“Pensat i fet la va convidar a sopar. Antonio i Nacho li fiarien. ‘En el Pata Negra servixen una tonyina amb vieira per a plorar’. Olívia digué que clar. I el taxiste el va mirar amb enveja a través del retrovisor. ‘Refill de puta! Hi han tiparracos amb sort!’, pensà. Ad ell se li va encollir el cor. Pensant en la tonyina i sobretot en les postres, mentres clavava la mà baix de la gavardina i notava una calforeta que li era familiar. Olívia apretà les natges i sospirà”.
És un fragment del meu llibre de relats Dones e altri. Cau una pluja torrencial. Dos amants ocasionals es troben a la porta de l’Hotel Reina Victòria. El romanticisme de l’escena convida a sopar junts. On? En el Pata, clar. Una escena inversemblant hui: el Pata ha tancat.
Tanquen comerços, tanquen bars. És normal. També ho és que ens faça pena. Tanquen espais on hem sigut feliços, on hem somiat, on hem tingut converses enriquidores, on hem parit projectes, on hem escoltat música colossal (aquelles sessions d’Otto DJ!), on ens han tractat amb afecte, on hem educat el paladar. La nostàlgia és inevitable. Són llocs associats a fets que recordem amb alegria, a un temps que no tornarà. Érem jóvens, no com ara. Teníem la ingenuïtat –mai prou valorada– d’ensomiar amb unes quantes utopies. Si llegim guies comercials de la ciutat de València de l’últim segle, trobem que no han parat de tancar comerços i d’obrir-ne uns altres. Hui tot és un plany, quasi una tragèdia, amb cada tancament. Però és normal. La vida comercial s’adapta al gust dels ciutadans de cada època. Ni més ni menys.
Amb els bars la cosa és un poc distinta. Sempre hi ha hagut gust per beure i menjar, per compartir. Una taverna del temps d’Ausias March podria funcionar hui. La seua fugacitat té més a vore amb el fet que solen ser projectes personals i evolucionen, lògicament, junt amb les persones que estan al capdavant. Quan el projecte s’acaba pot tancar o traspassar-se per a mantindre la personalitat o canviar-la, a excepció del nom i l’antiguitat. I a voltes ni açò.
Pocs bars tanquen per decisió pròpia, quan van com un tir. El Pata ha mort com visqué: amb la convicció d’actuar correctament, en sintonia amb la forma de pensar i de sentir d’Antonio i Nacho. Senzillament no donaven més de si, després de vint anys. Han sigut feliços i han decidit tancar un cicle, canviar. Intel·ligència emocional. Sense tragèdies. Sempre recordarem aquella tonyina –torrada per fora, crua per dins– que ens feu aborronar. I la vieira, melosa, delicada, suau. Com un mos de mar.
