Eren les 18:07 h del dijous 8 de maig de 2025 quan la fumata bianca i el repicar de les campanes anunciava que els 133 cardenals reunits en conclave a la Capella Sixtina del Vaticà havia triat un nou papa, el 267é summe pontífex en la història de l’Església catòlica. Una hora més tard, a les 19:14 h s’obria la porta que dona al balcó de la Loggia delle Benedizioni della Basilica di San Pietro, situada sobre el pòrtic de la Basílica. Des del balcó, el cardenal protodiaca, Dominique François Joseph Mamberti, llegia les següents paraules:

Annuntio vobis gaudium magnum: habemus papam. Eminentissimum ac reverendissimum Dominum, Dominum Robertum Franciscum Sanctæ Romanæ Ecclesiæ Cardinalem Prevost, qui sibi nomen imposuit Leonem XIV».

[“Vos anuncie una gran alegria: tenim papa. El Molt Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Robert Francis, cardenal paborde de la Santa Església Romana, que ha pres el nom de Lleó XIV”].

En altres paraules, que des del 8 de maig de 2025 el cardenal Robert Francis Prevost Martínez, nascut a Chicago el 14 de setembre de 1955 però de doble nacionalitat estatunidenca-peruana, és el nou papa, amb el nom de Leonem XIV, Lleó XIV. Un papa que, a l’igual que el seu predecessor Franciscus, prové del clergat regular, no del secular, com ho han sigut tradicionalment els papes.

Això sí, mentre que el darrer papa era jesuïta (però amb certs tocs franciscans), el nou és agustí, i havia arribat a ser prior general (2001-2013) de l’Orde de Sant Agustí. Tota una terminologia (regular, secular, diocesà, agustins, etc.) de fondes arrels històriques i sobre la qual paga la pena parlar-ne tot i que siga succintament per entendre millor l’allau d’informació a què ara estarem exposats

Clergat regular i secular

L’adjectiu llatí saecularis, “del segle” (“integrat en el seu temps”) va derivar el terme secular que va acabar per designar dos realitats diferenciades: “seglar” (en oposició a “eclesiàstic”), i clergat secular referit als sacerdots i diaques baix les ordres del bisbe de la seua diòcesi. Un bisbe, tot siga dit, que pot formar part d’algun Orde regular com és el cas de l’actual papa, un agustí que havia sigut bisbe de Chiclayo, al nord del Perú.

Pel que fa al clergat regular, a les acaballes de l’Edat Antigaa i de la caiguda de Roma en mans dels “bàrbars” germànics (476 dC) hi havia hagut intents d’organització de la vida cenobítica o en comú dels cristians que fugien del món. En serien exemples els monestirs fundats (segles IV i V) per sant Martí de Tours, Honorat de Lerins o Joan Cassià, o l’immediat posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident Cesari d’Arle. O els preceptes continguts en les cartes i sermons del sant del segle V Agustí d’Hipona i recopilats amb el nom de “Regla de sant Agustí”, davall la qual es van aixoplugar determinats comunitats cenobítiques dels Apenins italians.

Més tard triomfarien els Ordes vinculats a la “Regla de sant Benet”, de vida monacal en el món rural; i posteriorment les de caràcter mendicant i conventual, és a dir, inserides en el món urbà.

En qualsevol cas, rural o urbà, monacal o conventual, es considera clergat regular aquell que està vinculat a un Orde religiós amb regles particulars i baix la jerarquia dels seus abats, superiors, priors o generals, independents del bisbe diocesà. Naturalment, totes estes distincions han anat patint modificacions al llarg del temps, tema que en qualsevol cas s’hauria de tractar en un altre moment.  Això sí, dels 266 papes anteriors, n’hi ha hagut només 21 que provenien d’Ordes regulars: 5 de benedictins i de dominics, 4 de franciscans,  3 de cistercencs, 1 de teatí, de jesuïta i d’agustí. I ara, amb el nou papa, ja en serien 2 els de l’Orde agustinià.

I justament de l’Orde dels agustins i el sant de referència és del que toca parlar ara, atés l’origen del nou papa.

Sant Agustí d’Hipona

L’any 1244 el papa Innocenci IV va decidir fundar un nou Orde religiós de caràcter mendicant (urbà, no monacal) amb la intenció d’unificar una sèrie de comunitats de monjos de la Toscana que seguien els preceptes de les cartes i sermons del sant del segle V Agustí d’Hipona organitzades baix el nom de “Regla de sant Agustí”, que comença així: Ante o[mn]ia fratres carissimi (“Abans de tot, benvolguts germans”).

Sant Agustí, envoltat de monjos agustins als quals mostra la seua Regla (Relleu al timpà sobre el portal de l’antic convent agustí de Santo Stefano, a Venècia)

Però, ¿qui era aquell personatge? Agustí era un amazic (berber) d’extraordinària capacitat intel·lectual nascut al nord d’Àfrica, i bisbe a Hipona (prop de Cartago). Va ser deixeble d’un dels grans Pares i Doctors de l’Església primitiva, sant Ambròs de Milà, per la qual cosa molt sovint figuren junts en les petxines triangulars que resolen l’encontre entre la base circular d’una cúpula i l’espai inferior quadrat.

Per posar-ne un dels múltiples casos, en tindríem un exemple en la capella de la Comunió (1699-1740) de la cocatedral de Sant Nicolau de Bari d’Alacant, en la qual els Pares de l’Església occidental (Agustí, Ambròs, Jeroni i Gregori) sostenen la cúpula, com a metàfora del dogma de la transsubstanciació durant l’Eucaristia. I sant Agustí figura també en una posició privilegiada en la mateixa basílica de Sant Pere del Vaticà: al fons de l’absis, i darrere de l’espectacular baldaquí, l’arquitecte i escultor Bernini va bastir un gran altar barroc presidit per un enorme tron o càtedra de bronze daurat —la Cadira de Sant Pere— (Cathedra Petri) sostinguda per quatre grans estàtues de bronze que representen dos Pares de l’Església oriental i, davant, dos de l’occidental: sant Agustí d’Hipona i sant Ambròs de Milà.

Agusí d’Hipona ha sigut un del grans pensadors que han conformat bona part de la cultura europea, fins el punt d’haver inspirat o sigut glossat per literats, historiadors, filòsofs o científics de la talla de Petrarca o Descartes, Voltaire, Bertrand Russell, Roger Penrose o Hannah Arendt, entre molts altres.

Un sant de tanta rellevància que fins i tot és esmentat en Tirant lo Blanc, en el capítol CCCLIII, quan en la “ Rèplica que fa Plaerdemavida a Tirant” esta li comenta a l’heroi:

Mira què diu un sant, que vosaltres crestians teniu en gran estima, nomenat Agustí, qui és estat singular doctor que no és estat lluny de pecat qui en pecat d’altri consent. E pau e amistat és molt plasent a Déu e és lloable ornament entre aquells qui bé serven amor e bona voluntat.

Un sant que figura de manera preferent en les oracions oficials de l’Església catòlica, amb més de 170 textos en la Litúrgia de les Hores, i que servix de referència a un Orde que ha sigut històricament molt influent a Europa i Amèrica, i també, en concret, al País Valencià; temes sobre els quals pagarà la pena anar reflexionant; tot i que no ara, sinó en futures entregues.