Tant el santoral com la toponímia són bens socials. I els components històrics, simbòlics i contextuals associats poden servir per a entendre determinades realitats actuals i passades. Onomàstica, santoral i toponímia formen part de la cultura cristiano-occidental, la nostra, uns components que ara estan en perill per desconeixement, pèrdua, persecució o bandejament deliberat; o per substitució amb referents a quin més banal (Dia de les creïlles fregides, el 20 d’agost), políticament esbiaixats (com els canvis toponímics produïts durant la guerra civil espanyola, que dugueren, per exemple, a anomenar el semiàrid Sant Vicent del Raspeig com a Floreal del Raspeig), o resultat d’ideologies postmodernes, de pensament feble i sense fonaments científics, que sovint copien personatges i llocs de productes audiovisuals, tan conjunturals com efímers.

En este sentit, pel que fa al santoral, convé recordar en primer lloc que la tradició d’assignar cada dia a personatges sacralitzats, reals o ficticis no implica assumir cap creença espiritual o religiosa; però tampoc les exclou, clar. I el que és ben cert és que la compartimentació nominal mitjançant el santoral ha servit per a organitzar el temps molt millor que les alternatives que s’han volgut imposar ocasionalment, com la del calendari revolucionari francés, establit en el seu temps manu militari sobre la base de referents climàtics i fenològics, de París, bien sûr, però pretesament universals.

D’altra banda, associades al santoral han sorgit al llarg dels segles derivades i manifestacions culturals i referències no estrictament religioses, en les arts (pintura, escultura, poesia, arquitectura, etc.), economia, sociologia i ecologia (“principi o efecte de sant Mateu” -25,29; i Lluc 19,26-), patronatges gremials, etc.

L’autor d’este llibre, lingüista mallorquí, hi oferix no tan sols les hagiografies dels sants de cada dia, sinó un compendi de cultura popular lligada a la forma de vida antiga dels mallorquins, com ara els treballs, les festes, la paremiologia (dites, refranys, cançons), etc., i alhora una visió lleugerament crítica del cristianisme però amb lleialtat i adhesió a l’immens fenomen sociocultural que esta religió ha creat

En relació amb tot això, també s’han associat al calendari i al santoral determinats referents científics; un exemple dels quals el tenim en una santa, Rosalia de Palerm, que va morir (i la seua ànima va anar directament al cel, ¡faltaria més!) el dia 4 de setembre de 1160, fa 865 anys i un dia. Una santa que, en consolidar-se-li la devoció, va impulsar que al costat de la cova on pretesament havia viscut es bastira un santuari, amb una església i un convent franciscà per a encarregar-se’n de la guarda i custòdia i de la gestió dels donatius.

I una cova que, ves per on!, seria el context ecològic i el referent nominal d’un dels articles seminals de l’ecologia “Homage to Santa Rosalia, or why are ther so many kinds of animals” [“Homenatge a Santa Rosalia, o ¿per què hi ha tantes classes d’animals?”], del polímata anglés George Evelyn Hutchinson. L’article, publicat en American Naturalist en 1959, va esdevindre un autèntic clàssic en abordar un dels problemes més difícils relacionats amb la biodiversitat: explicar la proliferació de nínxols ecològics. Però, com diria Jack the Ripper (“el desbudellador”), anem per parts…

Carlos Martín i les relacions entre natura, ciència i religió 

Comencem pel principi: el perquè d’este article.

Carlos Martín Cantarino (Murcia, 1963) va ser el primer alumne que vaig tindre en els Cursos de Adaptación Pedagógica (CAP) per a impartir “Ciencias Naturales”; això va ser en la primera meitat dels anys 80, en l’Institut Miguel Hernández, d’Alacant. Més tard va arribar a ser professor titular d’Ecologia a la Universitat d’Alacant i responsable del projecte WADI de la Comissió Europea per a l’estudi dels ambients humits en el migjorn valencià; mestre i amic hem col·laborat en nombrosos articles, llibres, conferències i visites guiades. I en una ocasió vam compartir idees sobre els inicis de l’ecologia i la importància d’un dels articles germinals d’eixa disciplina que curiosament al·ludia a santa Rosalia.

La sorpresa, la curiositat i les ganes de divulgar qualsevol troballa interessant sobre les relacions entre natura i cultura (la religiosa i la científica incloses) ens va esperonar a embastar les dades que anàvem trobant; i este article és fruit d’aquelles converses, lectures i reflexions. I, ara, anem per santa Rosalia…

Un personatge en busca d’autor

En les primeres dècades del segle XII la mitat sud-oriental de la península Ibèrica formava part de l’Imperi Almoràvit, mentre que en el sector nord-oriental es van unir (1131) el Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona davall el comandament del casal de Barcelona. Un any abans, el 1130, havia nascut a Palerm, al si d’una família de la noblesa descendent de Carlemany i emparentada amb el poderós rei de Sicília Roger II el Normand, la noble Rosalia Scalia.

