Sentim obrir una botella de cava o similar beuratge amb bambolletes. I molts crits. “Ja han acabat els exàmens”, indica un company. Estem al cor de la Universitat de Cambridge, en un dels edificis on es fan els exàmens finals. Junt amb l’olor de l’alcohol, puja per la finestra l’olor de fi de curs.
Per a mi, este es un d’eixos moments de l’any que desperta certa intensitat i aire de ritual, com Nadal, especialment la nit de Cap d’Any. Juny ve carregat de graduacions, des de les escoletes infantils fins a les universitats. Eixos ritus que necessita el ser humà per a trobar sentit al pas del temps i als finals d’etapa. En una localitat tan lligada a l’acadèmia com Cambridge (com la majoria de ciutats universitàries probablement) és impossible no adonar-se que hi ha alguna carrega especial en l’ambient.
No a tots els agrada. “Son uns privilegiats”, comenta una altra companya, en referència als alumnes de la prestigiosa universitat. La divisió entre Town and Gown (el “poble” i la “túnica”, els universitaris) encara arriba fins a hui en dia. L’expressió nasqué quasi al mateix temps que s’instaurava la universitat, en el segle XIII, quan els estudiants feien tota classe de malifetes i festes, un poc com ara. És el que ocorre quan una institució és l’ama i senyora de quasi tota la ciutat. Per a que vos feu una idea, la dita quixotesca ací seria: “Con la Universidad hemos topado, amigo Sancho”.
Més enllà de privilegis, costa no empatitzar quan veus eixes caretes nervioses abans d’entrar a un examen. Ningú pot negar que estos xiquets i xiquetes viuen en un entorn altament exigent i competitiu. El meu cos es transporta a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Quina diferencia, entre aquells incòmodes banquets de fusta dels anys 70 i els passadissos gòtics dels colleges anglesos!
La memòria i els rituals de pas és el que tenen, supose. Vene ganes de posar-se Notte prima degli esami (2006), la pel·lícula de culte italiana millennial amerada de nostàlgia, des/amors juvenils, i oloreta d’estiu, amb la veu d’Antonello Venditti com a banda sonora. Els exàmens finals son això. La sensació de canvi de cicle, les nits curtes on s’espera que passen moltes coses, tot allò que no has pogut fer durant la letargia de l’hivern. Com a filla de mestra, els finals de curs a vegades significaven també nova escola el curs vinent. Molts adeus i moltes promeses de No t’oblidarem en les agendes.
I en estos convulsos moments mundials que vivim, tal volta no està mal detindre’s un moment a assaborir eixos ritus de passatge, refugis on trobar un poc de seguretat i certesa, un fictici sentit de normalitat. Perquè res del que està passant al nostre voltant ho és.
