El 20 de juliol l’Església commemora com a sant un personatge ben interessant, el profeta Elies. Una figura venerada, a més, per totes les religions del Llibre (l’Antic Testament), cristians, jueus i musulmans.

Un personatge ecumènic

Tot i pertànyer en origen a l’Antic Testament (jueu), se l’esmenta una trentena de voltes en el Nou Testament, l’específicament cristià, així com en dos sures de l’Alcorà.

Per als jueus es tracta d’ĒLIYAHū Ha-Nabí, que significa “el meu DÉU [EL(i)] és YAHVÉ”. En passar al grec en la versió de la Septuaginta el nom va quedar reduït a Ηλίας, Elies, que ve a dir “Déu és el meu guia”. I també se l’ha considerat “EL Profeta” per antonomàsia, “l’anunciador. De fet, Elies ja havia adquirit en la tradició jueva del temps de Jesús una dimensió escatològica, ja que se suposava que apareixeria per avisar de la imminent arribada del Messies  i, amb ell, de la fi del món.

Pel que fa als cristians, Elies apareix esmentat en el Nou Testament, en els evangelis sinòptics (els de Marc, Lluc i Mateu), els escrits “amb la mateixa òptica”, és a dir inspirats o copiats del més antic dels evangelis, Marc. I en particular en l’episodi de la Transfiguració (Mt 17,1-6; Mc 9,1-8; Lc 9,28-36), és a dir, de la metamorfosi de Jesús en presència dels apòstols Pere, Jaume i Joan. En eixe episodi Jesús s’eleva per compartir una aparició aèria amb Moisés i Elies com a representants de la Llei dels Profetes. Més encara, quan Jesús va exclamar en la creu «Eli, Eli, lama sabakhtani!» (“ Senyor, Senyor, perquè m’has abandonat!” ), alguns ho entengueren malament i digueren: “mira: està invocant a Elies!” [Mt 27,46-47; Mc 15,34-35]

Elies també gaudix d’una certa importància en la litúrgia, com seria el cas, per exemple, de la primera lectura (la del primer Llibre dels Reis 17,10-16, en que una viuda fa un panet i li’l porta a Elies) del XXXIIé diumenge del Temps Ordinari. Més encara, Elies és un personatge “de quarantena”, ja que va estar caminant i sense menjar quaranta dies fins el mont Horeb (Re 19, 8) , tal i com es llig en les litúrgies del temps quaresmal o de les Tèmpores.

Pel que fa als musulmans, en àrab el mateix nom ha passat a dir-se ILyās (“L” –al/el/il- vol dir “Déu”), i figura en un parell de sures de l’Alcorà (37,123 i 6,85), així com en nombroses tradicions i llegendes islàmiques. A més a més, se’l sol adjectivar-lo com ‘al Khader’, “el Verd”, ”el frondós”; (el mateix adjectiu que s’aplicava en temps islàmics a l’Horta d’Alacant i al seu promontori, el Cap d’Alcodre.

En definitiva, es pot considerar que Elies és una mena de sant ecumènic o interreligiós.

Un Elies també cultural

Com en ocasions anteriors, aprofitarem l’anàlisi d’un personatge del santoral per a viatjar per la nostra civilització. Personatges i mites com a referents Imprescindibles, ja que sense saber-ne res difícilment entendrem moltes de les nostres fites culturals més rellevants, de l’arquitectura a la pintura, música, literatura i fins i tot cine, com tindrem ocasió de comprovar. Perquè més enllà dels àmbits religiosos, l’impacte cultural d’Elies ha sigut tan important i ha deixat tantes petjades que paga la pena conéixer-lo o recuperar-lo; i, més encara, després de dècades de bandejament deliberat dels elements referencials de la cultura religiosa per part d’ideologies no precisament cultivadores del saber.

Per a començar el viatge de retrobament propose fer-ho des d’una estació de tren simbòlicament rellevant. En concret la que està en el Vaticà. En accedir a l’andana podem parar la vista en un alt relleu peculiar, una mena d’homenatge mitològic a un antecedent del ferrocarril, el viatge en carro fins a la fi del món.

