Vinc a parlar de floretes. No soc una persona especialment botànica, però això era l’antiga Maria, la que vivia a València en eternes primaveres i estius sufocants. Com a molt, m’emocionava amb l’arribada de març-abril amb l’oloreta dels tarongers, perquè em recordaven a la meua infància en la Ribera, especialment en època pasqüera, quan els xiquets féiem guerra d’agrets. Ara, que visc a Anglaterra, sé identificar, entre altres, una magnòlia, un castanyer, un cirerer i fins a cinc espècies diferents de floretes de diversos tamanys i colors.
Perquè no vos podeu imaginar l’alegria que fa vore-les després d’un dur hivern. Representen molt més que la bellesa de la naturalesa per se. Representen la fi de les nits llargues, la tornada de la vida. Els Carnestoltes o les Falles haurien de celebrar-se ací i no en països càlids-temperats, on es viu amb més de tres-cents dies de sol a l’any. És ací dalt on de veres s’haurien de llançar coets per haver sobreviscut als mesos més foscos i tenebrosos de l’any.
Vos parlava en anteriors capítols de la necessitat d’un viatge a la busca del wintersun, el sol d’hivern. T’has de planificar estratègicament per a calibrar les energies amb què aplegues a la primavera, quan sembla que ja pots alçar una miqueta el cap. Les primeres llàgrimes de neu (snowdrops) i narcisos (daffodils) arriben quan ja havies perdut tota l’esperança de tornar a funcionar com una persona normal, quan havies oblidat el que era un cel blau perquè el blanc-grisenc s’apodera de les teues pupil·les durant moltes setmanes consecutives.
I de colp a repent, a finals de març i principis d’abril, l’esclafit de les magnòlies… Ai, les magnòlies! El regal de la mare terra anglesa per a que no peguem a fugir. El sakura, com l’anomenen els japonesos. I podria ser un vers Rosalia i cantar “la flor de sakura todo lo cura”.
Mai en la vida havia parlat tant de plantes i flors i arbres com ara que visc a Anglaterra. Ma iaia li tenia deler a les plantetes, i en tenia tot el balcó ple. Corre en la família la sang botànica. Jo em pensava que no la tenia dins de mi fins que he aplegat ací i m’he adonat de l’alegria de viure que donen.
Llegia fa poc d’un expert d’AEMET consultat per El País que ens estem quedant sense les quatre estacions, que si la tendència continua així, n’hi haurà a Espanya només dos: estiu i quasi estiu. Igual Anglaterra, amb les seues quatre estacions, no està malament del tot!
