El 18 de març de 2013, cinc dies després de l’entronització del cardenal Jorge Mario Bergoglio (Buenos Aires, 1936→Roma ?) com Franciscus PP, el papa va adoptar com a escut específic un de ben ric en símbols. Símbols que, junt al seu nom, paga la pena analitzar per a entendre d’algunes de les seues encícliques, prèdiques i posicionaments socials.

Però, anem a pams.

Introito: la Companyia de Jesús

La previsible mort del papa Franciscus és una notícia de certa importància, ja que es tracta del sobirà espiritual de vora mil quatre-cents milions de persones. Inicialment tècnic químic, Bergoglio va professar com a jesuïta i va exercir de professor de Literatura i Psicologia en una escola de la Companyia de Jesús a l’Argentina.

Convé recordar que la Companyia de Jesús (en llatí Societas Iesu, abreujadament S.I.) és un orde religiós catòlic de clergues regulars, és a dir, de sacerdots sotmesos voluntàriament a una regla determinada. Es tracta d’una organització amb un component educatiu d’excel·lència, on cada membre ha de passar més de deu anys formant-se en diferents camps i diverses llengües, la qual cosa els ha convertit en uns dels líders socials i intel·lectuals  del catolicisme.

Més enllà dels antecedents formatius i del seu ascens al cardenalat, Jorge Mario Bergoglio tenia unes devocions que va voler fer explícites des del primer moment del seu papat. De fet, en assolir la dignitat papal, Bergoglio va adoptar el nom de Franciscus (Francesc) en homenatge al sant medieval Francesc d’Assís (s. XIII), declarat patró dels ecologistes en 1979 per sant Joan Pau II (Karol Józef Wojtyła) mitjançant la butla Inter Sanctos.

Altrament, Franciscus va conservar amb xicotets canvis l’escut cardenalici (2001), així com el lema que figurava als peus: Miserando atque eligendo.

Escut del cardenal Jorge Mario Bergoglio, es definia heràldicament així: “D’atzur (blau), un Sol de trenta-dos raigs d’or carregat amb un cristograma de gules (vermell) i tres claus de sable (negre) en punta, acompanyat d’una estrella de cinc puntes de plata (blanc) en el cantó sinistre de la punta i d’un raïm de nards de plata en el cantó destre de la punta”. Porta el capell cardenalici al capdamunt, un barret redó d’ala ampla del que pengen uns cordons acabats en borles. 

Els símbols genèrics en l’escut de Franciscus PP

Els elements que formen part d’un escut papal són de dos tipus, uns de consubstancials a la dignitat (la mitra i les claus de sant Pere) i uns altres de cada papa concret. Pel que fa a la mitra, el pontífex anterior, el teòleg bavarés Joseph Ratzinger (1927-2022), Benedictus (Benet) XVI (2005-2013), ja havia decretat la substitució de la la tiara o triple corona per una mitra, símbol tradicional d’abats, bisbes i arquebisbes.

D’altra banda, les claus (de sant Pere), incorporades el segle XIII durant el pontificat d’Innocentius (Innocenci) III, van unides per un cordó que passa pels orificis dels caps respectius, representen el poder espiritual (la clau d’or) i el terrenal (la de plata). Eixe lligam és una al·lusió a la cita de l’evangelista Mateu (16,19): “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lligues a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligues a la terra quedarà deslligat al cel“.

Els símbols específics en l’escut de Franciscus PP

En la part específica veiem que el blasó central és d’atzur (o blau, però en termes heràldics).

En la part central superior conté un Sol flamejant de trenta dos raigs, amb alternança de rectes i ondulats, un típic símbol jesuïta. Sense oblidar que el Déu cristià és de caràcter solar, fins al punt que  naix amb forma humana (Jesús) durant el solstici d’hivern, quan el Sol comença a créixer sobre l’horitzó en l’hemisferi nord. Eixe Sol radiant és similar al de l’escut argentí, copiat i adoptat per la simbologia pàtria argentina des de 1813, en referència al Sol de Maig, un Sol naixent al·lusiu a la Revolució de Maig de 1810. I, recordem-ho de nou, el papa és jesuïta i argentí.

