“Que la visió siga autònoma a qualsevol consens social”. Amb esta cita extreta de la seua novel·la Lo que aprendí de las bestias arranca el quart volum de la col·lecció Cine de Contrabando dedicat a La rabia, el tercer llargmetratge de la cineasta argentina Albertina Carri (Buenos Aires, 1973), que es presentarà a València este diumenge 6 d’abril a les 18 hores en una sessió especial de la Filmoteca, com a inauguració d’un cicle integral dedicat a la seua filmografia. Un acte al qual assistiran, com a presentadores de luxe, la mateixa Albertina Carri i Michèle Soriano, autora del llibre i professora investigadora en estudis llatinoamericans en la Universitat de Tolosa Jean Jaurès.
Albertina Carri és, sens dubte, una de les veus més ressenyables del que es diu Nou Cinema Argentí, la jove generació de cineastes que va sorgiŕ en la dècada dels 90 que, amb una ambició revolucionària comparable a l’esclat de la Nouvelle Vague, regiraria les estructures de la indústria cinematogràfica del seu país, tant en el que concernix als tipus de relats, els seus discursos dominants i les seues formes expressives.
Basada en les vivències de la directora, La rabia ens situa a l’Argentina rural contemporània. En este espai-representació es desenrotlla el drama d’Alejandra, jove esposa de Poldo, un jornaler a sou del propietari d’una explotació ramadera, les propietats del qual guarda durant les seues absències a la ciutat. Alejandra té una relació amorosa amb Pichón, un altre treballador d’una finca veïna. Una relació que es presenta, alhora, com a expressió d’una necessitat emocional i una via de fugida als dics que li imposa la seua vida quotidiana i el seu matrimoni amb el violent Poldo.
Però reduir La rabia al seu argument és, com sosté Michèle Soriano, autora d’este assaig, quedar-se en la superfície. Des d’una perspectiva feminista, Albertina Carri desgrana en la seua obra els mecanismes d’una societat dominada pel ritu i el costum, ferramentes que col·loquen als seus personatges en una situació d’opressió. La condició de la dona enfront del patriarcat imperant i la pervivència de les velles estructures de classe, queden exposats en esta pel·lícula.
Ara bé, per a col·locar a l’espectador en posició de comprendre íntimament estos conflictes, no n’hi ha prou amb exposar-los. Per a això cal trencar les formes tradicionals del cinema, enteses per Carri com a part d’eixa hegemonia cultural que sosté este sistema opressiu. La mixtura dels gèneres cinematogràfics, de la ficció al documental, la disrupció de tècniques com l’animació, l’ús contra-harmònic del so i la fractura de la linealitat narrativa, esdevenen ací estratègies necessàries per a aconseguir els objectius.
Resultat d’esta dialèctica de la confrontació amb les formes del cinema, apareix una sensació de desconcert en l’espectador. Desassossec que ens situará en una perspectiva ideal per a enfrontar-nos a aquelles qüestions que interessen a l’autora: la infància, l’ús de la violència en la societat, la presència i necessitats dels cossos, la sexualitat, la dictadura i, sobretot, la memòria com a essència de la nostra pròpia identitat, particular i col·lectiva. Tota una “poètica de l’estranyament”, com la bateja Michèle Soriano en este exemplar treball.
