El procés de repressió que iniciaren els sublevats des del principi de la guerra arribà a tots els àmbits de la societat i el món del deport no fou una excepció. Acabat el conflicte les autoritats franquistes posaren en marxa una depuració sistemàtica en clubs, col·legis d’àrbitres i federacions que afectà jugadors, entrenadors, treballadors, àrbitres i directius. Estes entitats passaren a estar controlades per un nombre reduït de persones, afins al nou règim, i deixaren de ser independents i, en la mesura que ho foren, democràtiques.
A les acaballes de l’any 1940 el règim franquista posà en el punt de mira els noms de les societats deportives. El 20 de desembre, a Madrid, la Comissió Executiva del Comité Olímpic Espanyol i el Consell Nacional de Deports acordaren canviar la denominació de clubs, societats i entitats que tingueren paraules estrangeres. La mesura també afectava els noms en llengües de l’estat diferents del castellà i estigué influïda per l’Orde de 16 de maig de 1940 del Ministeri de la Governació, que prohibia l’ús de vocables genèrics estrangers en les denominacions dels establiments o servicis d’esplai, industrials, mercantils, d’hoteleria, d’alimentació, professions, espectacles i altres similars.
El Mundo Deportivo publicà la resolució del canvi de denominació de clubs amb paraules estrangeres.
El canvi més freqüent afectà els clubs amb les sigles FC, originàriament de Football Club, que foren substituïdes per CF (Club de Fútbol). Paradoxalment, les entitats ja feia un temps que usaven el terme Fútbol Club, castellanitzat, en comptes de l’original en anglés. Els clubs valencians que substituïren les sigles FC per CF foren Alacant, Benalua, Burjassot, Elx, Hèrcules, Mislata, Nules i València. El canvi de sigles tingué una especial repercussió en l’entitat de Mestalla, que era coneguda popularment com a Fe-Cé.
Una modificació més substancial fou la que afectà clubs denominats amb una paraula anglesa: Sporting, Racing, Sport o Athletic donaren lloc a Real Gijón, Real Santander, Club Sestao o Atlético de Bilbao. Cal dir que esta modificació no fou acceptada per la majoria dels aficionats, que seguiren referint-se als seus equips amb el nom de sempre. Els exemples valencians d’este canvi són el Buñol Sporting Club i l’Sporting Club (Port de Sagunt), que es convertiren en CD Buñol i CD Acero.
Per últim, més escasses eren les entitats amb denominacions en llengües peninsulars diferents del castellà, i sobretot localitzades a Catalunya. L’exemple valencià el tenim en el CD Olímpic (Xàtiva), que canvià a CD Olímpico.
Lògicament, els canvis de denominació es traslladaren a la senya d’identitat més important dels clubs i es veren reflectits en l’escut. El passe del València de 1941 que il·lustra este article mostra perfectament la transició d’un nom a l’altre. El document, imprés amb el nom i l’escut del Valencia FC, té grapat un rebut d’un subsidi per als 6 primers partits a Mestalla de la Lliga 1941-42 (que guanyà l’equip blanc, per cert), on ja figura la nova denominació i escut.
Des del final del franquisme alguns clubs revertiren el canvi i recuperaren el nom original, com ara l’Athletic Club, Real Sporting, Real Racing Club, FC Barcelona, Girona FC o Sevilla FC. En canvi, l’únic club valencià que ha recuperat la seua denominació prefranquista ha sigut el CD Olímpic. Quant a la resta d’entitats hi ha hagut dos iniciatives recents: en 2018 el col·lectiu Últimes vesprades a Mestalla proposà sense èxit que el València recuperara el nom fundacional aprofitant el centenari que l’entitat celebraria un any després. D’altra banda, la Comissió del Centenari de l’Hèrcules elaborà en 2022 una proposta de restitució de les sigles originals, canvi que no es pogué materialitzar durant l’aniversari de l’entitat.
84 anys després, la recuperació de la memòria històrica continua sent una assignatura pendent de clubs històrics valencians com ara l’Acero, Buñol, Burjassot, Elx, Hèrcules o València. Altres, desapareguts, ja han fet tard…
Portada: Passe del València FC de 1941 © Arxiu Josep Miquel Garcia.