Xanglotar les vinyes

En l’article precedent vam parlar de l’antic dret a espigolar i espellucar. Hi esmentàvem un paràgraf del llibre Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de Alicante (1905) del candidat al Premi Nobel de la Pau i alacantí insigne Rafael Altamira Crevea (1866-1951):

Pero si en la provincia de Alicante no quedan apenas tierras comunes, perduran bastantes algunos usos, indicio de cultivos comunales, en forma análoga á como se ve aún en casi todo el resto de la Península y en la mayoría de Europa se ha visto hasta tiempos no lejanos. Me refiero á los espigueos y rebuscas, una vez levantado el fruto. En la Huerta de Alicante es libre la rebusca (espelluch en la almendra; changlotar en la uva).

Així que segons l’autor, encara perdurava a alguns llocs la norma consuetudinària que autoritzava a recollir les restes de la  verema que quedaven en alt, en els ceps, a l’abast de la gent que hi passava, caçadors, pastors i els seus gossos. Raïms no collits per no estar madurs  i que a la Marina Alta rebien el nom de cabrerots. Els xanglots no recollits també quedaven disponibles per a les cabres (com indica el seu nom) tan devoradores dels circells i fulles tendres de la vinya com dels fruits abandonats després de la verema.

Una imatge, la de la cabra alçada sobre les pates de darrere per a accedir als xanglots de raïm que fins i tot ha quedat immortalitzada en l’escut de la ciutat polonesa de Lublin (tot i que amb la modalitat burlesca o vexatòria del dissenyador de l’escut: que hi figure no una cabra, sinó un cabró).

Verema en el mosaic romà de la vila algerina de Sersell (antiga Caesarea Mauretaniae). Per a evitar l’accés de les cabres sovint s’emparraven les vinyes sobre el suport arbori dels olms, com vam tindre ocasió de vore en analitzar el quadre de Mantegna ‘L’oració de Jesús en l’hort’ / Escut de la ciutat polonesa de Lublin

Però, tornem al vitícola cabrerot. Un nom ja recollit en el segle XV pel poeta valencià Jaume Roig -metge en el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de València- en una de les obres més notables del Segle d’Or Valencià, Espill o Llibre de les dones (c. 1460):

De cep corcat 

sarment plantada, 

ni de brocada, 

ni d’esporguim, 

tard fa raïm 

ni cabrerots.

Segles més tard el mot encara es mantenia viu sobretot a la Marina Alta; i en arribar el final de la verema se celebrava compartir i menjar eixos restes que havien quedat exclosos de l’intercanvi comercial. Fins al punt que es feia festa de la seua recol·lecció  tardana, que servia per acompanyar coques de recapte (amb qualsevol cosa per damunt d’una massa plana i cuita: verdures, embotit, peix) mentre es cantaven cançons populars, moltes de les quals de temàtica etnobotànica, es dansava, i corria de mà en mà el moscatell.

El cabrerot

He de reconéixer que la primera vegada que vaig sentir parlar del cabrerot va ser ben tard, en llegir el llibre Tendral i marcit (Llibres del tramuntanal, 2013) durant les recerques etnobotàniques per les comarques meridionals i centrals valencianes i tal com féiem, en fraternal, entranyable i amigable cooperació Joan Pellicer i jo mateix.

Un llibre xicotet i molt ben editat l’autor del qual va ser el benisser Joan Josep Cardona Ivars. Un autèntic “homenot” que era com Josep Pla anomenava els personatges que, tot i que sovint d’abast local, van exercir de fars i guies per als qui intentaven superar el conformisme, la ignorància o el negativisme que imperaven en els seus ambients o en la seua època. Tal com deia l’escriptor de Cullera (la Ribera Baixa) Manel Joan i Arinyó:

[El llibre] està estructurat en un pensament introductori i 43 capítols curts, cadascun dels quals porta el títol d’una fruita o d’una verdura, i fins i tot d’un bolet. “Tendral i marcit” no és només un candorós exercici de memòria i nostàlgia del paradís de la infantesa, sinó que és també un cant de saviesa, de bon gust i de saber fer literari. Amb un ús molt poderós dels adjectius, que doten la seua prosa d’una bellesa poètica esplendorosa, si l’autor s’havia proposat que se’ns fera la boca aigua llegint-ne alguns passatges, a fe que ho ha aconseguit. Al llibre, a més de fer un repàs dels usos i costums que requereixen certes plantes per fructificar com cal, hi trobarem ara i adés lliçons d’història, d’antropologia, de sociologia i d’economia agrària, tot ben amanit amb unes altes dosis d’humor, resignació cristiana i espurnes d’alta cultura, sense que resulte en cap moment pedant ni embafós.

Entre eixos records deliciosos -com encertadament els qualificava Joan  i Arinyó- hi ha un dedicat a eixe fruit tan modest com dolç, el cabrerot, sempre fidel a la cita anual al capdamunt dels ceps a l’espera de ser valorat pels qui saben apreciar l’esclat palatal d’eixe suc concentrat alhora que refrescant. Doncs bé, llegim el que ens diu Cardona Ivars en el capítol corresponent (i que he  acompanyat d’algunes imatges, i dates i noms científics entre claudàtors):

El cabrerot, els tres o quatre grans de raïm agafats a un mugró de la sarment, és després de Sant Miquel [29 de setembre] el mut testimoni de la passada verema.

Madura mal i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bota de vi es sol collir, però si la cosa va de bona saba el cabrerot va morint de forma miserable al cep. És podreix, i allà per Tots Sants [1 de novembre] és un cadàver sec i ennegrit on algun caçador el busca per apagar la set.

I s’afermava a la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Careixia de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. Cabrerote era impensable per massa bròfec i podia ser malentès als llavis de les criadetes xurres quan així o demanaven a la parada de fruites d’un honest comerciant amb puesto acreditat de tota la vida.

I a més l’humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver [Les Valls del Vinalopó].

Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurrent menjada quan no hi havia altra cosa amb que matar el gust de després de dinar-se el plat d’arròs amb fava pelada.

Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoril, tot fa pensar en que l’humil, i de vegades agre cabrerot, mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta que poder penjar als elegants salons.

La rebaixa estimatòria del senzill penjoll de grans de raïm, que van morint indiferents agafats a la sarment, s’ha de prendre dins de la nostra pobra economia agrària com un testimoni que recorda permanentment amb quina desvalguda precarietat es movia aquella nostra antiga societat camperola. El cabrerot fruita que madura per la festa de Sant Francesc [4 d’octubre], pobre en tots els sentits, ofrena la seua existència al modest servei d’alimentar els estornells [Sturnus vulgaris] i les negres merles [Turdus merula], alegrant, com per caritat, el paladar d’aquell passavolant que el veu a vora del camí pengim-penjam a la fresca ventada del vent de tramuntana.

Però, més enllà del ritual festiu o el gaudi palatal de l’ocasional passejada, ¿hi havia alguna manera de fer “de la necessitat virtut” i aconseguir vinificar eixe regal altament concentrat de glucosa, aigua i llevats de la pell que anomenem cabrerot? La resposta és “sí”, i tal com preconitzava el pare del liberalisme, Adam Smith, la riquesa no existix, sinó que es crea, i el millor ús del cabrerot es va donar a l’Alacantí de la mà de la varietat monestrell; i amb un resultat que vam anomenar Fondellol, el vi mes estimat i preuat durant el Renaixement i el Barroc.

Però, clar, com diria el cambrer-propietari de Chez Moustache, “això és una altra història”.