El passat dilluns 21 d’abril de 2025 Jorge Mario Bergoglio, Franciscus PP, va finar als 88 anys, després de dotze de papat.

Este papa, nascut a Buenos Aires el 1936, ha sigut ben peculiar en molts sentits: dels 265 antecessors, va ser el primer no europeu des de la mort el 741 del sirià Gregori III; el primer americà, argentí; el primer castellanoparlant; el primer, després de 598 anys, a succeir un papa dimitit, no mort; el primer jesuïta en arribar al papat; el que més viatges apostòlics ha realitzat (104), més documents, encícliques, exhortacions i llibres ha publicat (90), i més sants ha elevat als altars (483). I el primer en triar un nom poc “papal”, Franciscus, inusitat entre els pontífexs que el van precedir, tot i haver hagut quatre papes franciscans previs: Nicolau IV (1288 1292; enemic de Jaume II el Just pel que fa al domini de Sicília); Sixt IV (1471-1484; impulsor de la Capella Sixtina); Sixt V (1785-1790; activador de la Contrareforma) i Climent XIV (1769-1774; que, ¡ves per on!, va dissoldre l’orde dels jesuïtes l’any 1773).

Un Papa jesuïta però també  ‘francescà’

Tot i pertànyer a la Companyia de Jesús, Jorge Mario Bergoglio va adoptar com a nom papal Franciscus PP (Petri Apostoli Potestatem Accipiens; “qui rep la potestat de l’apòstol Pere”). Un nom esperable atesa la devoció que li tenia a Francesco d’Assisi, el sant italià de l’Úmbria del segle XIII, fundador de l’orde franciscà. De fet, eixa predilecció va quedar reflectida en les primeres encícliques o cartes apostòliques del papa Francesc,  profundament marcades per l’estil del poverello d’Assís. Així, en el punt 11 de l’encíclica Laudato si’ (en parlarem després) ho posava de manifest en afirmar que el sant d’Assís, que «entrava en comunicació amb tot lo creat, i fins i tot predicava a les flors “convidant-les a lloar el Senyor, com si gaudiren del do de la raó».

“Llegenda de sant Francesc. El sermó a les aus” (Giotto, Basílica d’Assís, c. 1299)

La primera encíclica de Franciscus, Lumen Fidei (“Llum de la fe”) no va ser, però,  “franciscana” sinó una mena d’homenatge al seu predecessor, l’intel·lectual i teòleg alemany Joseph Ratzinger, Benedictus o Benet XVI, amb qui finalment va arribar a determinats acords previs a la seua dimissió i al suport que va oferir a Francesc per accedir al Vaticà. En concret, Lumen Fidei representava una espècies de cloenda de les darreres encícliques de Benedictus XVI  dedicades a les altres virtuts teologals: Spe Salvi (‘Sobre l’esperança’) i Caritas in Veritate (‘La caritat en la veritat’). És més, s’especula que el papa Francesc va completar la que havia iniciat Benet XVI; o bé que la van escriure conjuntament per tal de marcar la postura de l’Església sobre el sentit i la inserció en el món actual de les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat.

Això sí, les següents encícliques de Franciscus van ser plenament francescanes en el doble sentit d’estrictament seues alhora que inspirades en sant Francesc d’Assís.

Laudato si’

La primera de la nova sèrie d’encícliques, referides a la relació entre els humans i l’ambient, va ser Laudato Si’ (‘Lloat sigues’; 2015). I la va intitular no en llatí com és habitual sinó en umbre, la llengua que parlava el sant d’Assís. En ella reflexionava sobre els perills imminents per a la Terra, la nostra “casa comuna” alhora que exhortava a tindre’n especial cura. En termes genèrics feia seus molts dels plantejaments de l’ecologia (encunyat el 1886 pel biòleg alemany Ernest Haeckel en l’obra Ökologie) que etimològicament fa referència al nom grec per a “casa”, oikos.

I he dit ‘ambient’ perquè és un terme que, provinent del llatií  ambire, “envoltar”, és el més usat en la literatura científica, com podem comprovar en el francés environnement, l’anglés environment, l’italià ambiente, o l’alemany Umwelt. En valencià, a més d’”ambient” també se’n pot dir “medi”; però no mai “medi ambient”, que resulta un pleonasme o reiteració innecessària basada en la traducció literal i servil de l’expressió castellana medio ambiente, forçada per la inconcreció del terme castellà medio, que tant pot significar “medi” com “mitjà” com “mig”.

Fet l’incís, continuem. I ho farem, com en altres articles anteriors, aprofitant el motiu principal per fer incursions en molts altres camps de la cultura, fent xàrcia conceptual que facilite el trànsit entre filaments de diferents camps temàtics a través de nucs de connexió.

