Dec haver-lo vist desenes de vegades, en especial cada volta que tinc davant un llibre o una pel·lícula sobre John Fitzgerald Kennedy, com si en eixos fotogrames del film casolà que un sastre gravava tranquil·lament a la plaça Dealey de Dallas a les dotze i mitja d’un 22 de novembre de 1963 estiguera la clau per a comprendre l’assassinat del 35 president dels Estats Units d’Amèrica. El llibre Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (Folch & Folch, 2022), de Vicenç Pagès, és una excusa perfecta per a revisitar aquelles vides.

La gravació es tracta del conegut com a Zapruder film, 29 segons que es veuen amb l’ai al cor, en particular el fotograma 313, quan Kennedy rep el tir definitiu al cap, per davant, contradient així la versió oficial de la Comissió Warren, que parla d’un sol executor, Lee Harvey Oswald, disparant per darrere. En la filmació s’observa l’alegria al pas de la comitiva presidencial, després uns primers tirs –probablement també mortals– i finalment la Primera Dama, Jackie, arreplegant de la part de darrere del cotxe fragments de cervell i abraçant a JFK, abans que el Lincoln Continental accelere cap al túnel del Triple Underpass i la seqüència es tanque amb un perfecte fos a negre.

Però a diferència dels thrillers, el fos a negre no conduí a la resolució del cas. Ja han passat seixanta anys i no hi ha unanimitat entre els partidaris de la versió oficial i els de les teories de la conspiració (des de la idea que el magnicidi tenia una finalitat política, la més creïble, fins a la que planteja que Oswald hauria assassinat a Kennedy per culpa d’una addicció al sucre refinat, com demostraria la seua necessitat de prendre coca-cola poc després de matar-lo). Investigacions recents, la desclassificació de documents i les declaracions noves o no tingudes en compte fan quasi impossible establir la veritat, ni ara ni en el futur més pròxim. Per això resulta tan engrescadora la lectura de Kennedyana, el llibre pòstum de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022).

Uns personatges fascinants

L’autor de la magnífica Els jugadors de whist (Empúries, 2009) era un escriptor amb tirada per les narracions polièdriques i tècnicament innovadores. “Escriure ha de servir també per a descobrir coses, si no, no cal escriure”, declarava, i cal dir que en estes pàgines, el novel·lista empordanés transmet de manera mestra informació rigorosa amb una enorme capacitat de suggestió. Ja en el pròleg, “Per què Kennedy?”, Pagès explica la seua fascinació pel tema: “El 22 de novembre de 1963, la memòria de milions de persones es va fusionar amb la història (…) Al segle XXI costaria trobar algun fenomen que, tot i succeir a milers de quilòmetres, ens impressionés d’aquella manera, l’últim esdeveniment que s’hi pot comparar és l’esfondrament de les Torres Bessones”. Però, com que eixa mirada històrica i social no basta per a explicar-ne la fascinació, adduïx una sèrie de raons personals (records propis i familiars, lectures, pel·lícules) compartides amb els seus coetanis, fins al punt que la relació amb la trama Kennedy seria una característica generacional. Li donem completament la raó, no cal dir-ho.

En Kennedyana es recullen en primer lloc els fets d’un relat obert en què destaquen els personatges: el patriarca Joe Kennedy (home ric i femeller que inculcà en els fills mascles una competitivitat entre ells i una ambició obsessiva el sostre de la qual era la presidència dels Estats Units); Robert, el germà de JFK, assassinat en 1968; Jackie (Jacqueline Bouvier), la Primera Dama, d’origen boirosament francés i aristocràtic com un personatge de Faulkner; el solitari, contradictori i complex Lee Harvey Oswald; el rude vicepresident, Lyndon B. Johnson (inesborrable la seua imatge despatxant assumptes d’Estat assegut a la tassa del vàter), i el director de l’FBI, Edgar Hoover, enemic declarat dels rics i liberals Kennedy. Hi ha també un repàs dels detalls del magnicidi, la detenció d’Oswald i la seua mort ben sospitosa en un trasllat rutinari dos dies després davant les càmeres de televisió a mans de Jack Ruby, un bon samarità (sols en aparença) que volia estalviar-li a la Primera Dama el tràngol d’escoltar la declaració del presumpte assassí.