Aquells que han tingut la sort, l’ajuda o l’interés per superar els intents d’eradicació educativa i social dels referents de la nostra cultura, recordaran que els cavalls de la imatge no intenten galopar per un camí pla, sinó que semblen ascendir en direcció al cel. I, també, que hi ha una mena de foc al voltant de les rodes. I en això està la clau del relat que s’hi ha intentat representar icònicament, ja que es tracta d’un ascens “carricular” especial i espacial, en un carro “de foc” que se’n va anar a l’espai. Un carro en el qual, segons la mitologia hebrea inclosa en els llibres parahistòrics dels Reis (2 Re 2,11-12), Elies va pujar al “cel”. Llegim-ho:

11. Mentre caminaven i parlaven [Elies i el seu deixeble Eliseu] un carro de foc tirat per cavalls de foc els va separar l’un de l’altre, Elies va pujar al cel enmig de la tempesta.

12. Eliseu, que ho veia, cridava: “-¡Pare meu, pare meu! ¡Carro i guia d’Israel!” I ja no el va veure mes. Aleshores, Eliseu es va esgarrar el vestit en dos trossos.

13. Després va recollir el mantell que li havia caigut a Elies, va tornar al Jordà i es va parar a la riba.

Eixe rapte igni ha quedat reflectit en moltes obres d’art, com és el cas de la taula de Jaume Huguet L’Ascensió d’Elies amb el Carro de Foc (1407), que forma part del “Retaule de la Transfiguració” ubicat inicialment a la capella central de la girola, darrere de l’altar major de la Catedral de Tortosa i posteriorment traslladat a la sala de l´antic Refectori dels Canonges.

En les dos obres figura un home darrere del carro d’Elies, el també vaticinador Eliseu, que arreplega el mantell del primer com a símbol de caporalia del “partit jahvista”. Nihil novum sub sole. Però, potser ens hem avançat massa, així que comencem pel principi…

Les aventures d’Eles i els Llibres dels Reis

Es considera que Elies havia nascut en el segle IX aC a Cisjordània, és a dir “a la banda d’ací” (cis– vol dir això) de la vora (occidental) del riu Jordà. La vida i les aventures del personatge figuren en els dos Llibres dels Reis, emmarcats entre els anys 1015 i 586 a.C., és a dir, del regnat de Salomó i de les dos entitats polítiques en què es va escindir el llegat davídic: Israel (al nord, capital Samària) i Judà (al sud, capital Jerusalem), conquerits respectivament pels assiris (Israel, “captiveri de Nínive”, s. VIII a.C.) i pels babilonis (Judà, “captiveri de Babilònia”, s. VI a.C.). Representen un recordatori interessat i d’advertència destinats a configurar la religió jueva al voltant d’un únic Déu (Jahvé), un únic Temple (Jerusalem) i una única Llei (la Torà o Pentateuc).

El Llibre dels Reis (I i II), de l’Antic Testament, ha sigut classificat com a “llibre històric” pels cristians i com a “llibre dels Profetes” pels jueus. En qualsevol cas es tracta d’una una espècie de “memòria històrica” o un “tot mesclat”, un pastitx en què l’objectiu no era fer història, sinó bastir un relat fàcil de recordar pels més indocumentats i advertir sobre els perills de no seguir els manaments “divins” –ideològics– proclamats pels “profetes” i altres xarlatans i polítics que intenten viure a costa dels demés venent discursos maniqueus i populistes.