Concretament, l’encíclica de Franciscus era una espècie d’al·legat o clam dirigit al gran públic en coherència amb la Declaració de Rio de Janeiro (1992). Els dos documents convergien en considerar que la salvació de la humanitat precisa d’un nou projecte de civilització capaç d’establir sinergies entre tothom i la “casa comuna”. I el papa no hi tan sols alertava sobre la degradació de l’ambient i el consumisme compulsiu sinó que també feia una invocació a frenar l’escalfament global (impròpiament anomenat ‘canvi climàtic’, ¡que sempre n’hi ha hagut!) i a favor d’un equilibri dinàmic responsable i sostenible capaç d’abordar els problemes ambientals i la pervivència de la humanitat.

L’encíclica va ser anunciada el 18 de maig de 2015 en una conferència de premsa en què van participar el cardenal africà Turkson (de Ghana), el secretari general de les Nacions Unides Ban Kii-moon (sud-coreà), el seu assessor especial i economista estatunidenc Jeffrey Sachs (expert en economia sostenible), i el president equatorià Rafael Correa  (de qüestionable trajectòria política). El papa Francesc la va signar sis dies més tard, el 24 de maig dilluns de Pentecosta o Pasqua Granada, un dia que simbolitza la fructificació dels camps. I va ser publicada el 18 de juny del mateix 2015.

El títol de l’encíclica correspon a l’íncipit o primeres paraules de la sisena estrofa del Cantico delle creature  o Laudes Creaturarum, “Lloances (o càntic) de les criatures”, també conegut com Cantico di Frate Sole  (“Càntic del germà  Sol”).

Cantic del germà Sol (Sant Francesc d’Assís) / Ceràmiques Sedó a Igualada

Es tracta d’una mena d’agraïment de Francesc d’Assís a Déu per les criatures que ens havia regalat. Va dictar el càntic ja quasi cego l’any 1244, poc abans de morir, el 1226; i ho va fer en la seua llengua, l’umbre, quaranta anys abans del naixement de Dante, el “pare” del toscà, l’actual llengua italiana. En certa mesura el càntic es pot considerar panteista, és a dir, basat en la creença filosòfica que considera que Déu i el món són fonamentalment el mateix, i que per això ens en podem comunicar i entendre amb certa facilitat tant amb Ell com amb els animals i plantes.

Algunes de les consideracions que hi aportava el sant d’Assís eren avançades pel que fa a les idees del seu temps. Però també i més recentment es poden trobar certes confluències, filosòfiques si més no, amb determinats enfocaments de l’ecologia actual com ara la teoria Gaia (1960) de Lovelock i Margulis, un tema per a estudiar més a fons. Potser per totes eixes raons, l’any 1967 l’historiador medievalista nord-americà Lynn White, professor a les universitats de Princeton, Stanford, i UCLA va suggerir que Sant Francesc d’Assis fóra declarat “patró de l’ecologia”, proposta que va assumir i proclamar el papa Joan Pau II l’any 1979. I també el té com a patró el Cos de Banders, l’encarregat de la conservació i protecció del patrimoni natural d’Andorra.

La segona de les encícliques “francescanes” del papa Franciscus la va dedicar a la fraternitat global i la va intitular Fratelli Tutti (‘Germans tots’), que era com el poverello d’Assís es dirigia a tota la gent. En este sentit, tot i que les dos encícliques vessen de bona fe i millors intencions han sigut qüestionades com a ingènues, càndides i “literàries” en abordar de forma excessivament emocional problemes molt complexos que, sense conéixer-ne les dinàmiques dels processos implicats, poden conduir a efectes contraproduents; sobretot si es tracten de gestionar per ideòlegs o polítics autotitulats “ecologistes” o per activistes “bonistes” que consideren que la simple concatenació de determinades paraules, la “bona voluntat” o la consigna fàcil són suficients garanties de solvència; o bé que eximixen de la reflexió sobre si els camins que proposen cap els objectius declarats són solvents, viables, o si tenen efectes de retorn no desitjats.

Perquè, de fet i com resa la dita, “El camí de l’infern està empedrat de bones intencions”, similar al refrany “de bones intencions l’infern n’està ple”. I estaríem parlant de crítiques positives fetes des de posicions i raons ecològiques, econòmiques, sociològiques de similars i lloables objectius. i molt sovint fetes per professionals molt i millor preparats que la major part dels “activistes emocionals”. Temes, propostes i perills que en qualsevol cas convindria considerar i, millor encara, analitzar i valorar en profunditat; però en articles posteriors, que en este moment “no toca”.