Resulta molt interessant, per poc divulgat, el després de l’atemptat: el shock de la mare i de la dona d’Oswald, i les seues lucratives aparicions mediàtiques posteriors; el paper de Jackie (que més tard es casaria amb l’home més ric del món, Aristotelis Onassis) en el funeral d’Estat, amb les icòniques imatges d’un cavall negre desfilant sol, com s’havia fet un segle abans en el soterrar del també assassinat president Lincoln, i les de la filla i el xiquet de la parella davant del fèretre de son pare. Com a colofó, l’anàlisi de l’aura intel·lectual i física del president, a qui anomenaven amb admiració Monyassa, i el revers de la moneda, la satiriasi que l’espentava a gitar-se amb qualsevol dona atractiva, obsessió pel sexe heretada del pare i que aguditzaven els medicaments que prenia (testosterona entre altres) a causa de la seua mala salut (amagada com un secret d’Estat).

Els capítols de la segona part, que “intenten entendre els fets com a narracions i com a  models”, són els més originals. Pagès, amb una intuïció genial, veu la trama Kennedy com un relat construït per la figura (irònica, no cal dir-ho) d’un Guionista capaç d’encantar el receptor amb l’encadenament addictiu de les vicissituds d’uns personatges complexos i inoblidables, sorpreses, escàndols, morts, coincidències dramàtiques i finals oberts típics dels fulletons, de les pel·lícules de Hollywood o de les modernes sèries de televisió. “La meva intenció no és insistir una vegada més en uns fets ja coneguts, sinó mostrar que de les constel·lacions que se’n deriven n’obtenim una trama perfecta, la que només podria sorgir d’un creador dotat d’una imaginació sense límits”, assegura. Segons Pagès, el tractament televisiu de l’assassinat del president i del seu germà Robert en campanya per a les presidencials del 68, suposen el naixement de gèneres i subgèneres televisius tan actuals com els debats de telefem, els reality shows o les sèries tipus Dallas (el nom!).

Unes dones maltractades

Uns quants incisos entre capítols il·luminen la vida d’alguns dels protagonistes: el comportament heroic de JFK al Pacífic en la Segona Guerra Mundial (que li deixà seqüeles de per vida: Esquena Fotuda, l’anomenaven els agents dels servicis secrets); la manera d’ocultar-li al vell patriarca malalt la mort del seu fill durant més de vint-i-quatre hores (“a la família hi havia l’acord que les males notícies s’havien de comunicar al matí i no pas al final del dia, ja que una nit d’insomni només debilita i impedeix que es prenguin les decisions adequades”); l’actitud de Jackie durant l’atemptat (talment una Pietà de Chanel); o el contrast entre la desgràcia del mediàtic John-John, el fill major de JFK (desaparegut amb el seu avió el 16 de juliol del 1999), i la de Rory, la filla de Robert, documentalista i activista de diverses causes humanitàries i de les poques dones de la família no anul·lada per l’ombra allargadíssima (i privilegiada) dels mascles del clan.

Perquè les dones Kennedy senzillament no comptaven per a res que no fora complir un paper subordinat, sovint fins a extrems cruels. Rose Fitzgerald, la mare, hagué de suportar que el marit portara a casa a sopar alguna de les seues amants, i ni va ser consultada sobre la conveniència d’una lobotomia presumptament curativa del “retard mental” de la seua filla Rose Marie, que la deixà convertida en un vegetal. Altres dones de la trama no estaven millor: la mateixa Jackie, que va haver de suportar un pare alcohòlic, maltractador i femeller, coneixia les infidelitats constants del seu marit i, per a no desentonar, fins i tot Oswald maltractava la seua dona, Marina, a qui va conéixer durant la seua estada a la Unió Soviètica. Quan fan de mares –pràcticament l’únic que els resta– les dones Kennedy (tant la matriarca Rose com Ethel, la viuda de Robert) s’esforcen a mantindre unit el nucli familiar i transmeten fidelment els valors, mitat llum mitat boira, del clan.