Doncs bé, en cada una d’eixes èpoques bíbliques, els governants d’un regne o d’un altre van ser descrits i (des)qualificats d’impius i idòlatres pels profetes, els santons del “partit jahvista” que pretenien controlar l’acció política, diplomàtica i militar dels reis. Un d’eixos reis va ser el que ara ens ocuparà, Acab o Ahab (s. IX aC). Este rei d’Israel va intentar emancipar-se de l’estricta, retrògrada i xenòfoba religió jahvista controlada pels profetes. Casat amb la fenícia Jezabel, la filla del seu aliat el rei de les ciutats fenícies de Tir i Sidó. El matrimoni va reintroduir l’antiga divinitat cananea de la pluja i la fertilitat de la terra, Baal, “el Senyor”. Un Déu que tenia el centre de culte en el mont Carmel, a Samària, un tossal fèrtil, prop de la mar i tocant a una antiga ciutat portuària, l’actual Haifa, la tercera en importància de l’actual estat d’Israel.

Carmel és un topònim que en les llengües semítiques ve a dir “jardí”, “hort” o “vinyet” (karem) “de Déu” (El), i al qual ens hem referit en un article dedicat a la Mare de Déu del Carme. Doncs bé, en els Llibres dels Reis I (17,21) iII (1,2) es descriu l’èpica lluita d’Elies i els seus adeptes del partit profètic i xenòfob, en contra d’Acab, Jezabel i els adoradors de Baal que ocupaven el fèrtil tossal del Carmel. Concretament, Elies, a qui els seus seguidors atribuïen dons profètics i taumatúrgics en haver ressuscitat un xiquet mort, va aconseguir reunir una bona torba de fanàtics i va desafiar als adoradors de Baal amb una mena de concurs-demostració de quin déu era més fort, el més capaç d’encendre una foguera amb només el poder de la paraula.

Els partidaris de Baal van caure en la trampa i Elies, amb potser un millor truc de màgia (qui sap si amagant entre la llenya un ferro en punta que atraguera un llamp, va guanyar l’aposta. I aprofitant l’estupor dels seus enemics, els incondicionals d’Elies i adoradors de Jahvé van prendre el bastió dels de Baal i s’hi van fer forts. L’episodi va enconar les relacions entre el santó i el tàndem Acab-Jezabel, amb la consegüent persecució, exili i clandestinitat eremítica del primer. Els seus prosèlits van elaborar llegendes al·lusives al profeta, com la de què l’alimentava un corb (1Re 17,4), o la ignició per una columna de foc dels soldats que anaven a capturar-lo. En fi, tot  un seguit d’aventures a quina més fantasiosa. I en premi a la seua lleialtat a Jahvé, Elies no va morir sinó que va ser ascendit al cel (¿o hauríem de dir abduït?) en un carro de foc (2 Reis 2, 1-18), una mena de metàfora cinètica de l’energia divina.

“Elies dut al cel”. Detall de la “Vida i passió de Crist” (1305), per Giotto, a la capella Scrovegni, a Pàdua

En tot cas, no n’era el primer cas de la Bíblia, però sí el més impactant. De fet, hi havia un antecedent, en què Henoc, un dels patriarques antediluvians, el seté descendent d’Adam i pare de Matusalem, i avi de Noé, va desaparéixer “perquè Déu se’l va endur” (Gènesi 5,24). Això sí en complir 365 anys, com els dies d’un any; ¿potser el residu d’alguna llegenda solar mesopotàmica?

L’empremta cultural del profeta Elies

Un personatge tan potent com Elies ha deixat la seua empremta en múltiples facetes culturals, de la pintura a la música, o de la literatura al cine. Vegem-ho.

Pintura

Pel que fa a les arts plàstiques, l’aversió del judaisme i de l’islam per les representacions plàstiques de persones i animals (i evitar la idolatria) ha fet que només trobem imatges d’Elies en l’art cristià, on pot mostrar com atributs anar  muntat en un carro de foc, com ja hem vist. També junt a una espasa o columna de foc; amb un corb que li porta pa mentre anava fugit d’Acab; o duent un llibre o un rotlle de pergamí en la mà, com en la representació Elies el profeta  del pintor tenebrista xativí Josep de Ribera, “lo Spagnoletto” (1591-1652), d’època barroca.

