“Lo sol era eclipsi… e los dies foren caniculars”. Tirant lo Blanc (c. 474).

Les paraules “parlen”. Transmeten significats que no sempre sabem llegir ni  interpretar ni evocar sensatament ocults com estan en les arrels, les desinències… i en la natura, les creences heretades, els rituals o la història. Uns significats, els de les paraules, que sovint mostren una major riquesa quan s’incita a què dialoguen camps de coneixement generalment no relacionats. I quan “una cosa et porta a una altra”, estem en el camí de teixir una xarxa conceptual capaç de lligar entre si idees i de captar novetats, de relacionar significats i, en definitiva, de fer servir la llengua, qualsevol llengua, de la manera més enriquidora possible.

Això sí, sense la possibilitat de ser enteses ni valorades, algunes paraules acabaran perdent-se, parlades en va. Més encara si no les fem servir, si no les assaborim ni s’ensenyen a l’escola ni a la universitat. Com és el cas de canícula, el substantiu que designa l’època més calorosa de l’estiu boreal, la tèrmicament més elevada de tot l’any, el període que abasta del 21 de juny al 10 d’agost. Una manera de recordar les paraules, d’entendre’n el sentit, consistix a relacionar-les amb històries, amb vivències, amb elements provinents d’uns altres camps amb els que actuen sinèrgicament. Apliquem-ho al cas de ‘canícula’, i fem servir com ajuda l’etimologia, l’astronomia i la història animal.

L”etimologia

Els romans anomenaven canis al gos  (Canis familiaris, en terminologia científica), una paraula de la qual deriven el ca valencià i català, el can castellà, el cane italià… i canícula. Al seu torn el sufix–ula ens fa pensar en paraules acabades d’igual manera i que indiquen menudesa: ròtula (roda menuda), mòrula (< mora), cànula (< can[y]a), fòrmula (<forma),  càpsula (<capsa), cèl·lula (cel·la), etc. Així que ‘canícula’ vindria a dir ‘canis’ menut, “gosset xicotet”.

Arribats a este punt, ¿quina seria la raó de l’al·lusió als gossos? La resposta la trobarem en la història zoològica d’Egipte i en la seua conquesta pels romans a partir del s. I aC. Vegem-ho.

L’avís de l’eixida del Sol i la història zoològica d’Egipte

Situem-nos en l’Antic Egipte, fa més de quatre mil anys. En eixa època no hi havia galls (Gallus gallus domesticus) a la Mediterrània oriental (Àsia Menor, Grècia, Egipte, Fenícia), on arribarien des de Pèrsia al voltant del primer mil·lenni aC., I en eixes circumstàncies els “despertadors” naturals, els avisadors de la imminent eixida del Sol, no eren els cants dels galls sinó el lladrucs dels gossets.

En paral·lel, els sacerdots egipcis, sempre tan interessats a predir amb precisió la crescuda del Nil del qual depenien les collites i la societat, van observar que el riu començava a inundar els camps a partir del solstici d’estiu, el 21 de juny. Eixe és el dia en què el Sol “descriu” la trajectòria més alta i duradora sobre l’horitzó; el dia més llarg lumínicament parlant. Excel·lents astrònoms, van descobrir que eixe dia coincidia amb la renovada presencia anual de l’estrella Sotis (per a nosaltres, Sírius). En altres paraules, que després de mesos sense la presència de Sotis en el cel nocturn, el seu retorn, la seua eixida (orto) tot just en el crepuscle matutí, abans de l’eixida del Sol, indicava que eixe seria el dia més llarg i alhora el començament de la inundació dels camps en el més meridional Alt Egipte.