La lloa al betlem

Molt més franciscana que jesuítica va ser també la carta apostòlica Admirabile Signum (‘Senyal meravellós’, 2019), en la qual el papa Franciscus abordava el significat i valor del betlem o pessebre nadalenc. Segons la llegenda, quan sant Francesc tornava de Roma després d’haver aconseguit que el papa Honori III aprovara la seua Regla (29 de novembre de 1223), en passar pel poble de Greccio (al Laci) camí de l’Úmbria (al sud-est de la Toscana) quinze dies abans de Nadal va reconéixer en les grutes del camí una certa similitud amb el paisatge de Betlem on havia anat de viatge iniciàtic. Més encara, mentre es trobava a Roma, quedà impressionat per uns mosaics que representaven el naixement de Jesús a la basílica de Santa Maria Major (just on Franciscus ha demanat ser sepultat).

Mosaic a la basílica de Santa Maria Major de Roma

Doncs bé, a Greccio va convéncer un vilatà perquè l’ajudara a celebrar d’una manera especial el naixement de Jesús. Com que a la basílica havia tingut ocasió de contemplar la veneració dels creients a cinc pals de fusta de sicòmor (Ficus sycomorus), considerades relíquies que presumiblement haurien format part del pessebre on va ser col·locant el Xiquet Jesús (Lluc 2,7); «va nàixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el va posar en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se». Això el va inspirar la construcció d’un menjador per al bestiar o pessebre (del llatí, praesepes, ‘estable’). Arribat el dia, s’hi van congregar en una de les grutes alguns eremites de la zona i gent de les granges de la comarca, tots portant torxes per a il·luminar l’escena.

A més a més, Francesc havia demanat que hi estigueren presents un bou i un ase. La raó era que en el verset 14 del pseudoevangeli de Mateu (que en el Concili de Trento, en el segle XVI, es declararia apòcrif, no canònic) s’associava el naixement de Jesús amb el compliment d’una de les profecies d’Isaïes (1,3-4): «Escolteu el Senyor: […] Un bou coneix el seu propietari, i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora». I per a superar eixa barrera de desconeixement, Francesc va decidir incloure eixos animals en l’escena d’allò que seria el primer pessebre vivent, en el qual no hi havia figures sinó persones i animals de carn i ossos.

Una alerta sobre la crisi climàtica i els perills sobre l’Amazònia

En la mateixa línia a favor d’integrar en el nostre pensament la conservació de la natura podem considerar Laudate Deum (2023) una exhortació apostòlica a totes les persones de bona voluntat a estar alerta sobre la crisi climàtica. I, més encara, la també exhortació apostòlica Querida Amazonia (2010), amb títol oficial en portugués (i castellà), on alertava en contra de la destrucció de l’ecosistema amazònic, les poblacions humanes incloses.

Un territori, a més, on l’empremta dels jesuïtes ha sigut més que notable, com va ser el cas de l’organització de les ‘reducciones’, nucli de la pel·lícula La Missió” (1966), de Roland Joffé, d’extraordinària qualitat artística (fotografia, música –Ennio Moricone-, interpretació) i argumental (guió, història).  Unes ‘reducciones’ (1607-1767) ubicades en les antigues possessions espanyoles del Virregnat del Perú i Governacions de Paraguai i del Río de la Plata i que abastaven, doncs, la major part de l’Amazònia. Els jesuïtes hi van contribuir a preservar i organitzar l’autosuficiència sostenible de nombroses comunitats indígenes; també hi van participar en nombroses àrees científiques, com ara les ciències naturals (meteorologia, sismologia, botànica, zoologia, astronomia), matemàtiques, música…; van salvar i codificar l’idioma guaraní (ara oficial a Paraguai); i van propiciar el cultiu i millora de plantes tan importants en la història moderna de la humanitat com les medicinals quina (Cinchona sp.) i curare (Strychnos toxifera); o el mate (Ilex paraguariensis; en els yerbales o ervais), de consum tan consolidat (el mateix papa en consumia) que en l’actual cultura sud-americana és una de les senyes d’identitat comú a nombrosos països d’eixe continent.

L’exhortació Querida Amazonia va ser significativament presentada durant la festivitat de la Candelera o de la Purificació en homenatge a Dorothy Stang, una monja de les Dames de Namur (molt vinculades als jesuïtes), defensora dels indis amazònics i assassinada per encàrrec de terratinents molests amb les seues activitats.

Com veiem, encícliques, cartes apostòliques i exhortacions apostòliques del papa Franciscus, totes molt en la línia del respecte dels humans envers la natura, de la qual formem part. Una marca molt franciscana que va ser seguida d’unes altres encícliques i documents més pròpiament jesuítics del papa Franciscus que, si tot va bé, abordarem en pròximes entregues.