La veneració a les imatges (que no adoració) ha estat en el centre de moltes controvèrsies doctrinals. En particular, des que en el segle III el cristianisme va acceptar les imatges per a poder competir amb uns altres cultes salvífics alhora que icònics, com ara els dedicats a Mitra, Isis, Osiris o Cibeles. Les imatges permetien fer proselitisme entre una població illetrada i acostumada a les representacions plàstiques d’aquelles forces sobrenaturals que adoraven els seus representants elevats a la categoria de déus majors o menors (com els sants).
En els segles VIII-IX es va reprendre la pugna entre els partidaris de venerar les imatges (iconòduls) i els de destruir-les (iconoclastes) en considerar que el cristianisme havia de ser una religió fonamentalment espiritual i no icònica (com al seu torn farien els musulmans i ja ho havien fet els jueus). I de nou en el Concili de Trento, catòlic, que es va declarar favorable al culte a les imatges (sessió XXV, 1563) mentre que els calvinistes (protestants) les rebutjaven de pla per considerar-ho equivalent a la idolatria.
Però, malgrat els entrebancs, la creació artística va afrontar el repte i va generar obres de nivell més que apreciable.
L’Anunciació literària
L’Anunciació ha generat obres d’alt nivell artístic no tan sols en la música (com ja vam vore en l’article anterior), sinó també en la literatura. En seria un exemple el poema de Berenguer de Cardona inclós en la primera obra literària impresa a la península Ibèrica, Trobes en lahors de la Verge Maria (València, 1474), on figuren els versos següents: “Puix vos coneix que fou tan singular / ne quel Ihesus se’n volgués encarnar“.
El llibre incloïa quaranta-cinc poemes de lloa a la Mare de Déu que s’havien presentat a un concurs impulsat pel virrei del Regne de València, Lluís Despuig, i organitzat pel prevere de la Seu Bernat de Fenollar, alcoià de Penàguila. Entre els partícips destacaren noms com ara Jaume Roís de Corella, Jaume Roig o Lluís Alcanyís. Convocat el certamen en febrer de 1474 es va acordar que el resultat es faria públic el 25 de març del mateix any, és a dir, el dia de l’Anunciació!
L’Anunciació pictòrica
Però ha sigut en les arts plàstiques, arquitectura, escultura i pintura, on el misteri cristià de l’Anunciació/Encarnació ha inspirat obres del màxim nivell, tant les ja vistes en l’article anterior com moltes altres de les quals val la pena recordar algunes de les més notables i que, fidels als corrents artístics imperants en cada època, van optar per determinats models icònics.
Així, durant el romànic, de mitjan segle X al XIII, l’Anunciació solia representar Maria en posat hieràtic, sever i solemne, que no deixava traslluir cap sentiment, i mostrant la palma de la mà com a símbol d’acceptació.
‘Annunciazione’ (s. XI-XII). Fresc romànic a la Cappella di Castel Appiano, al Tirol del Sud
En els segles del predomini artístic gòtic (segles XIII – XVI) la versió més estesa era la d’una Maria lectora que medita sobre les sagrades escriptures i les profecies que anunciaven l’arribada del Messies; al seu torn, Gabriel solia presentar-se en genuflexió reverent. I tot en un context de bellesa, harmonia i acostament a la natura com a reflex de l’obra divina. En serien exemples dos obres acollides en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona: L’Anunciació (1360), del cercle dels Bassa, i l’obra homònima del Mestre de la Seu d’Urgell (1490). O també, en el cas de l’escultura/arquitectura, la que orna la clau de volta de la basílica de Santa Maria del pi, a Barcelona, del segle XIV:
En la mateixa època dominava a Itàlia l’estil renaixentista, amb obres tan notables com ara L’Anunciació (1426) del dominic Fra Angelico, al MuseU del Prado, amb un Adam i Eva expulsats del Paradís, un sant Gabriel anunciant l’acció de l’Esperit Sant a punt d’encarnar-se en la futura Mare de Déu; o, a la Galleria degli Uffizi de Florència, la interpretació de Botticelli (1489); o la versió de Leonardo de Vinci (1475), molt heterodoxa en mostrar l’escena no en l’interior d’un recinte, sinó a l’exterior però dins d’un jardí tancat tan típic de les viles florentines, un hortus conclusus (Càntic dels càntics 4,12), emblema i títol de Maria com a mare de Jesús i amb nombroses plantes de notable sentit etnobotànic i religiós.
Pel que fa als primitius pintors flamencs (s. XV-XVI), coetanis dels renaixentistes, se’ls pot notar una meticulosa atenció al paisatge i al detall, així com l’ús de colors vibrants en les representacions marianes. En serien exemples les obres de van Eyck L’Anunciació (1436; National Gallery of Arts, Washington) i el Díptic de l’Anunciació (1441, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid). També el Tríptic de l’Anunciació, de Robert Campin (1428; The Cloisters, Nova York), o el de Van der Weyden (1434; Louvre, París)
En el barroc (segles XVII-XVIII) l’èmfasi es posarà en l’emoció, el drama, el moviment, l’exuberància i els clarobscurs, com en els casos de les obres L’Anunciació, de Murillo (c. 1660; Museu del Prado, Madrid), de Caravaggio (1610; Museu de Belles Arts, de Nancy), o de Zurbarán (1639; Museu de Grenoble).
Fins i tot en els darrers segles trobem representacions destacables, tant la ja comentada de Dante Gabriel Rossetti en l’article anterior com també L’Anunciació (2010) de Joan Flotats que figura en la clau de volta de la cripta de la Sagrada Família (Gaudí, 1891; Barcelona).
O en llocs tan peculiars com el del carreró napolità que veiem a continuació:
Per a saber-ne més
Vist el que hem vist i de cara a ampliar molt més els coneixements sobre el tema des d’un punt de vista pictòric paga la pena recomanar el llibre de Martí Domínguez Del natural. Una història de la natura en la pintura (Edicions 62, 2023), on s’explica de manera molt didàctica l’evolució dels estils pictòrics i la seua relació amb la natura i el paisatge, temes que tan sovint apareixen en les representacions de l’Anunciació. Perquè, de llibres i reflexió sobre l’art, la història i la cultura (inclosa la religiosa) també convé enriquir el nostre panorama cognitiu.
