Amb un estil irreverent, irònic però sempre ben documentat, El Tipo que Nunca Cena en Casa ha anunciat que la seua aventura digital s’ha acabat: la seua web deixarà d’actualitzar-se com també el perfil d’Instagram @eltipoque_. Però no ha desaparegut del tot: ha planificat una mort espectacular i una despedida memorable, deixant-nos un últim alé en forma de llibre. En la seua carta de comiat titulada Ha sido un placer, el seu equip informa que “el blog … cesa su actividad para siempre” i que “la persona que ustedes conocían como ‘El Tipo’ ha fallecido”, víctima d’un dramàtic enfrontament en les cataractes del Niàgara amb un arxienemic.
Això sí: no es tracta d’un lament, sinó d’un acte final digne de la seua pròpia mitologia cenafuerista. A través de la croqueta Meredith —portaveu oficial de la fundació del Tipo— s’explica que ha estat (i és) un plaer servir de guia culinària, que “esperamos que todos estos años de cenas, hayan servido para que cada uno tenga ahora una buena colección de restaurantes favoritos, y de platos que les hagan felices“. I arriba el plat fort, ja que durant mesos s’ha elaborat un volum final, que ni és recull de ressenyes ni mera antologia, sinó un manual per aprendre a “cenar fuera correctamente”.
Cenafuerismo aplicado. Un manual con gran cantidad de gastroinformación útil és el títol que recull el saber —i l’humor— del critic nocturn incansable. El llibre, publicat per Llibres de la Drassana, es troba ja en prevenda amb un 5 % de descompte i promet arribar a les llibreries valencianes esta mateixa setmana.
En el manual, prologat per la directora de la Guia Hedonista Paula Pons, el lector trobarà explicacions divertidíssimes i punyents sobre temes que apareixien recurrentment en les publicacions del Tipo: la diferència entre un Rioja i un Ribera, què és essencial en la street food, perquè s’ha posat de moda la quinta gamma, en què consistixen les diverses tradicions culinàries d’arreu del món, quin és el punt de la carn, si el picant es pot domar, les estreles Michelin, o quins plats, bars i restaurants valencians mereixien estar a la seua il·lustre llista. Es pot consultar una extensa mostra del llibre ací.
Els seguidors que durant més de mitja dècada han consultat cada ressenya, han esperat les stories i han compartit les seues pròpies aventures de sopar, ara veuen amb nostàlgia com El Tipo apaga els ciris de la seua increïble crònica digital. La pàgina seguirà accessible durant un temps com a arxiu, però sense noves actualitzacions. És, en definitiva, una mort a la seua mida: dramàtica (“cayó por las cataratas del Niágara”), literària i divertida, però amb un divertit manual que pot servir de brúixola als qui encara busquen on sopar bo i barat. Com ens commina Meredith, “sigan cenando por ahí, es lo que él habría querido“.
