Introit

L’any litúrgic catòlic comença el quart diumenge previ a Nadal; i l’any litúrgic 2026 ha començat el 30 de novembre de 2025. Una data variable, però, que oscil·la entre el 27 de novembre i el 3 de desembre. Això sí, sempre en diumenge, que és el primer dia de la setmana en el calendari litúrgic.

Dates de començament de l’any litúrgic, de 2024 a 2029

L’any litúrgic comença amb l’Advent (del llatí adventus-us, “adveniment”), un Temps litúrgic (els períodes litúrgics s’escriuen en majúscula) a l’espera[1] de l’anhelada vinguda de Jesús com a Messies, el Naixement o Nadal, la vespra del 25 de desembre (abans els dies començaven quan es ponia el Sol). I a partir d’eixe moment s’enceta el Temps de Nadal pròpiament dit, que ha de durar fins el diumenge posterior a l’Epifania o Reis.

Els quatre diumenges (en blau) anteriors al dia de Nadal

Durant l’Advent no se celebren bodes, ja que estem en un Temps de recolliment, i els ornaments litúrgics són de color morat; excepte el tercer diumenge, el de Gaudete, en què són de color rosa. També són característiques d’este Temps les lectures dels profetes i evangelistes que van anunciar la imminent “vinguda del Redemptor”, Adventus Redemptoris. Els quatre diumenges d’Advent, que precedixen el Gran Naixement, el solar i el diví de Jesús Redemptor, són una època dietèticament pobre (“cada cosa al seu temps, naps i cols pel mes d’Advent”) però esperançada: ja ens arribarà el menjar copiós de Nadal, ja!

Advent, la Quaresma de Nadal

En certa mesura, el primer Diumenge d’Advent és equiparable al Dimecres de Cendra que  inaugura la Quaresma, el Temps a l’espera de l’altre moment àlgid del cicle litúrgic, la Pasqua Florida o de Resurrecció. I també de manera similar a la Quaresma l’Advent consta de dos parts: una preliminar i una segona de set dies, una setmana, del 17 fins a la nit de Nadal, l’anomenada  SETMANA SANTA de Nadal; sí, com la Setmana Santa en què acaba la Quaresma i anuncia la Pasqua de Resurrecció. De fet els paral·lelismes entre la Quaresma pre-Pasqua i Advent pre-Nadal són més que notables.

I pel que fa a l’ornamentació, s’ha popularitzat la corona d’Advent, tractada en un article anterior.

Els quatre diumenges d’Advent i els introits que els anuncien

Durant la missa de cadascun dels Diumenges d’Advent sona en l’Introit un càntic litúrgic específic conegut per la primera locució pronunciada:

• Primer diumenge d’Advent (entre el 27 de novembre i el 3 de desembre): Ad te levavi [animam meam: “A tu, Senyor, eleve la meua ànima”]; uns versos melòdics que expressen l’anhel per la imminent arribada del Senyor.
• Segon diumenge d’Advent (entre el 4 i el 10 de desembre): Populus Sion [“Poble de Sió”/Jerusalem], inici d’un poema que continua amb “ecce Dóminus véniet ad salvándas gentes (“vet ací que el Senyor ve a salvar les nacions”).
• Tercer diumenge d’Advent (entre l’11 i el 17 de desembre): Gaudete [“Gaudiu/Alegreu-vos”], un cant ben especial que comentem a continuació i que enguany (2025) podrem sentir, llegit o cantat, el diumenge 14 de desembre.
• Quart diumenge d’Advent (entre el 18 i el 24 de desembre): Rorate (caeli) [“Destileu (cels)”].

Tercer diumenge d’advent. Gaudete

El tercer diumenge, Dominica Gaudete és especial, i per diferents motius. El nom correspon a la primera paraula de l’Introit gregorià al·lusiu a la crida que fa sant Pau als Filipencs (Fl 4,4): Gaudete in Domino semper: iterum dico gaudete [“Alegreu-vos (gaudiu) en el Senyor sempre. Una altra vegada ho diré: Alegreu-vos!”]. Una crida a estar alegres, una mena de descans emocional en els més aïna solemnes i recollits diumenges d’Advent. I per això el cant del Gaudete es pot interpretar com un càntic a l’Esperança.