En el centre del Sol del papa Franciscus figuren les sigles característiques de la Companyia de Jesús, IHS, Iesus Hominum Salvator (Jesús Salvador de la Humanitat), totes de gules (roig). Sobreposada a la lletra ‘H’ destaca una creu, també de gules; i als peus els tres claus de la creu en què van crucificar Jesucrist, dos per a les mans i un per als dos peus, tots tres de sable (negre).

En la part inferior del blasó destaquen uns altres dos símbols, però ara de forta càrrega etnogràfica: un d’etnoastronòmic, Stella maris, i un altre d’ etnobotànic, una inflorescència del nard Polianthes tuberosa o “vara de sant Josep”, de floració tardoral, ja que en l’hemisferi sud març correspon a la tardor.

Stella maris representa Maria com a estrela símbol de la Mare de Déu, guia en la navegació de la vida i anunci de la imminent eixida del Sol-Déu-Jesús. Inicialment de cinc puntes, se li van afegir tres de més per assolir el nombre de huit, el de les principals benaurances que segons es recull a l’evangeli de Mateu (5,3-12) Jesús va pronunciar al Sermó de la Muntanya.

I pel que fa al nard convé fer un excurs o xicoteta digressió abans d’abordar-ne l’explicació.

A ulls dels cristians Jesús és el Messies que tant havien esperat els jueus. I, per tant, ha de reunir la triple condició d’home, Déu i rei. Jesús (l’home) ha heretat el caràcter diví gràcies a que l’Esperit Sant es va encarnar en Maria quan l’arcàngel Gabriel li ho va anunciar; de fet, tant l’Anunciació com l’Encarnació se celebren el mateix dia, 25 de març, nou mesos abans de Nadal o Naixement de Jesús, home alhora que Déu. I què podem dir del seus caràcter reial? Doncs que li va ser transmés pel marit de Maria, Josep, descendent de la casa reial de David. Segles abans (VIII a. C.) el profeta Isaïes (11:1) ja havia pronosticat per al regnat messiànic de pau i justícia que “florirà la vara de Jessé”, una perífrasi per indicar que el Messies provindria (Mateu 1,6) de l’estirp davídica descendent de Jessé. Per eixa raó a Josep se’l representa portant com atribut un bastó ornat per una flor.

Sant Josep, a l’església anglicana de Holy Cross (Santa Creu), al districte londinenc de Camden

Però, ¿quina és eixa flor? Al País Valencià el nom de ‘vareta de sant Josep’ s’aplica a Asphodelus fistulosus  i Philadelphus coronarius, flors que esclaten aproximadament durant la celebració del sant, el 19 de març, dia previ a l’equinocci de primavera.

Asphodelus fistulosus (esquerra) i Philadelphus coronarius (dreta), de terrenys més humits.

A l’Amèrica austral, però, el nom de “vara de sant Josep” indica un nard, Polianthes tuberosa, una inflorescència de flors fragants, carnoses i de color blanc. I per això a la dreta,en l’escut de Franciscus, figura el dibuix esquemàtic d’esta espècie.

Així que, amb els elements que conformen el seu escut, el papa s’ha identificat com a seguidor no tan sols de Jesús (el Sol), sinó també de Maria (l’estrella) i de Josep (el nard). 

El lema

Finalment, el lema o motto que figura en la filactèria, Miserando atque eligendo prové de les Homilies de sant Beda el Venerable (Hom. 21; s. VII-VIII), el qual, en comentar l’episodi evangèlic de la vocació de sant Mateu, va escriure: “Vidit ergo Iesus publicanum et quia miserando atque eligendo vidit, ait illi Sequere me”, que ve a dir “Va vore Jesús un publicà, i mirant-lo amb compassió el va escollir dient-li: seguix-me“.

Doncs bé, Jorge Mario Bergoglio es veia en bona mesura a sí mateix com un èmul de l’apòstol-evangelista, ja que havia trobat la vocació per al sacerdoci el 21 de setembre de 1953, justament durant la festivitat de Sant Mateu. I així va quedar reflectit també en el seu escut papal.