Com despertar d’un malson en bucle. Només fon una victòria, però quina victòria. Davant d’un rival superlatiu, en el seu moment àlgid, amb un perfil físic i una disposició tàctica envejables. I amb ambició. Alçar un 0-2 contra la millor esquadra que ha visitat el Ciutat enguany pareixia inversemblant. I a més, la graderia estava apagada davant l’entusiasme de 600 il·licitans i la resignació per la superioritat del rival.
I de sobte va irrompre la grandea del futbol. L’Elx va cometre un erro: cregué que el Llevant estava sentenciat. El travesser de Morente fon un al·licient, quasi un senyal. Els granotes havien signat algun espentó en la reanudació, i amb açò prengueren una mínima llum. Orriols necessita molt poc per a vindre-se’n amunt. L’equip esperonà, a la fi, a la graderia.
Llavors Dela, eixe central superlatiu infravalorat per Calleja, es tirà la responsabilitat de la temporada a l’esquena. El penal podia canviar-ho tot, com va succeir. No li tremolà el pols. Ni el peu. Ha nascut un líder. Amb 25 anys. Dela anotà i s’afanyà a traure la pilota de la xàrcia per a depositar-lo en el punt del rogle central. Alçà els braços cap a la graderia. Feu creure a tots. I el Llevant es va convertir en un vendaval. Eixe esperit no l’havíem vist en l’any i mig anterior. A l’Elx li feren figa les cames. El nou context feu brillar a un altre proscrit: Roger Brugué. Pablo i Lozano donaren dos assistències magistrals. Fins i tot Gómez marcà. L’eufòria inundà Orriols.
El Llevant UD, a tres punts del playoff.
Miñambres, que encara escolta tímides xiulades quan Pau Ballester diu el seu nom per megafonia, ha canviat l’equip, que ja no es dona per vençut, que no es conforma amb empats, que va a per totes, fins i tot quan es veu limitat o impotent. Es deixa la pell per a canviar la dinàmica.
Valladolid pareix un escenari complicat, però són ells els qui ha d’estar temorosos de la visita granota. Este Llevant necessita la millor versió de tots els seus futbolistes per al tram final de lliga, per a pegar un gir radical al passat més immediat.
Queden 30 punts en joc. L’ascens directe estarà entorn dels 70, huit victòries més. Tot passa per Valladolid. Després arriben el Saragossa i l’Amorebieta a Orriols, que ha de ser un fortí. El viatge al Sardinero serà una altra final. I el Cartagena en casa, per a confirmar qualsevol opció. Arribats a este punt queden Vila-real B, Eldense i Osca a domicili, i Eibar i Alcorcón en casa. És inevitable il·lusionar-se. Huit victòries. Per què no?
Valladolid és “la clau que obri tots els panys”.
És el moment de la determinació i l’ambició. Dels futbolistes, que han d’entendre la importància cabdal d’esta final. Un triomf abans de rebre a aragonesos i biscaïns ho faria anar tot per l’aire. El partit de Pucela és com la victòria davant l’Hèrcules en aquella matinal de Orriols, en 2010. Pucela és la rampa cap a Primera, el preludi de l’ascens.