De múltiples estils i en diferents èpoques, el llistat d’obres pictòriques dedicades el sant és ben notable. Així, a més de les ja esmentades, podem afegir-ne: Elies (c. 1550) de Daniele da Volterra; Elies alimentat per un corb (c.1625), de Giovanni Lafranco, al Museu de Belles Arts de Marsella; Elies i la viuda de Serepta (c. 1640), de Bernardo Strozzi; i moltes més.

Música

Com a mostra podem anotar que alguns dels episodis de la vida d’Elies van ser magistralment musicats en l’oratori Elijah (1846) pel compositor romàntic i jueu-luterà alemany Felix Mendelssohn.

Les bandes sonores de determinades pel·lícules poden assolir qualitats musicals que ultrapassen el mateix film per al qual van ser creades. Doncs bé, una pel·lícula “de culte” relacionada amb Elies és Carros de foc (1981). El nom és una al·lusió a l’energia capaç d’elevar al cel de la glòria, en este cas la de l’Olimpíada de 1924, a dos atletes que compartixen culturalment l’Antic Testament: l’escocés i cristià presbiterià Eric Liddell i el jueu anglés Harold Abrahams. Dit això, la banda sonora de Chariots of Fire, del compositor Vangelis, ha quedat gravada en la memòria emocional dels amants del cine; i de la música.

Curiosament, eixa pel·lícula va inspirar el nom d’una ruta de muntanya que ha assolit certa fama entre els excursionistes. Copiem directament del blog A un tir de pedra:

Als anys cinquanta, quan el Parc Nacional d’Aigüestortes va nàixer sota el pes d’una Espanya grisa, alguns homes de pell aspra i botes clivellades —geòlegs amb brúixola, pastors amb ganes de parlar— van començar a traçar camins entre els estanys. Els primers refugis, com Colomers o Mallafré, no eren més que barraques de pedra seca, sense més luxe que una llar de foc i una manta pudenta. Allà, s’hi reunien els boigs de la muntanya: gent que preferia la companyia dels isards a la dels cafés de Barcelona. Un estiu de 1987, els guardes dels refugis del parc van decidir visitar-se els uns als altres. És a dir, es van posar a caminar. Ho van fer per passar l’estona, per saludar vells coneguts, per veure com anaven les coses en els refugis veïns. I, sense saber-ho, van inventar una ruta. La van fer un cop, després un altre, i algú, ves a saber qui, li va posar nom: Carros de Foc. […] el bateig va funcionar. Amb els anys, la travessa es va anar consolidant i el 2000 es va oficialitzar. Ara, qualsevol pot fer-la. Cal una mica de cames, unes botes decents i paciència per encadenar refugis i colls de muntanya, tot seguint la petja d’aquells primers guardes que, potser sense adonar-se’n, van crear una de les rutes més belles del Pirineu.

Literatura i cinema

Una de les novel·les d’aventures més celebrades és la de Herman Melville Moby Dick (1851). Tots els que l’hem llegida, o vist la pel·lícula dirigida per John Huston (1956) recordarem probablement els personatges d’Ismael [Call me Ishmael, comença la novel·la] i l’arponer Queequeg, o el competent i honest primer oficial, Starbuck, entre altres. Doncs bé, a l’inici de la pel·lícula, quan els dos primers van a buscar faena en un barco balener, són interceptats per un personatge, Elijah (Elies!), que els profetitza (!) que moriran si s’enrolen en el Pequod, el navili comandat per l’irascible i obsessiu capità Acab/Ahab (!).

Els carmelites i la poesia

Un aspecte ben concret de la literatura el conforma la poesia. I en la història de la poesia hi ha hagut un parell de místics que han assolit quotes d’excel·lència difícilment superables. I els dos eren membres d’un orde religiós fundat en el segle XII, els Frares de la Santíssima Mare de Déu del tossal Carmel, els carmelites, que van adoptar com a guia espiritual el profeta Elies. Però, clar, com diria el propietari de Chez Moustache de la pel·lícula “Irma la dolça” (1963), de Billy Wilder, “això és una altra història“.

Imatge de portada: ‘Elies en el desert’ (Daniele da Volterra, c. 1543-1547)