Entre abril i maig els mercats lluïxen el primer fruit primaveral, els nispros, majoritàriament d’un cultiu estés per moltes comarques valencianes des del segle XIX. I encara que el seu origen es localitza a la Xina, durant molts anys se’ls va considerar provinents del Japó, tal com indica el nom científic del nisprer Eriobotrya japonica, ja que els primers que van arribar a Europa ho van fer des d’un dels ports d’aquell arxipèlag, el de Nagasaki.

Un port -ves per on!- que havia sigut fundat per un valencià, el jesuïta Cosme de Torres, l’any 1570,  un any en què el generalat de la Companyia de Jesús  l’exercia un altre valencià, Francesc de Borja, besnét del papa Alexandre VI (Roderic Borja) i segon successor del fundador de l’orde, el basc Iñigo López de Loiola (Ignasi de Loyola).

Però, comencem pel principi, amb una mena de viatge virtual des de la història a l’etnobotànica i l’agronomia, tot recalant en diferents “ports”, com si ens dirigírem a l’Ítaca del poeta Kavafis que va musicar Lluís Llach. Uns “ports” que, com en anteriors articles, seran suggerits per hipervincles que faciliten teixir un entramat de relacions per a entendre millor allò que es comenta.

L’arribada dels jesuïtes al japó i la fundació de Nagasaki

La Companyia de Jesús havia sigut dissenyada el segle XVI per a combatre la Reforma protestant (luterans, calvinistes, etc.) i alhora expandir el catolicisme. Van fundar centres d’excel·lència entre els quals va destacar el de Coimbra , a Portugal, on es formaven els quadres més avançats intel·lectualment, tècnicament i lingüísticament, i on les llengües de comunicació interna solien ser el portugués i el llatí. L’objectiu era enviar per tots els racons del planeta expedicions de jesuïtes altament preparats i fomentar l’evangelització per diferents països; de ser possible, a través dels dirigents als quals poder impressionar i convéncer per tal que al seu torn pogueren influir en l’adopció del cristianisme per part dels súbdits; i, sinó, directament amb la predicació, l’organització i l’exemple.

Una d’eixes expedicions fa ser l’organitzada per Francisco de Jasso, més conegut com Francisco de Xavier per haver nascut al castell navarrés de Xavier. L’any 1549, acompanyat de tres jesuïtes, un d’ells un japonés exiliat a Goa que els feia d’intèrpret, van recalar a Kagoshima, capital de l’illa més meridional i tercera en grandària de l’arxipèlag nipó, Kyushu.

Com que l’evangelització no hi avançava al ritme desitjat, de Xavier va viatjar a la Xina per a intentar un formar-hi un nou nucli catòlic,  però va morir abans d’arribar-hi, així que al front de la missió japonesa va quedar el seu lloctinent, el valencià Cosme de Torres, que, pel seu poliglotisme, sentit de l’humor i una certa flexibilitat adaptativa aconseguí aproximar el  namban (“foraster”) al daimyo o senyor feudal. Entre altres decisions molt intel·ligents, Cosme  va optar per substituir el nom llatí Deus pel japonés Dainichi ni orai (Déu Suprem), simplificadament Dainichi, la qual cosa li va permetre vorejar la campanya de descrèdit que havien muntat els bonzos budistes per a desprestigiar la paraula Deus, amb la qual feien un joc de burla per similitud fonètica amb el japonés daiusu, que significa “la gran mentira”.

Gràcies a la seua nova estratègia, l’evangelització va assolir un cert èxit, fins al punt que el 1563 va aconseguir el bateig del mateix daimyo que controlava gran part de l’illa de Kyushu, Omura Sumitada, qui va adoptar el nom portugués de Bartolomeu. I amb relativament poc temps les adhesions a la nova religió van assolir xifres d’autèntic èxit, de desenes a centenars de milers mitjançades per nombrosos samurais i sacerdots conversos.

‘Mosaic del samurai”’ a la cova de sant Ignasi, a Manresa, on sant Ignasi s’havia retirat per meditar i escriure els cèlebres “Exercicis espirituals”

Les bones relacions de Cosme de Torres amb el daimyo van facilitar que este li cedira al valencià una xicoteta badia a l’oest de l’illa, Nagasaki. No havia sigut una tria banal: la badia era el punt idoni per a connectar amb la Xina, Corea, Formosa, Filipines, i amb les rutes comercials cap a la resta del món. Així, Nagasaki va esdevindre un port estratègic per a l’atracament de les carracas portugueses provinents de la feitoria de Macao, al sud de la Xina; i més tard de les naos castellanes que venien des de Manila, a les Filipines.

Nagasaki es troba en el lloc idoni per comerciar amb les zones més riques de l’Extrem Orient

Però durant la segona meitat del segle XVI el panorama polític a Europa va canviar dràsticament i va repercutir en les relacions comercials amb el Japó. El 1581 els Països Baixos es van declarar independents de la Monarquia Hispànica i van encetar un camí d’expansió comercial, militar, econòmica i política. Per contra, Portugal i el seu imperi van caure l’any següent i per via matrimonial en mans de Felip II de Castella; i els interessos lusitans van quedar supeditats (com ja venia passat amb els catalans, valencians, etc.) a una política dissenyada des d’una òptica castellana, fonamentalista en la religió catòlic, militarment expansiva en l’àmbit polític i comercialment centrada en Sevilla en substitució de Lisboa.