Segons la llegenda, la xiqueta va ser batejada amb el nom compost de rosa-lilia, els dos símbols florals de la puresa: “rosa” i “lilium” en atenció a què als seus pares se’ls va profetitzar que la nounada seria “una rosa sense espines”. No és inusual eixa associació entre joveneta, puresa, lliris i roses, també la trobem en Santa Eulàlia de Barcelona (290-303 dC; 13 anys) tal com podem llegir en uns versos del poema “Romanç primicer de la ciutat de Barcelona”,  que el poeta noucentista Guerau de Liost (Jaume Bofill Mates) va dedicar a la santa patrona de la ciutat:

Verge i Màrtir Santa Eulàlia / a la cripta us han deixat. […] /

Vostres ossos de fadrina / aquí toquen la Ciutat. /

Verge i Màrtir Santa Eulàlia / a la cripta us han deixat. /

Sou nevada com els lliris / de la cara d’un albat; /

sou vermella com les roses / d’una faç d’enamorat. /

Sou vermella del martiri / blanca sou de castedat.

Tornant a Rosalia, diu la llegenda que des de ben jove es va retirar a fer vida monàstica en convents. Més tard es va decantar per una d’eremítica, vivint a balmes i coves fins que va recalar en una situada al  Munti Piddirinu (en italià, Monte Pellegrino), el promontori que tanca pel nord el golf palermità de Munneddu (Mondello, en italià), on va morir el 4 de setembre de 1170. Tot siga dit de pas, una muntanya que no té res a vore amb l’aigua amb gas homònima provinent dels Alps llombards, prop de Milà.

Altar a santa Rosalia en la cova del Munti Piddirinu, amb la escultura barroca (1625) de Gregorio Tedeschi dins. Representa la postura en què suposadament estaven agrupats els ossos que s’hi van trobar

El milacre salvífic

Durant segles el rastre de la cova es va perdre però no així la memòria de la santa, fins que, cinc segles més tard, l’any 1624, mentre una plaga de pesta assolava Palerm, un caçador va afirmar que la Santuzza se li havia aparegut per a indicar-li on es trobaven els seus ossos; els quals, com a relíquies, salvarien Palerm de la pesta. Es van posar a buscar ossos per coves fins que en van trobar uns de relativament xicotets a Munti Piddirinu, tot coherent amb la llegenda de què la santa era menudeta, con indica el diminutiu sicilà Santuzza, equivalent a ‘santeta’ o a la santina asturiana, la imatge menudeta de la Virxe de Cuadonga o Covadonga

Doncs bé, segons la tradició, quan el dia 15 de juliol de 1625 es va dur la relíquia en processó a la capital siciliana la pesta va desaparéixer. Mira que bé! Com ara quan es passegen pancartes i es fan exorcismes i cridòries a l’espera que desapareguen o dimitisquen aquells a qui es vol eliminar de la vida pública; la qual cosa, sobretot, eximix d’estudiar les causes i les responsabilitats de fons, i tapa a aquells que, quan tocava fer-la, “de faena, ni un brot”. Si, una mena de retorn al passat preil·lustrat, en què les creences indubtables, les “lapidacions al dimoni” (com les que fan els musulmans junt a la Meca, el jamarāt), o els escarnis i linxaments als adversaris polítics en un clima de crispació contínua pretenen tindre efectes taumatúrgics, curatius.

Per aquella raó la festa de la santa se celebra a Palerm no tant el 4 de setembre, data de la defunció i consegüent ‘entrada al cel’, sinó el 15 de juliol, la passejada de les restes de la Santuzza per la ciutat. D’altra banda, tot i l’enorme devoció que es practica en la cova, les relíquies no es conserven allà, sinó en la catedral de Palerm, en la plaça de la qual s’alça una estàtua de la santa xafant una imatge que representa la pesta a la que suposadament va vèncer.

Santa Rosalia, davant la catedral de Palerm xafant la imatge de la pesta

Amb el temps, en estudiar-se la cova es va trobar que antigament havia sigut un santuari fenici dedicat a una divinitat lunar, la deessa de la fertilitat Tanit…

La cova, la imatge de la santa, i la font que hi brolla

Una cova amb moltes lectures

Més enllà dels valors arqueològics i religiosos de la cova, a finals del segle XIX, un naturalista i pastor protestant, William Buckland, en visitar el santuari de santa Rosalia va aconseguir analitzar les relíquies i, ¡ai!, va concloure que els ossos que suposadament pertanyien a la santa eren en realitat… d’una cabra! Així que, per a evitar noves i ‘malèvoles’ interpretacions, els ossets van ser guardats en una urna ben tancada que tots els anys ix en processó en la data assenyalada. I, més encara, el bisbat de Palerm ha encarregat una nova anàlisi anatòmica-forense i ha comunicat que els ossos eren d’una xiqueta. Així que, i com dirien alguns, Roma locuta, causa finita (“Roma ha parlat, el cas està tancat”).

Però la importància del santuari de santa Rosalia va més enllà dels valors artístics, de les congruències amb antigues divinitats, de les anàlisis anatòmiques dels ossos, de les formes de religiositat cívica, i altres temes més o menys interessants, ja que el nom de la cova va marcar la historia de l’ecologia com a ciència… Xe, es veritat, quasi ho oblidem! I allò de la relació entre el naixement de l’Ecologia i la cova de la Santuzza amb què hem començat l’article? Doncs hi ha molt a dir, però, com que això excediria en molt els límits raonables per a un article, ho deixarem per a la següent entrega.