Fa temps, quan investigava els usos populars de les plantes a la Marina Alta, l’etnobotànica de la comarca, vam organitzar amb uns amics una passejada pel Cap de Sant Antoni, al nord de Xàbia. En detindre’ns davant d’un arbust especialment punxós però de floració espectacular la cambrona Calicotome spinosa, un dels participants en va comentar amb la mà posada sobre eixa mena d’argelaga gegant mentre assenyalava la mar amb la barbeta: “Més val agarrar-se a una cambrona que no a una ona”. En preguntar-li pel significat del refrany em va dir que, com la major part de la gent de la zona, preferia dependre d’eixe arbust que quedar a expenses del perills de la mar.

Perquè la navegació és un dels oficis més durs i difícils, per la qual cosa i al llarg de la història les vivències relacionades amb la mar subratllen la necessitat anímica, imperiosa, d’aclamar-se a alguna divinitat o personatge emocionalment sagrat. En particular quan la natura es mostra amb tota la fúria de què son capaços els elements mentre els humans que van a bord d’una barca, o d’un rai, xopats i sacsejats hores i hores intenten sobreviure mentre tota classe de pensaments se superposen a la velocitat de la llum dins del seus caps. Doncs bé, des de fa més de dos segles se sol fer servir com a patronatge marí la Mare de Déu del Carme, la festivitat de la qual se celebra el 16 de juliol. Però no sempre ha sigut així…

.

El patronatge marí en el món catòlic

1. Sant Nicolau

En el nostre univers cultural, el catòlic, els mariners s’han aclamat a qui han considerat especialistes celestials en salvaments. Un d’ella ha sigut sant Nicolau (festivitat 6 de desembre i amb una àncora com a atribut). Així, i entre altres ciutats, és el cas de la portuària Alacant, antigament invocat com a protector de navegants en les tempestes i naufragis, fins al punt de ser considerat un dels patrons de la ciutat.

2. Sant Elm

Durant segles, un altre dels sants protectors dels navegants ha sigut sant Elm (San Telmo, en castellà; 2 de juny). Se’l considerava apaivagador dels temporals, i a Vilajoiosa (la Marina Baixa) encara perduren, en l’Arsenal o barri mariner, un carrer i una imatge dedicats al sant.

Un fenomen que els amants del cinema podrem evocar si recordem la impactant escena de la pel·lícula Moby Dick (1956) de John Huston en què el capità Ahab (Gregory Peck), captura el “foc de sant Elm”. Un “foc”, incombustible i de color verd, que ha pres possessió de l’arboradura del Pequod, de cadascun dels penols, les puntes o extrems de tota verga de creu, i de la punta dels pals. I Ahab, amb l’ajuda d’un arpó, captura amb mà ferma el “foc de sant Elm” com a demostració davant la tripulació de la seua obsessiva determinació per a vèncer qualsevol obstacle que se li presente en el viatge cap a l’enfrontament amb la seua nèmesi, la “balena blanca”.

Fornícula en el carrer de sant Elm de la Vila Joiosa (Fotografia de Paquita Nogueroles)

3. Sant Pere

Un altre dels patrons, però ara dels pescadors més que dels navegants, ha sigut sant Pere (29 de juny), el “patró major” en el sentir de molts pobles mariners on sol haver algun carrer o ermita dedicats al sant, com és el cas dels municipis litorals valencians més meridionals: Altea, Benidorm, Vilajoiosa, el Campello, Alacant, Santa Pola, l’illa de Tabarca, Guardamar del Segura i Torrevella.

Església de sant Pere i sant Pau a Tabarca

Dit això, tots eixos antics patronatges han sigut en certa manera substituïts per una altra devoció marinera, la dedicada a la Mare de Déu del Carme, que se celebra el 16 de juliol. Parlem-ne.