Atesa la nova situació, les autoritats nipones van bloquejar les antigues relacions amb Portugal davant el temor a una invasió combinada luso-hispànica des de Macao i Manila; i van perseguir amb extrema crueltat els catòlics, considerats potencials “quintacolumnistes”, que van haver de passar a la clandestinitat conservant de manera precària rituals i litúrgies, música i cançons sacres. En compensació, van oferir instal·lar-s’hi als neerlandesos de les Províncies Unides (des de 1579), enfrontats políticament i religiosament (com a calvinistes) amb l’Imperi espanyol. Però, no van autoritzar que ho feren a Nagasaki, sinó a una xicoteta illa artificial que hi havia davant del seu port, Dejima unida a la ciutat mitjançant una passarel·la que permetia controlar-los l’entrada i l’eixida.

L’elecció de Nagasaki va ser tan encertada que ja en el segle XVIII era un port de gran importància comercial. En la part de baix es veu l’illa de Dejima

L’arribada dels nispros a Europa

En 1595, unes Províncies Unides dels Països Baixos en plena expansió marítima es van instal·lar a Jakarta (Batàvia en neerlandés), a Java, l’illa principal d’Indonèsia. Des d’eixe port dissenyarien noves expedicions, i una de les esquadres va establir l’any 1683 una colònia a l’illa principal d’un arxipèlag a l’oest de Madagascar, que van anomenar Maurici en honor al príncep Maurici de Nassau, stadhouder de les Províncies Unides. I a eixa colònia van arribar nispros des de Nagasaki / Dejima.

Amb tot, abandonada en 1710, Maurici va ser ocupada pels francesos, que la van rebatejar com a Île de France i van ser ells qui el 1784 van enviar per primera vegada exemplars de nispros a Europa, els quans van arribar al port mediterrani occità de Tolon. Així, van aconseguir cultivar-los en el Jardí Botànic que hi tenia instal·lat l’Armada francesa, i van enviar uns exemplars al Jardin du Roi, de París, on estava aprenent botànica i història natural el sacerdot valencià Antoni Josep Cavanilles Palop. No obstant això, en no poder aclimatar l’arbre en aquelles terres fins a aconseguir que produira fruits de qualitat, el nisprer va ser considerat un arbre ornamental, sense valorar-ne els seus fruits.

Mentrestant, l’any 1690 havia visitat Japó el metge-naturalista alemany Engelbert Kaempfer, que va fer la primera descripció del fruit. I un segle més tard, en 1784, l’any de l’arribada dels nispros a Europa, el també metge-naturalista suec Carl Peter Thunberg (un dels “apòstols” de Linné, el  “pare de la Sistemàtica”) va classificar botànicament la planta en el seu llibre Flora japonica. Com que trobava certes similituds botàniques amb el tardoral nesprer europeu Mespilus germanica i la nespra, va incloure l’asiàtica dins el mateix gènere; i per a indicar el país d’on la creia originària li va afegir l’epítet corresponent: Mespilus japonica.

El primaveral i perennifoli nispro Eriobotrya japonica, està cobert d’una fina pubescència (erio-), més densa en els branquillons però també sobre les fulles, grans, enteres, lanceolades, alternes, coriàcies, verd-fosques per l’anvers i beix pel revers, i amb nervis ben marcats. De fet, des de París el nispro va passar a Londres i en 1821 el botànic anglés John Lindley el va estudiar més a fons, trobant suficients diferències entre les dos Mespilus (M. germanica i M. japonica) com per a idear per al nouvingut un gènere diferent, que va voler descriptiu: Eriobotrya, indicador de l’abundància de pèls (erio) tant en les tiges tendres i les fulles com en els raïms fruitals (botryon). Això sí, convençut de l’origen japonés de l’arbre, Lindley en va mantindre l’epítet, i així ha quedat com a Eriobotrya japonica Lindl. Amb tot,  amb el pas del temps el locatiu s’ha demostrat equivocat, ja que l’origen de l’espècie no és el Japó sinó la Xina (on hi ha un document que ja en parla en l’any 502-506); però, com que els primers europeus que el van estudiar ho van fer justament a Nagasaki, van creure que era originari de l’arxipèlag nipó.

‘Mespilus germanica’, nespra, tardoral, a l’esquerra vs. ‘Eriobotrya japonica’, nispro, primaveral, a la dreta

L’aclimatació en la Marina Baixa

L’arbre continuaria viatjant per Europa i l’any 1812 ja es trobava als jardins botànics italians; i, des de Tolon, un barco mercant comandat per un tal “capità Roig” el duria al port de Sagunt, des d’on s’expandiria pel pel Camp de Morvedre i un poc més cap el nord-est, a l’Alt Palància (sobretot a Algar de Palància, prop de Sogorb). També va viatjar cap al sud, a la Marina Baixa, de la mà de l’advocat, botànic, agrònom i naturalista callosí i membre insigne de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia Joan Baptista Berenguer Ronda (1797-1863); i allà, a l’interior de la Marina Baixa, en les valls i conques dels rius Algar i Guadalest, a les terres de Polop i de Callosa d’en Sarrià, el nisprer va trobar un lloc idoni per la terra, el clima i l’estructura social. S’hi va instal·lar i va triomfar.

Però, clar, com diria el novelista indobritànic Rudyard Kiling, l’autor d’El llibre de la selva i Premi Nobel de Literatura (1907), “això és una altra història”.