Introit

Hi ha festes que només s’entenen com a part d’una mena de “calendari ocult” que, tot i ser poc conegut, ha determinat celebracions històricament importants. N’és el cas de les quadragèsimes, festes o períodes de 40 dies abans o després de determinades efemèrides solars o lunars i que servien en l’antiguitat per a advertir o tancar determinades solemnitats. O per a indicar els inicis de les estacions, 40 dies després de les frontisses solars que representen els equinoccis; o el solstici d’hivern, com vorem a continuació. Perquè, les estacions no són tan sols les lluminoses d’hivern, primavera, estiu o tardor, sinó també poden ser-ho les tèrmiques o les plujoses.

Per exemple, i pel que fa a les temperatures, no és suficient que el Sol comence a remuntar la seua trajectòria sobre l’horitzó a partir del solstici hivernal perquè es note una pujada de temperatura, sinó que caldrà esperar un determinat temps perquè la progressiva acumulació d’energia en la mar i la terra calfe suficientment l’aire que està per damunt fins al punt que eixa millora tèrmica afecte tant l’oratge (temperatura, vents, pluviositat, etc.) com els éssers vius. Eixe temps d’espera s’ha considerat, culturalment parlant, de 40 dies, origen de festes com les ja vistes en articles anteriors:

• L’1 de maig, 40 dies després que la foscor vença la llum en l’equinocci primaveral (o vernal, 20 de març), es considerava l’ inici tradicional de l’estació del ‘bon oratge’ (vernum tempus).

I, sis mesos més tard, 40 dies després que la foscor vença la llum en l’equinocci tardoral (o autumnal, 22 de setembre):

• 1-2 de novembre, Tots Sants (amb la vespra Halloween; i, el dia 2, Difunts), inici de l’estació ‘del mal oratge’ (hibernum tempus).

Quaranta dies després de l’equinocci de la primavera, i que la llum vaja guanyant-li progressivament a la foscor, se celebra l’1 de maig. Quaranta dies després de l’equinocci de la tardor i que siga la foscor la que predomina progressivament sobre la llum diürna, és l’hora de celebrar l’1 de novembre (Tots Sants), avantsala del triomf del mal oratge, el fred i la foscor, dels “Difunts”.

Ara bé, potser l’ànsia per arribar a millors condicions tèrmiques, va impulsar el triomf social d’una altra festa “d’anunci estacional”, una espècie de sortilegi per avançar el més possible la bona època:

• 2 de febrer, la Candelera, 40 dies després del solstici hivernal (o hiemal, 21 de desembre) com a, si més no, anunci precursor de la bona estació.

Quaranta dies després del solstici d’hivern, de què la trajectòria solar comence a remuntar després del solstici hivernal (per Nadal), se celebra “la Candelera”; i al voltant d’eixe dia també unes altres festes de certa importància segons els llocs, com ara l’”entrà de la flor” (1 de febrer) o sant Blai (3 de febrer)

Les més celebrades han sigut les dos primeres, 1 de maig i 1 de novembre; i de la tercera, la Candelera, queden restes ben interessants que permeten reconstruir allò que era una marca d’anunci preestacional.

Les festes de mitjan hivern en el món pagà

En èpoques antigues, l’esperança en la imminent arribada del bon oratge tenia un valor catàrtic, de purificació alliberadora i col·lectiva dels ancestrals temors al fred i a la fam. I de manera similar al “mig any” de les festes de Moros i Cristians calma esperançadament les ganes de festa, també a meitat del semestre del mal oratge (entre l’1 de novembre i l’1 de maig) hi havia una festa dedicada a demanar la millora termal. Perquè si la meitat d’un semestre són 91 dies, la d’un trimestre en són 45, període pràcticament igual als 40 dies que estem considerant.

Així, en temps antics els celtes continentals celebraven entre l’1 i 2 de febrer l’Imbolc en honor de la deessa-mare Briganti/Brigit (cristianitzada com a santa Brígida de Suècia, patrona de Suècia i copatrona d’Europa), a la qual dedicaven La Feabhra, un ritual en què es duien candeles enceses pels camps en processó auroral per a implorar fertilitat la terra. Al seu torn, els celtes insulars organitzaven una festivitat que a Escòcia rebia el nom de Latha Fhèill Brìghde; a Irlanda, Lá Fhéile Bríde, i a Gal·les Gwyl Ffraed.