4. Mare de Déu del Carme(l)

Pel que fa al significat, el nom anglés de l’advocació, Our Lady of Mount Carmel (Nostra Senyora del Mont Carmel), és molt més explícit que el nostre de Mare de Déu del Carme.cPerquè no estem parlant d’una característica o propietat de la Mare de Déu, sinó de la veneració que se li donava en un tossal pròxim a la costa de Canaan, estratègic des de la més remota antiguitat ja que domina el port de Haifa, l’entrada a Israel. En concret, l’orònim deriva de la paraula semítica karmel, que significa “jardí”, “vinyet”; raó per la qual la tipologia de “casa amb hort” rep a molts llocs el nom de carmen, com són els casos de Granada, on fins i tot el plural, Los Cármenes, identifica el camp de futbol del Granada CF; o l’estació de ferrocarril Múrcia del Carmen, al·lusiva al barri en què es troba. En passar a les llengües llatines ibèriques, el topònim primitiu, Carmel, va perdre la /l/ i va passar a ser Carme (català/valencià), Carmo (portuguès) i Carmen (castellà).

Conegut, doncs, el sentit del terme, queda la pregunta ¿des de quan i per què les dulies (veneració a sants) dedicades als sants Nicolau, Elm o Pere (per als pescadors), van quedar eclipsades a Espanya per una hiperdulia, la veneració a la Mare de Déu del Carme(l)?
Doncs bé, l’ascens de la Mare de Déu del Carme a patrona dels mariners, en substitució de Sant Elm, prové en gran part de la devoció que li professava el mallorquí Antoni Barceló i Pont de la Terra (1716-1793), més conegut com el Capità Toni i que arribaria a ser tinent general de l’Armada espanyola. En la seua època el patró oficial de la marina de guerra era sant Elm, però, des de la seua posició, l’almirall mallorquí va impulsar l’adopció d’eixa advocació mariana per a la Marina de Guerra, una adscripció que el 1901 ratificaria la reina regent (per la mort d’Alfons XII Borbó) Maria Cristina d’Habsburg.

Per a molta gent de la mar la Mare de Déu (l’original, sense cap advocació) era la guia i protectora dels que hi naveguen; una mena d’estrela marina salvífica o Stella Maris, la simbologia de la qual la vam comentar en analitzar l’escut del papa Franciscus. Tot i això, en anar transferint-se el patronatge marí a “el Carme”, han sigut molts els qui han considerat equivalents esta advocació concreta a la primitiva Stella Maris.

En qualsevol cas, la Mare de Déu del Carme va passar de ser patrona de la Marina de Guerra ser-ho de la marineria en general. I també de moltes poblacions del litoral. Localitats en les quals, durant la

festivitat del 16 de juliol, se solen fer processons marines en les quals, escortant una barca que porta la imatge patronal, s’arrengleren moltes altres. En arribar a un determinat punt de la mar, les barques fan sonar les sirenes i se’n tornen cap al port. En desembarcar, la imatge es du en processó a l’ermita corresponent; i en molts llocs s’hi canta la “Salve marinera”, una lloa a l’Stella Maris, que formava part de la sarsuela El molinero de Subiza (1870), de Cristóbal Oudrid i Luis Eguilaz.

Si a la Mare de Déu del Carme se li atribuïx la protecció davant els naufragis, per elevació metafòrica se la considera també l’encarregada de dur a terme el rescat de les ànimes que es troben al Purgatori. És per això que en moltes de les representacions figuren unes flames als peus de la Mare de Déu del Carme i unes persones implorant el rescat.

Com a curiositat, esta advocació presenta una variant a Benidorm: el Sofratge (sufragi), una advocació creada l’any 1740 per a commemorar l’arribada a Benidorm d’una figura de la Mare de Déu del Carme amb el xiquet al braç. Una imatge que es va trobar en un mercant de tres pals, un llondro, que, abandonat per la tripulació, va ser remolcat i dut a la platja del poble. Eixa imatge va rebre inicialment el nom de Mare de Déu del Naufragi. Però, a mitjan segle XIX i a instàncies de l’Arquebisbe de València, va passar a ser denominada “del Sufragi” (Sofratge en el parlar de Benidorm) com a sinònim d’ajuda, socors i pregàries destinats a rescatar tant les ànimes del Purgatori com als qui estan en perill per haver naufragat en la mar.

Uns naufragis, sempre potencials en qualsevol activitat, que segons nombrosos estudis són més fàcils de superar, ves per on!, amb l’ajuda de les creences religioses en el cas que es tinguen. Un tema, per cert, ben interessant per a tractar en alguna ocasió i que, per a “obrir boca” pot iniciar-se amb el següent article del qual vaig ser coautor: “La religiositat, ¿un recurs adaptatiu de l’ésser humà?”. Però, clar, “això és una altra història”.