El carrer de la Mar de València és una via neta i prou relaxada de trànsit, que davalla des de la plaça de la Reina en direcció al riu fins als jardins de la Glorieta. Fa cinc-cents anys no era així. Era un dels trajectes més transitats i excitats de la ciutat, via d’entrada des dels Poblats Marítims i epicentre de vides nobles i de burgesos vinguts a més. Hi havia palaus i cases amples, però sobretot molts hòmens i dones amb diners passejant amunt i avall i criticant-se.
Més avant, a principis del segle XVII es va construir un palau que prengué el nom de la família que l’habitava: els Valleriola. Fa poc que s’ha inaugurat al públic (previo pago) després d’una rehabilitació magnífica, meditada i sobradament respectuosa amb allò que quedava de l’edifici i el seu entorn. El fet és que es veu que aquells Valleriola eren nous rics… i que a més no eren nets de sang, o siga, que eren d’origen jueu. Ho sabem perquè un altre Valleriola, però de la nissaga dels Català de Valleriola, Bernat Guillem, es queixava llavors “per causa dels jueus que hi ha d’aquest nom ara, los quals són batejats per los meus Vallerioles”. És a dir, que no li feia gràcia que confongueren els uns i els altres, que per a més inri havien sigut ennoblits en les Corts de 1604, celebrades en el proper Convent de Predicadors, hui Capitania General, en presència de Felip III d’Àustria. D’aquell sarau, una obra anònima i satírica del moment deia: “Lo rei nos ve / a fer mercés: / de mercaders / fa militars, / familiars / se posen creus, / i alguns hebreus / hàbits al pit”.
“Alguns hebreus”… Com Jeroni Valleriola, el senyor que habitava aquell palau del carrer de la Mar. Només dos anys després, però, el pobre fou assassinat. El dietarista Pere Joan Porcar, retor humil de barri, apuntava: “Divendres, a 20 de octubre 1606, entre set i huit hores de la nit trobaren apunyalat i degollat al doctor Geroni Valleriola. I el trobaren dins lo seu estudi, sense trobar rastre algú”. El fill fou acusat i sentenciat l’any següent. El penjaren “e li donaren un garrot al peu de la forca”. Però ell no era l’assassí de son pare. Més tard es valorà un altre sospitós, un tal Lluís de Sosa. Per a moure’l a confessió, “varen traure de la sepultura lo cos del doctor Valleriola i l’acararen” amb aquell home, però “lo cos no feu moviment algú, com pretenien”. L’espectacle, per bé que relativament comú en l’època, degué ser profundament desagradable.
Llavors ja s’havia torturat algunes criades per a fer-les confessar –sense resultat– i s’havia trobat el ganivet homicida, però no el seu portador. Deu anys després, en 1617, encara fou detingut Francesc Crespí, senyor de Sumacàrcer, però tampoc no era el culpable. Passà un any, i dos, i tres. El 1620 morí el cavaller Miquel Pertusa, que havia sigut jurat de la ciutat. Penedit o temorós de l’infern, confessà “que ell havia fet matar a don Geroni Valleriola, a 20 de octubre de 1606, a les huit de la nit, per medi de dos catalans” i seguint les ordes del noble Crisòstom Roís de Liori…, qui “se corrompé y morí” dos setmanes després. A un dels dos catalans “lo penjaren en Barcelona”. A l’altre, no ho sabem. El dietarista Porcar, afligit, deia que d’aquell cas “s’admirava tota València, per patir com patiren molts senyors sens culpa…”.
Imagine que la truculenta mort de Jeroni no hauria sigut oblidada a principis del segle següent, quan el palau fou reformat per un descendent. D’aquells retocs, caminant per allà, se’n pot vore un record, una placa en què l’amo de la casa, Joaquim Valleriola, escrigué: “Don Chochim Valeriola. 1719. feu esta cuberta y és pendent n’i an més coses per la casa. Don Chochim Valerio[la]. S’acabà la obra en un[o] de octubre de l’an[y] 1719”. Més avant i durant la segona part del segle XIX, el palau tingué encara un altre ús. Allotjà la impremta del diari Las Provincias, que era un periòdic de dreta, però encara relativament seriós i no afectat d’oligofrènia anticatalanista. El director d’aleshores era Teodor Llorente, cap de la Renaixença valenciana. El cas és que un poema de Lluís Cebrián Mezquita fabula la cerca de l’altre homenot valencianista del moment, Constantí Llombart, pels carrers de València. El busquen a tot arreu… i quan arriben al carrer de la Mar, exclamen: “¡Ya el tenim, cantem victòria! / Puche, puche en mí así dalt / que segur qu’está en Llorente / parlant de Lo Rat Penat”.
Però el diari al final se n’anà. I l’edifici es feu vell, com la ciutat. Passà el temps i tot es degradà. En la dècada dels anys 80 del segle XX, els seus murs insignes acolliren un pub, el Johann Sebastian Bach, i després un altre del grup Las Ánimas. Ara, com deia al principi, ha sigut restaurat. La intervenció, per cert, ha tret a la llum part del circ romà de Valentia… i un carrer del Call, o siga, del barri jueu de la ciutat medieval. Les coses de la vida.
Ha sigut una rehabilitació impecable arquitectònicament, cert, però amnèsica d’un element fonamental en la història del palau, del carrer de la Mar i de tota la ciutat de València: la seua llengua pròpia. El valencià no apareix ni en la retolació ni en les guies, que són en castellà i anglés. Ignore què en pensaran, allà on estiguen, aquells puntillosos cavallers barrocs que s’apunyalaven amb tanta ànsia, i Porcar, i l’obrer anònim que feu la coberta, i Llorente, i Llombart…
Ho ignore, però ho intuïsc. A mi no em fa gràcia: em fa pena i profunda agonia, però no puc dir que em sorprenga. Al cap i a la fi, la classe dirigent valenciana porta acomplexada, si fa no fa, des que tallaren el coll al senyor Valleriola. D’açò, però, ja en parlarem un altre dia.