Altar a Santa Brígida amb candeles i creus de la santa

Natura expectans. Dels ametlers en flor al Dia de la Marmota

En el nostre món, ja cristianitzat però amb reminiscències “paganes”, també es fan rituals festius com el de Torrent,  a l’Horta Sud, l’1 de febrer, on se celebra l’Entrà de la Flor, en què els clavaris ixen al camp, tallen una branca d’ametler en flor i la duen al poble, on el rector en talla unes rametes i les oferix a la Mare de Déu.

Després d’oferir la flor de l’ametler a la Mare de Déu, els clavaris fan una cordà de foc

Al sendemà, dia 2 de febrer, s’ha vingut celebrant des dels primitius temps cristians, la Candelera, de la qual parlarem més detalladament en un altre article. En ella, per exemple, es fa una mena de lloa a  l’ametler (Prunus amygdalus) com a indicador de l’esperat esclat de la natura: «Si per la Candelera flora / l’hivern ja està fora./ I si no flora /  ni dins ni fora». Un refrany que no afirma que ja ha arribat la primavera, sinó que tot i que és possible encara no pot dir-se amb rotunditat. Per als més optimistes el refrany hauria de ser «Si per la Candelera flora / l’hivern ja està fora; / i si riu /ja ve l’estiu», tot relatiu als capolls de l’ametler, que si ja han esclatat, alegres i riallers, es pot considerar que si  la floració dels ametlers inunda les valls i planes notifica la proximitat de la primavera. Un espectacle efímer, d’unes poques setmanes que ens animava de menuts a eixir de la ciutat per “anar al camp” a delitar-nos amb l’alba metàfora nival que cobria tafulles i tafulles del territori. I encara així, on no hi ha ametlers sol substituir-se “flora” per “plora”, metàfora de la pluja, i que també figura en la francesa «Si la Chandeleur pleure, l’hiver ne demeure» (“no s’hi queda»).

Les referències fenològiques no es limiten, però, a l’ametler, la pluja o el nostre àmbit, sinó que en altres terres el que es fa servir són indicadors zoofenològics, amb animals com a avisadors. En seria el cas del refrany pirinenc “Per la Candelera l’os surt de l’ossera”; o el de «Per la Candelera, la cigonya campanera», al·lusió a la més que probable presència d’eixa au generalment estacional que visita la meitat occidental de la península Ibèrica i arriba a les planes lleidatanes. Un refrany que  equival a la castellana del dia següent (3 de febrer) «Por san Blas / la cigüeña verás. / Y si no la vieres / año de nieves».

Però potser la referència fenozoològica més famosa relativa al 2 de febrer siga la del Dia de la Marmota, una tradició d’origen alemany que els emigrants van dur al nord-est dels Estats Units d’Amèrica (a Pennsilvània) i al sud de Canadà i on es tracta d’emetre una certa predicció sobre l’arribada o no del bon oratge i de l’anhelada millora tèrmica. Eixe dia, Groundhog Day, l’indicador fenològic no és cap flor sinó el comportament d’un esquirol gran i terrícola, una marmota, de la qual s’espera que eixe dia isca del cau on ha estat hivernant. Si en eixir no veu la seua ombra, torna a l’amagatall; però si sí que la veu perquè ja fa sol, aleshores se’n va a la pradera confiada que no falta molt per a la millora de l’oratge, per a l’autèntica primavera. Una tradició que va assolir fama internacional a partir de la projecció d’Atrapat en el temps (1993; en anglés Groundhog Day). Ara bé, en el cas que la marmota o l’ós tornen al cau o a l’ossera a prolongar la letargia en lloc d’anar-se’n al seu ambient, la tradició recomanava esperar quaranta dies més (més o menys sis setmanes) per a repetir l’experiència.

En definitiva, pels voltants d’esta festa podem observar tot un conjunt de referències al món natural, i en particular a la «natura en espera» (natura expectans) que venen a representar un exemple més de conjunció entre ambient ecològic, llengua, cultura i religió. Però de tot açò caldria parlar encara més i, com en tantes altres ocasions, tot això són unes altres històries.