L’1 de juny de 1897 la Gaceta de Madrid, actual Boletín Oficial del Estado, publicava el següent Reial Decret: “Quedan agregados en su totalidad al término municipal de Valencia, los de Villanueva del Grao, Pueblo Nuevo del Mar y Campanar”. No obstant això, no va ser esta la primera vegada que el poble de Campanar quedava annexionat a València, uns anys abans, concretament en 1886, l’ajuntament havia sol·licitat la seua integració en el de la capital, integració que va ser aprovada pel Governador Civil; però en assabentar-se els veïns van interposar un recurs d’alçada que els va resultar favorable, recobrant Campanar la seua independència municipal, que s’havia obtingut en 1837 amb l’arribada de l’Estat liberal. Encara que la veritable absorció, el triomf de la ciutat sobre l’horta, es produiria a partir de la dècada de 1970, marcada pels últims rampells del franquisme i la lluita ciutadana reclamant democràcia, drets i llibertats, un Saler per al Poble o un riu verd i nostre.
Però anem a la fotografia, que en realitat es tracta d’una sèrie de tres que vaig prendre una vesprada d’abril de 1973 des del terrat de l’edifici construït en la recentment creada plaça del Professor López Ibor. Panorama ben distint al que hui podem contemplar. A la dreta, l’aigua del Túria continuava discorrent pel seu llit, encara que ja per poc de temps. Des de finals del segle XIX, els projectes d’eixample exterior de la ciutat contemplaven la urbanització del marge esquerre del riu incloses les hortes de Campanar, encara que el projecte tardaria dècades a iniciar-se. En la foto, s’aprecien en primer terme algunes construccions fabrils, com assecadors de pells i altres fàbriques alçades a mitjan segle passat al costat del llavors anomenat camí de Trànsits, hui Tirso de Molina, un edifici d’habitatges construït a principi dels anys 70 al costat d’un incipient carrer Castellfabib, i a les dos parts del camí de Trànsits, convertit ja este tram en l’avinguda de Campanar, els primers edificis que s’alternaven amb xicotets tallers i fàbriques.
La construcció en 1959 del pont de les Glòries Valencianes i de l’avinguda Pius XII, coneguda popularment com la Pista d’Ademús, va facilitar la urbanització en les dècades dels 60 i 70 del marge esquerre del riu i del principi d’esta avinguda, amb la desaparició de barris com el de la Figuera, la petjada del qual queda encara en els solars per urbanitzar darrere dels edificis de Pius XII i Tirso de Molina. Es destaquen en el centre de la panoràmica el llavors acabat de construir Hospital La Fe, i a la seua esquerra l’edifici promogut en 1970 per la Caixa d’Estalvis de València, separant l’avinguda de Campanar i la de Pius XII. A l’esquerra de la fotografia, Campanar manté la seua estructura de poble entre hortes i una sinuosa línia blanca, que no és una altra cosa que la séquia de Rascanya, la qual es perdrà després de la part posterior de l’alqueria de Pallardó, una de les poques supervivents d’esta “mar d’alqueries” com definia a l’horta de Campanar Frederic Aparisi en el blog d’Harca; en primer pla, l’alqueria de Joan del Sec i a la dreta la de Caparrates, ja desaparegudes.
En els plans dels projectes d’eixample exterior de València, s’observa l’escàs respecte que per l’horta es tenia, i Campanar no era una excepció. La barrera que suposava el riu frena la seua posada en marxa iniciada a principis de segle XX en Russafa; però a partir dels anys 60 la barrera es trenca, l’obertura de grans vies com la de Pius XII, Mestre Rodrigo, Vall de la Ballestera i General Avilés trenquen, aïllen i subdivideixen una horta històrica; els vells camins existents, com el Camí del Molí de Sant Pau, el del Pouet, el de la Marquesa, el Vell de Campanar, o el Camí Vell de Paterna, que esquivaven amb els seus recolzes hortes i parcel·les desapareixen. Els sistemes hidràulics, com el Molí de la Marquesa, o el de Sant Pau, del qual només queda la ximenera, són demolits. Uns altres, com el Molí dels Frares que conserva en el seu interior un mural del segle XVII representant la batalla de Salses en el Rosselló, presenta un estat ruïnós. Les alqueries i cases de camp són objecte de la piqueta o de la desídia fins i tot estant protegides, com la de Nelo el Xurro, o les del Pouet. La séquia de Petra, filla de la de Mestalla, que al costat de les seues “filaes” del Pouet i Campanar, regaven la major part d’hortes de Campanar, i la de Rascanya en menor mesura, s’han quedat pràcticament sense camps que regar. Per no parlar dels pous, ceberes, corrals, llengües i partidors que tingueren el mateix destí. Fins i tot els antics barris de Campanar, com Tendetes, el Calvari o l’Ateneu, han quedat despersonalitzats amb la construcció d’importants equipaments comercials i hospitalaris, com el centre comercial Nuevo Centro o el complex hospitalari de La Fe.
Hui l’antic poble de Campanar ja no està envoltat per una mar d’alqueries, però els carrers del seu nucli històric i la seua plaça Major encara conserven el sabor i l’esperit del poble que va ser, i els seus veïns, malgrat tot, conserven els costums i tradicions heretades dels seus avantpassats.