Orto de Sírius i ocultació de l’estrella per la lluminositat solar una vegada que la lluminositat del Sol ha passat a dominar el cel

Una cosa és saber amb exactitud quin és el dia més llarg, per a la qual cosa es precisa fer mesures i càlculs molt acurats, i una altra ser conscients que l’orto o aparició sobre l’horitzó d’una determinada estrella fàcil d’identificar indica que “eixe” és “el” dia. I Sotis és fàcil de reconèixer ja que és l’astre més brillant del cel nocturn, només per darrere del Sol, la Lluna, Júpiter i Venus. Els savis egipcis, esdevinguts sacerdots per a elevar els coneixements a l’àmbit d’allò sagrat i evitar-ne distorsions, van fer servir l’acoblament Sírius-Sol com a anunciador de la crescuda del Nil; una pràctica similar a la de sumeris, babilonis i grecs que usaven l’orto helíac de determinades estrelles per a programar les activitats agrícoles.

Un exemple més de què en ocasions convé no menysprear determinades explicacions ja que, tot i que l’entramat “explicatiu” dels antics era màgico-religiós, la base del pensament era científica (observació, comprovació de reiteracions, correlacions, previsió confirmada, elaboració d’una “teoria” explicativa, etc.). I justament per això, en descobrir els egipcis la cíclica reaparició de Sírius i la seua coincidència amb el solstici estival van fer servir eixa simultaneïtat per a dissenyar el primer i millor calendari de l’antiguitat, de 365 dies. Tan exacte que Juli Cèsar, en el s. I aC, i assessorat per l’astrònom greco-egipci Sosígenes, va fer servir per reformar el calendari romà “julià” i assentar les bases del nostre actual, el gregorià.

Doncs bé, el fet que Sotis precedira l’eixida del Sol podia servir de metàfora astronòmica, lluminosa, dels lladrucs dels gossets avisador de l’alba. I tot això en un dia ben especial, aquell en què l’astre rei estaria més temps i més alt sobre l’horitzó tot assolint la seua màxima plenitud solsticial. Sotis seria, en eixe sentit, el “gosset” (“canicula”) que anuncia l’eixida del Sol i abans que la llum encegadora d’aquest esborre la resta dels cossos celestials.

El component astronòmico-mitològic grec: Sírius

Després de la conquesta d’Egipte per part del rei macedoni Alexandre el Gran (s. IV aC) el país seria dominat per la dinastia ptolemaica, culturalment grega. Per als grecs d’aquella època l’estrella Sotis era coneguda com Seirios (> Sírius), “l’ardent” atès que en la mentalitat antiga, lluminositat i “calor” eren sinònims.

Altrament, els grecs disposaven en el seu panteó d’herois d’un gran caçador, Orió, sempre representat acompanyat del seu gos, tots dos situats astronòmicament en el cel formant les constel·lacions d’Orió i Canis; en concret Canis Majoris, el “gos major”, on se situa Sírius, α-Canis Majoris. Un Orió el cinturó del qual apunta, justament a Sírius.

L’adjectiu permetia diferenciar eixa constel·lació d’una altra semblant però més xicoteta, Canis Minoris, l’estrela més brillant de la qual era Proció (del grec kyon, “gos”). Més encara, i com que Proció  (pro-kyon; α-Canis Minoris) precedia Sírius, el conjunt millorava la predictibilitat astronòmica.

L’stella canicula dels romans

La victoria d’Octavi August (s. I aC) sobre la darrera reina-faraona ptolemaica i aliada de Marc Antoni, Cleòpatra, va situar Egipte davall el domini romà. Hereus de l’astronomia grega alhora que respectuosos amb les tradicions locals, els romans van anomenar Sírius/Sotis com Stella canícula, “estrella gosset” en el sentit d’“estrella anunciadora”.

Un estel que, amb el pas dels dies, cada vegada feia la seua aparició un poc més abans de l’alba; en altres paraules, que a mesura que passaven els dies Sírius es veia més i més temps, sempre precedint l’eixida del Sol. Finalment arriba un dia en què l’”estrella ardent” fa tot el recorregut per la volta celestial de nit i està a punt d’amagar-se per la banda de ponent quan el Sol està a punt d’alçar-se per la de llevant.