Hi ha aspectes que voldríem més desenvolupats. Resulta difícil entendre per què a partir d’un cert moment JFK va fugir d’una icona eròtica com Marilyn Monroe. Quan ella li cantà el “Happy birthday”, al Madison Square Garden en maig de 1962, la relació ja havia acabat; perquè Marilyn s’havia sentit utilitzada, sí, diu Pagès, però també perquè l’aspiració de l’actriu de convertir-se en Primera Dama si el president es divorciava la convertia en una autèntica amenaça per a l’Estat. Així ho revela Jed Mercurio en Un adúltero americano (Anagrama, 2010), una novel·la clau per a entendre, a més, la relació entre les actuacions polítiques de JFK i les seues nombroses i oneroses dolències físiques, la llista de les qual aborrona: “El cap (migranyes), els pulmons (asma, infeccions respiratòries), les articulacions (artritis), l’estómac (úlcera duodenal), les glàndules suprarenals (malaltia d’Addison), els budells (colitis espàstica, atacs de diarrea), el tracte urinari (infeccions, prostatitis crònica) i sobretot l’esquena (abscessos crònics, hèrnia discal, compressió de columna, deteriorament de la medul·la), a banda de colesterol, al·lèrgies, deshidratació, hepatitis, insomni i malalties venèries”.

Vida i mort lletraferida

La personalitat esvarosa, il·lusa i patètica d’Oswald, el presumpte assassí, queda un tant desdibuixada, tot i que tenim el retrat despietat i alhora tendre que el novel·lista nord-americà Don DeLillo fa d’Ozzy el Conill (el malnom d’Oswald) en Libra (Seix Barral, 1988), així com també allò que en diu Jim Garrison, el fiscal de Nova Orleans, en JFK. On the trail of the assassins (Sheridan Square, 1988), per a qui Oswald seria un simple ninot de palla en mans dels ocults inspiradors del magnicidi, autèntic colp d’Estat que canvià l’embrionària política kennedyana de fi de la Guerra Freda. Les paraules de Garrison en constatar que, després de sortejar innumerables obstacles, el teòric encarregat de la logística de l’assassinat del president era absolt per culpa d’un testimoni mal triat, encara emocionen: “Mentres eixíem de la sala del tribunal (…) vaig fer una mirada a través de les grans finestres, que havien obert per a renovar l’aire. M’assaltà un sentiment de tristesa. Vaig tindre una visió global del nostre cas, com podria tindre-la d’una au gegant que planejara amb les grans ales movent-se lentament i isquera a través de les finestres obertes per a perdre’s en el cel”.

I és que, conclou Pagès, “la vida i la mort dels Kennedy es poden entendre com un meta text que incorpora les tendències principals de la història de la literatura com els mites clàssics, els contes de fades, la novel·la de formació, i sobretot formes pròpies del segle XX: l’estat kafkià, el teatre de l’absurd, la crònica rosa, el psicodrama sexual, l’espionatge irònic i la conspiranoia postmoderna”. Efectivament, en primer lloc, la trama Kennedy ha generat molta literatura: fins i tot han inspirat textos literaris una dona anònima que du un mocador (batejada com a Babushka Lady) i Umbrella Man (segons alguns qui dispara amb el paraigua o qui ordena disparar, ja que l’obri abans del primer tir i no es mou del lloc quan la gent s’escampa alarmada), que eren dos de les cinc-centes persones que es trobaven a la plaça Dealey…

Però és que, a més, la trama està plena de literatura, i no únicament, com diu Pagès, per “les tendències” que incorpora. Un grapat dels protagonistes escrivien. A banda del relat de la investigació, magníficament construït, el fiscal Garrison publicà una novel·la; Rose Fitzgerald, les memòries Times on remembrance; per increïble que siga, JFK, lector de novel·les de James Bond, guanyà el Premi Pulitzer amb Profiles on courage, la narració de com salvà un company ferit durant la guerra del Pacífic, escrita amb l’ajuda inconfessable d’una Jackie (lectora devota de Txèkhov i Tennessee Williams, entre d’altres) de qui Pagès elogia els valors literaris del discurs pronunciat en el funeral del marit; per a acabar-ho d’adobar, el mateix Oswald, lector tan caòtic com incontinent (arribaren a amonestar-lo perquè s’escaquejava llegint en el seu treball en el depòsit de llibres de text des d’on en teoria disparà contra el president), havia dut un dietari.

Gent, doncs, lletraferida fins a la medul·la, lectors impenitents que pretengueren després, a través de l’escriptura, que el seu rastre no s’esborrara en l’aigua. Com el mateix Vicenç Pagès, que en les primeres pàgines es confessa tan fascinat per esta trama virtualment inacabable com per haver inclòs en cadascun dels seus llibres una al·lusió al president nord-americà. El fet que Kennedyana en siga el darrer d’alguna manera dona una coherència inesperada i –per què no dir-ho, atesos els resultats– feliç, a l’obra d’un autor desgraciadament desaparegut en plena maduresa creativa.