Una virtut teologal coherent amb la celebració, el 18 de desembre, de la Mare de Déu de l’Esperança, una dona ja embarassada a l’espera de l’imminent naixement de Jesús-Déu. Una advocació que a Alacant es venera en l’església de la Misericòrdia, al barri de sant Anton, i on (perdoneu l’apunt personal) em van batejar ja fa set dècades, l’any 1952. Un càntic a l’esperança no tan sols místic, sinó també racional, científic, convençuts del metafòric “naixement” o inversió en la trajectòria del Sol sobre l’horitzó.

I el color morat litúrgic típic de l’Advent canvia en esta tercera setmana pel rosa indicador d’una penitència atenuada per l’alegria de la immediata vinguda del Messies. Altrament, els darrers dies d’eixa setmana corresponen a les Témpores d’Advent (dimecres, divendres i dissabte posteriors al 13 de desembre, Santa Llúcia)  en que, acabada la collita de l’oliva, es podia donar per finalitzat l’any agrari.

Quart diumenge d’advent. Rorate caeli

Finalment, el darrer diumenge es canta el Rorate caeli, un dels himnes més bells i coneguts de la música gregoriana.

Esta antífona és el càntic més repetit durant l’Advent fins el punt que se la considera el cant per antonomàsia d’este Temps. Perquè no tan sols acompanya diàriament les oracions de les Vespres, sinó també  en les misses votives dedicades a Maria que se celebraven en començar a clarejar. I, antigament, en les misses de dissabtes d’este Temps litúrgic, que se celebraven quasi a fosques, amb només la il·luminació dels canelobres situats a l’altar i el presbiteri, i per les candeles que dugueren els fidels en la ma.

Esta delicada composició musical rep el nom de la tornada que es fa servir en l’Introit amb que comença la missa, l’antífona Rorate cæli desuper, et nubes pluant iustum [“Vesseu, cels, el reixiu des de dalt, i que els núvols ploguen sobre el just”] basada en un text del Llibre d’Isaïes (Is 45,8).

Som afortunats

L’Advent, com a inici de l’any litúrgic, té per als cristians un sentit historico-profètic (el compliment de les profecies d’Antic Testament) alhora que escatològic, com a renovació del món i de la humanitat simbolitzat en l’any litúrgic que comença, ja a punt d’assistir al renovat naixement del Sol durant el solstici d’hivern. Sol i solstici, sí, però també la seua manifestació religiosa, Jesús-Déu-Sol. I tot entrellaçat mitjançant el lligam natura-cultura-religió que tant ens caracteritza als humans, conscients o no de què eixos vincles han sigut una garantia de supervivència durant l’evolució de la nostra espècie.

En definitiva, molts dels resultats que hem heretat culturalment ens poden subministrar nous ànims per alegrar-nos, fins i tot traient força de l’interior quan la foscor puga estar present entre nosaltres, com ho està mentre espera el nou cicle estacional i la remuntada del Sol. Un moment especial, sí. I més encara si podem sentir-nos acompanyats de melodies pròpies d’esta època, de les antífones a les cantates de Bach per a Advent, o el Messies de Händel,  a quina més sublim i sense les quals no s’entenen els nostres fonaments culturals (els religiosos inclosos) en el sentit més ample, ric i gojós del terme. I adopten la forma que adopten, les diferents expressions de l’Advent com ara les corones, la música sacra, els ornaments, les lectures i càntics durant els oficis religiosos, i un llarg etcètera propi d’este Temps litúrgic, representen i permeten gaudir d’algunes de les manifestacions més excelses de la nostra cultura.

Sí, col·lectivament som afortunats de disposar d’este bagatge cultural. I, més encara, si el sabem aprofitar.

[1] En castellà, l’Advent es diu Adviento per la típica diftongació de la /e/ tònica llatina en /ie/ (com en ferrum > hierro; mel > miel; terra > tierra; etc-).

[2] Per als ortodoxos l’Advent dura 40 dies, del 28 de novembre al 5 de gener previ a l’Epifania, que per a ells l’autèntic Nadal, la manifestació “social” de Jesús-Déu a tothom, simbolitzats pels Reis d’Orient, i no tan sols als pastoret.