Abans de convertir-se l’Albereda en l’actual passeig que coneixem hui en dia, segons paraules de Josep Teixidor en el seu llibre Antigüedades de Valencia, “fue un erial, y en gran parte lleno de calaveras y huesos de las bestias muertas que allí echaban, hasta que a mediados del siglo XVII se ordenara la explanación y el trazado de una avenida en la que se plantaron tres hileras de álamos blancos” com pot apreciar-se en el plànol del pare Tosca de 1704. Durant el segle XVIII, rematant-la, es construïx un segon oval a l’altura del pont de la Mar, se li dota amb una calçada per als vianants amb arbres d’ombra, flanquejada per dos carrers per a cotxes de cavalls amb voreres empedrades i bancs de pedra. A pocs metres de l’oval d’entrada i a cada costat, per la proximitat del Palau Reial, s’alcen dos torres de vigilància; encara que en temps del pare Josep Teixidor (1767) tenien una ocupació molt diferent: “una de estas torres es tienda o botillería de vinos, resolís, aguas, etc. y la otra es figón (taberna)”. D’altra banda, per a deixar la seua petjada, el Borbó va fer alçar en el primer oval dos columnes amb els busts de Felip V i Maria Lluisa de Savoia, i un tercer en el segon oval amb l’estàtua de l’infant Lluís.
El Palau Reial, l’ermita de la Soledat, construïda en 1715 sobre el solar d’una altra anterior, i el molí de Pilades sobre la séquia de Mestalla, eren les úniques construccions d’este tram; un poc més enllà hi havia també el Convent de Sant Joan de la Ribera, sobre el solar del qual es construirà a principi de 1900 l’Estació Central d’Aragó. En arribar la Guerra del Francés, però, no només es va arrasar el Passeig de l’Albereda per a emprar el seu arbratge en barricades, sinó que les autoritats militars també van ordenar l’enderrocament del Palau Reial, espoliat –i no pels francesos–, i de l’ermita de la Soledat. Paradoxalment, serà el mateix general francés Suchet, una vegada presa València, qui ordenarà la immediata repoblació de l’Albereda, projectant la seua prolongació fins al pont de Sant Josep, encara que això no es duria a terme. Respecte al solar de l’ermita de la Soledat, el seu terreny va ser comprat pel llibreter i editor Mariano Cabrerizo, que va edificar sobre ell una casa de camp enjardinada coneguda pels valencians com el Casino de Cabrerizo, lloc de reunió i tertúlia literària d’intel·lectuals i polítics en el el trienni liberal.
Amb la desaparició del Palau Reial, al llarg del segle XIX l’Albereda deixà de ser un lloc associat a la noblesa i l’alta burgesia, convertint-se en un espai d’oci burgés, lloc de passejos dominicals, tant a peu com en carruatges, de trobades socials i d’actes públics. S’instal·laren fanals, nous bancs, pèrgoles i, com no, fonts ornamentals. En concret, en 1861 l’Ajuntament encarregà a les foneries franceses Barbezat i Val d’Osne sengles fonts, la de les Quatre Estacions, que es va instal·lar en el primer oval, i l’anomenada dels Somormujos, que en 1968, en obrir-se un nou vial per a unir la Passarel·la de l’Exposició amb el carrer Armando Palacio Valdés, es va traslladar a la plaça Vicent Iborra. De marbre blanc de Carrara és la font dedicada a la deessa Flora, a l’altura del número 12 del Passeig de l’Albereda, obra de l’escultor valencià José Piquer Duart. I en el segon oval es va instal·lar en 1878 la font dels Quatre Elements; font que es va inaugurar en 1853 amb motiu del naixement de la princesa d’Astúries en la plaça del Mercat de València, però amb la proclamació de la Primera República eixe símbol monàrquic es va considerar que sobrava i va estar amagat fins a la restauració borbònica, situant-la al final del passeig amb l’afegiment de quatre figures de xiquets adquirides a la S.A. des Hauts-Fourneaux & Fonderies du Val d’Osne. No seria el seu últim viatge, però. Altrament, la zona es completà en l’últim quart del segle XIX amb l’icònic palauet de la comtessa de Ripalda, encarregat a l’arquitecte Joaquín Mª. Arnau Miramón; amb el que serien els Jardins de Monforte, una casa amb hort encarregada a Sebastián Monleón pel marqués de Sant Joan; i amb l’Hort del Santíssim –famós per les seues maduixes–, que es convertí en lloc de reunió de la València acomodada i futur germen a València dels nous esports del “tennis” i l’“skating”.
Finalment, anem a la fotografia… Estem sobre 1933, les obres del pont d’Aragó a l’esquerra de la imatge estan a punt de concloure’s i, de fet, el tramvia prendrà eixa direcció i ja no passarà pel pont de la Mar que està convertint-se en zona de vianants. El passeig de l’Albereda, que acabava a l’altura del pont de la Mar, està prolongant-se fins al d’Aragó; al fons, en el centre del passeig, una armadura de fusta ens indica on estava la font dels Quatre Elements, que serà traslladada al lloc on actualment es troba. La companyia Pavimentos Warrenite Bitulithic S.A.E. és l’encarregada de les obres, davall la direcció de l’arquitecte municipal major Javier Goerlich. Són anys d’intensa i fructífera activitat de l’arquitecte que més ha contribuït a l’embelliment i modernització de la ciutat. Els edificis de l’esquerra prompte desapareixeran. A la dreta la caseta de Consums, i fora de la imatge l’Estació Central d’Aragó. I el que no es veu: els àlbers, perquè l’Albereda és una albereda sense àlbers, bo sí, crec que encara queda un, però només un.
