Pissed off és una expressió molt útil estos dies. Crec que l’he repetida més que en tota la meua vida. “Molt cabrejada” vindria a ser una traducció més educada. Cadascuna de les vegades que m’han preguntat esta setmana amics i companys sobre com estava la meua família i la situació a València, això he contestat.
A 2.500 quilòmetres de distància, poc podem fer els valencians emigrats més que enviar donatius, preguntar constantment com esteu?, sense atabalar massa, patir i cabrejar-nos. Hem viscut la tragèdia des de la hiperconnectivitat, en l’era de les fake news, els influencers que fan de periodistes i la desinformació. Alarmats per saquejos, emocionats amb els rescats.
Durant les primeres hores jo patia per si el Túria es desbordava cap al marge nord. Allí viu ma germana, just al costat del pont de la Torre que s’ha omplit de solidaritat. Com és de diferent tot 500 metres més avall. A una banda, la civilització. A l’altra, l’apocalipsi. “Tranquil·la, Núria, no arribarà a ta casa”, li deia, mentres escoltava de fons sirenes i li aguantava la mirada angoixada com podia. Me n’aní a dormir unes hores esperant que al sendemà em contestara els whatsapps. Mentrestan, la meua amiga Arantza, que va complir anys en mitat del caos, estava incomunicada més de 24 hores a Alfafar. “Estarà bé xiques, no patiu”. I una altra vegada a gestionar silencis angoixants, bulos i vídeos de l’horror. El meu amic Vicent tenia a sa mare amb alzheimer en Albal i els records fotogràfics davall del fang. “Estarà bé”, repetíem.
Pense en els meus iaios, que, acabats d’aplegar d’Andalusia, amenaçats per la riuà, hagueren de pujar al pis de dalt de la casa on vivien amb dos bebés, en una habitació llogada. Encara no tenien diners per a una llar pròpia. Quina por degueren passar! Quin terror han degut viure tots els de les zones afectades. No hi ha dret. Els valencians estem emprenyats. No llegireu ací cap novetat, i no volia escriure d’este tema, però com no fer-ho? Què ens queda sinó la denúncia i la indignació?
Ens diuen que ara és moment de centrar-se en l’ajuda, en la reconstrucció, en trobar els cadàvers, en deixar la política de banda. Impossible. Ens sentim tan insultats i agredits que les llàgrimes de dolor només poden que barrejar-se amb les de ràbia, en vore la desfeta de coordinació, i les d’emoció, en vore els rius de voluntaris que estan exposant-se a malalties, cansament i trauma psicològic en fer allò que no estan fent els responsables.
I ja sé que s’està repetint molt i és molt bonic i dona coratge a qui ho necessita ara enmig de tanta foscor, però el poble no salva el poble. El poble treballa dur i paga impostos a una comunitat autònoma i a un Estat de dret que, alhora, pertany a una Unió Europea moderna i plena de recursos per a que estes coses no passen. Very pissed off.
Portada: Albal © Vicent Chilet
