Sang i bromera (III). Frescor vs. Terme: lluita d’estils i de classes

by | 31/07/2024

Una altra figura de la talassomàquia que ompli les platges valencianes: Toni Pons de Llocnou de la Mar
Temps de lectura: 2 minuts

Agost de 2024. Ningú no oblidarà mai allò que es va viure en aquella cala. Cinc o sis dotzenes d’ànimes havien acudit convocades per la correguda i la festa, però també comparegueren la passió salvatge, la pulsió mortal, la fractura ancestral.

És ben sabut que hi ha dos estils predominants en l’oleo actual. Dos escoles que marquen la direcció de les tendències enmig de tota la diversitat que podem contemplar cada boqueta nit. L’afició ha sentit parlar de frescor i de terme i sap reconéixer-ne alguns trets. I, evidentment, ja hi ha partits presos pels dos costats. Però poca gent sap explicar quins substrats les originen i quins factors humans, culturals i de classe hi intervingueren. Després d’escoltar veus autoritzades i protagonistes, ens trobem en disposició d’intentar un relat aclaridor i èpic alhora.

Les condicions climàtiques i de la mar eren òptimes: ventijol lleu, ones mitjanes de dreta. Quan les ombres s’allargaven i les pells es dauraven exultants amb eixa olímpica bellesa del capvespre estival i juvenil, la quadrilla de Pipín Estrada va desfilar cap a la vora. L’equip de so –que des del migdia havia retronat amb una curiosa barreja de latin surf rock, pasdobles, marxes mores i èxits aleatoris de música urbana actual– va emmudir després de sonar la Muixeranga dels A-phonics. (En alguns ambients undins esta peça assenyala el moment en què has d’abandonar l’aigua si no estàs en el cartell). L’alcohol havia refrescat les goles i calfat l’ambient, que de xiringuiter o d’anunci canicular de cervesa, va virar cap a la solemnitat cerimoniosa. La cala es posà íntima, com en les places menudes.

Toni Pons (Llocnou de la Mar, 1998) avançava a la dreta de Pipín, un poc endarrerit però per davant de la resta de la quadrilla. Com sempre. Des d’estius immemorials, en arribar les vacances sempre havien segut carn i ungla. “El pare de Toni duia el manteniment del iot dels Estrada i d’açò es van conéixer”, ens conta una amiga dels dos que no vol que figure el seu nom. “Toni brillava situant-se en l’aura de Pipín i les seues deixalles eren luxes per a ell. Entrava on no entraven els del poble si no era per a netejar o podar. Eixa resplendor li durava quasi fins pasqua (les nàutiques fins novembre) i tot allò va fer-lo com és ara”. Pipín, per la seua banda, es deixava seduir per certa autenticitat que trobava en Toni, lligada al coneixement i a la vivència del territori. “Anaven a les festes de pobles on Toni coneixia tot lo món i enlluernaven amb els vehicles dels Estrada. Toni sempre sabia amb qui ajuntar-se i a qui comprar-li mandanga”. Droga i verbena. Saladura i vehicles d’alta gamma. “Una simbiosi, això era. Quina gràcia ens feia Pipín quan s’arrancava a parlar en valencià!”.

Fotografia: Violeta Velasco ‘oleja’ en la platja de la Línea de la Concepción (Víctor Bezos)

Sang i bromera (II). Eixir a coll de la platja

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts.

Et pot interessar

L’Escaleta del Dimoni

L’Escaleta del Dimoni

El cas immobiliari d’Eugeni i Alexa, que han de pagar, contra la seua convicció, per a desallotjar una casa