Acompanyeu-me en esta trista història. És real: com me la contaren la conte. Fa uns anys, Eugeni i Alexa es compraren un piset en la capital: un quint minúscul sense ascensor, però amb accés al terrat (aire lliure privat, eixe luxe urbanita). Esdevingueren membres de ple dret i deure de la comunitat de propietàries. En un Botànic modest, però modern. Grup de Whatsapp, reunions, despeses compartides i derrames imprevistes: és una finca vella i les humitats l’afonaran si no fan obra grossa.

En el quart pis faltà una veïna ja major. De les fundadores seria. De molt abans dels nòmades digitals que treballen telemàticament i tributen allà en el Primer Món (però ja tenen pis en propietat), de les parelles (hetero o homosexuals) sense criatures, de la turistificació. No hi havia ningú per a heretar: l’immoble quedà en un limbe administratiu, sense propietat coneguda. I deshabitat, fet que agreujà els problemes estructurals de l’edifici. Però fa uns mesos una xicona migrada amb una criatura ho solucionà: va entrar i s’hi ha quedat a viure. Bona l’hem feta: okupes en la finca!

El whatsapp trau un fum unànime i guerrer: cal tirar-les fora. No pot ser que visquen ací sense ser propietàries, ni pagar lloguer (a qui haurien de pagar-ne?). Eugeni i Alexa (sensibles al problema de l’habitatge, habituals de convocatòries antidesnonaments) intervenen, vencent la perplexitat:

–Eixe pis no és de ningú. Està bé que elles l’aprofiten i, a més, no han generat absolutament cap molèstia. Tot al contrari. Hem parlat amb ella i ens ha demanat el compte per a ingressar les despeses comunitàries.

–Com que heu parlat amb ella?

–Sí, ens va demanar accés al terrat per a que li instal·laren l’ADSL.

–Quina barra, vosaltres i ella!

–Que no pague! Si paga no podrem botar-la!

Respiren hostilitat. Apareix l’insomni…

I la presidència (to conciliador, intenció resolutiva) llança la proposta. Escriu de nit un whatsapp en l’ordinador, eixe avantatge maganxer:

–La convivència està enrarint-se. La circumstància amenaça amb problemes creixents, com si no en tinguérem prou amb l’obra. Vos pareixerà dràstic (a mi també, que soc d’esquerres)… però a voltes cal ser-ho per a evitar-se problemes. Conec una empresa que pot ajudar-nos a buidar el pis del quart. No és Desokupa, són més discrets i barats. Tot legal: 8.000 eurets i garantit que en un mes estan fora i la porta, blindada amb dispositiu antiokupes. Tot resolt i oblidat en quatre dies, com els malsons o els polls infantils.

–Avant! Reunió urgent de la comunitat!

–Açò no té trellat! No podem contractar a ningú per a desallotjar un pis que no és nostre!

–Tampoc és seu. I no desallotgen a ningú. Només els mostren la necessitat de buscar honradament un altre habitatge.

–Dividit entre les propietats, no són massa diners…

–Segur que no és legal. I ens neguem a pagar per tindre nazis circulant per l’escala, colpejant portes, bramant amenaces i assetjant una veïna!

–És la vostra opinió i la respectem. Però només cal aprovar-ho per majoria simple. Voteu en contra i llaveu-vos les mans i els escrúpols. Tots ací som persones civilitzades i n’estem d’acord.

–No sou millors que ningú. Ho assumiu com una despesa més de la comunitat i prou. Ens ho agraireu amb el temps.

Ací estan de moment, Eugeni i Alexa. Bloquejats, anticipant el mal gust de la derrota, la humiliació i l’absurd. Probablement hauran de pagar els servicis dels matons contra la seua pròpia convicció (i el sentit comú) per a desallotjar una casa que no és seua i a ningú li hauria d’importar. Avisaran algun grup d’habitatge per a que faça costat a la veïna? S’uniran ells posant els cossos en alguna acció de resistència solidària? Cobraran algun carxot pel qual hauran pagat prèviament la part proporcional? Ai, Eduard Escalante, quins sainets ens podries escriure amb les escaletes demoníaques del segle XXI!

Foto © F. Bens