Ha faltat Vicent Aleixandre Penelas i ens ompli la desolació. Perdem un activiste cultural i polític, de ferm compromís antifeixiste, musical i amb el seu poble, Borriana. Una d’estes persones amb la proporció necessària entre cabuderia i flexibilitat per a comboiar i organitzar a la gent: allò que cal per fer realitat coses boniques, belles gestes. Durant tota la seua massa curta, però fructífera vida. Un dels imprescindibles, com deixà escrit Bertold Brecht.
Recordem amb molta estima l’actuació de Mossén Bramit Morera i Els Morts al Naraniga, el magnífic local del carrer Sant Vicent. Era una de les primeres actuacions en terres valencianes i ens és fàcil evocar la calidesa de l’acollida, la justícia del tracte, el menjar suculent, la cervesa artesanal que produïen, el bon gust de la decoració i dels cartells. L’atmosfera d’entusiasme que Vicent Aleixandre havia construït: d’estima pel que es fa, de ganes d’enriquir la vida cultural del seu poble, des dels gusts i criteris personals. La mediació de Pepe Vicente, àlies Pepe Birra—un altre dels que fa rodar el món des de Borriana— i un parell de converses telefòniques ho havien fet possible. Era de fiar i confiava. I, de tot això, en pot donar fe la caterva de grups i de públic que va passar pel seu local.
Anys després, tocàrem al Naraniga Platja i confirmàrem aquella sensació. Era evident que generava bons ambients, amb gent amable i contenta treballant a les barres i en el so, amb públic agraït, divertit i generós. Sabem que açò també és polític. I que costa diners i esforç: que no és el mateix impulsar un negoci des d’un plantejament extractivista –sense retornar res a la comunitat i deixant a banda les conviccions i militàncies– que voler guanyar-se la vida sent just -tractant i pagant bé a la gent que treballa amb tu, així com cobrant preus raonables- i aportant color al teu poble, més enllà del consum estricte.
Igualment polític era el comboi del Maig di Grass, un festival de carrer que celebrava la música afroamericana i les bandes de música, els discos i el goig del carrer, de la participació i la convivència, del veïnat. Segurament per això no agrada al tristament conegut regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana, governat per PP i Vox, que va retirar les ajudes. El festival va tirar avant igualment, i això que ell ja tenia damunt la malaltia que l’ha mort.
Més compromesa encara és la iniciativa de L’Aurora – Grup de Suport: “una entitat dedicada a la cooperació amb les entitats i militants que rescaten vides a la Mediterrània, fent front a la criminalització dels estats europeus. Organitzacions i persones que lluiten per tractar de pal·liar i denunciar la massacre que Europa està perpetrant contra les nostres germanes d’altres continents”. Molt seu: solidaritat internacionalista des de la porta de casa. Organitzà una forta xàrcia de voluntaris i voluntàries que han fet, de Borriana i de Vinaròs, ports solidaris on la justícia parla valencià i la humanitat es guanya el dret de continuar existint.
Només ens havíem vist una vegada més, a banda de quan tocàrem. (Vaig voler que la meua companya coneguera el Naraniga, anàrem a un concert vermut i acabàrem dinant junts, clar.) No obstant això, el seguíem sempre amb admiració. El temps i l’espai fan impossible fer amistat amb tot lo món amb qui voldríem. Vicent no va ser el meu amic, però és un referent, un exemple. I això perdura més enllà del record o el sentiment. Mostra camins i obri esperances.
Condolences i felicitacions a qui sí que freqüentà el seu afecte i tracte. També a la gent que participà o milità en els molts altres projectes que comptaren amb ell: com ara La Milotxa, el CSO Akzio, el Col·lectiu Escletxa, La Gatera, Soul Explosion, el Casal Popular de Nules o la Cooperativa l’Ovella Negra. Moltes gràcies, Vicent. Descansa satisfet, que ho has fet bé i bo i bonico.
Fotografia de portada: Laura Amado
V