I tot que la llum del Sol acabava per ocultar el “gosset”, el fet de coincidir en el desplaçament els dos objectes més calòrics, “explicava” a ulls dels antics el progressiu increment tèrmic del període, tot reforçat pel fet que, de nit, “l’ardent” Sírius continuava exercint la seua influència. Per això no és d’estranyar que fins i tot hui dia el període canicular siga conegut en francés com canicule, en anglés com dog days, i en alemany Hundstage, amb el mateix significat. I, en acabar eixe lapse ascensional, eixe màxim, les temperatures comencen a minvar.

Durant un viatge de Metz (Lorena) a Nancy (Mosela), a França, el 26 de juny de 2019, els cartells lluminosos de l’autopista advertien sobre els perills de la ‘canicule’

La qüestió tèrmica i la cronològica 

Entre l’època egípcia i la romana, els grecs van calcular que el període d’ascens de la temperatura estival fins a assolir el màxim durava 50 dies, a partir dels quals, òbviament, començava a baixar.

I tot i que puga resultar estrany que la temperatura “puge” quan en realitat el Sol va “baixant” (a partir del solstici), cal considerar la inèrcia tèrmica del planeta com a explicació més plausible. O, per posar-ne un símil, el fet de botar foc davall una cassola amb aigua no la calfa immediatament; i quan porta una estona amb foc creixent (com el Sol els mesos previs al solstici) fins i tot la lenta i  progressiva disminució posterior de la flama pot anar acompanyada d’un augment de la temperatura de l’aigua.

Eixa aparent contradicció quedava recollida també en els signes zodiacals que encara fem servir:  Cancer (“cranc”), del 21 de juny fins el 22 de juliol, en què el Sol solsticial comença a “anar cap enrere” (com l’animal que el simbolitza), és a dir, a “reduir” la trajectòria diària sobre l’horitzó; i a continuació, del 23 de juliol al 22 d’agost, Leo, l’època més calorosa, en què els cabells del lleó representen els raigs solars.

En tot cas, hui dia les coses són diferents. D’una banda, l’orto de Sírius ja no es produeix el 21 de juny a la latitud de Tebas (la capital egípcia en aquella època, a 25ºN) sinó bastant més tard; i si, per exemple, ens referim a la latitud d’Alacant (38ºN) l’orto de Sotis/Sírius es produïx el 9 d’agost, amb un desfasament de set setmanes respecte del solstici estival. La causa és atribuïble a un moviment quasi inapreciable de la Terra, anomenat precessió, que descriu com l’eix terrestre gira com una trompa o baldufa. S’ha plantejat que potser eixe ascens tèrmic era el representat en el mite d’Acteó, l’heroi menjat per cinquanta gossos o cans; una al·legoria de la vegetació estival [¿Acteó?] devorada, consumida, “agostada”, per la calor dels cinquanta dies caniculars. Chi lo sa?,

Doncs bé, si contem 50 dies des del solstici d’estiu (21 de juny) arribem al 10 d’agost, el dia més calorós, el darrer en què les temperatures han anat ascendint i a partir del qual comencen a baixar. Eixe dia el santoral recorda a sant Llorenç, el diaca màrtir del segle III (com també sant Vicent de la roda) rostit en unes graelles per no renegar del cristianisme. ¿És, en eixe sentit sant Llorenç, un vestigi, una mena de fòssil màgico-religiós d’una festivitat pagana, astronòmico-tèrmica assimilada pels cristians? Doctors té l’Església…

Però, clar, això és “una altra historia”.

Post scriptum

També hi ha un altre “gosset” en terminología zoològica. Es tracta d’un tauró xicotet Scyliorhinus canicula (del grec skylo, Σκύλο, “gos”), una mena de pleonasme greco-llatí amb el significat de “nas de gos” “gosset”, comestible però no massa preuat comercialment, i que en terminologia popular solem anomenar, curiosament, “gat”.

‘Scyliorhinus canicula’ (Fotografia d’Antoni Barceló)