Cotxes, trens i vaixells isqueren en direcció a Barcelona fa ara just noranta anys. El 6 de maig de 1934, el València va disputar la seua primera final copera en Montjuïc, amb la il·lusió del novençà, però també amb la irreverència que li havia permés aplegar tan lluny.
El València s’havia enfrontat a l’Oviedo en semifinals. Després de l’empat a dos en Mestalla, la premsa donà per morta a una esquadra que dos mesos abans havia naufragat en l’estadi de Buenavista, en perdre per 7-0, amb un hat-trick de Lángara, una de les figures de l’època. No obstant, l’equip blanc entrenat per Jack Greenwell (recentment inclòs en el Saló de la Fama del Museu del Futbol anglés) espantà els mals presagis que arribaven des de la Meseta, on buscaven escenaris per a una final entre Oviedo i Madrid, i superà l’equip asturià. Dos gols de Juan Costa i un altre de Guillermo Villagrá posaren l’1-3 en Buenavista i segellaren el pas a la final d’un València que ja havia mostrat la seua inclinació per la Copa, uns anys arrere, quan l’actuació arbitral va impedir a l’equip de Mestalla (encara en Segona) l’accés a semifinals, eliminant el Madrid a domicili.
Més de deu mil persones s’organitzaren per a arribar a Montjuïc. Per a alguns fou l’únic viatge de les seues vides en una Espanya republicana i prebèl·lica en la qual el València s’intentava consolidar en Primera. Els seus seguidors, molts a través de les incipients penyes, viatjaren per a animar a un equip famolenc de títols, que disputava per primera volta una final estatal i que estava a un pas de la glòria.
L’eufòria es desencadenà quan, just després de tornar de vestidors, José Vilanova marcà el més important dels més de cent gols oficials anotats amb la camisola mestallista. El Madrid FC –que va perdre el Reial amb la República i comptava amb estreles com Zamora, Quincoces o Samitier–, va aconseguir pegar-li la volta al marcador i alçar el títol, però l’entitat valenciana demostrava la força que havia adquirit només en quinze anys de vida.
Noranta anys després, el València torna a Montjuïc. Durant este temps tingué temps de perdre tres finals més i de reconciliar-se amb la muntanya màgica, gràcies a la remuntada de Rafa Benítez fa vint-i-dos anys. Ara, en aquell cim de la ciutat comtal, li espera un repte europeu.
Foto portada: Montjuïc en 1929
