José Manuel Poga pegà el bot a la fama amb el seu paper de Gandia en La Casa de Papel, i ara, convertit en un pare de família penedit pel seu comportament, destaca en En Fin, una comèdia d’Amazon Prime. Òbviament, els ritmes i els pressupostos de la ficció estatal no són comparables als nord-americans, però allò que li manca a En Fin en decorats a l’estil The Last of Us per a fer creïble l’apocalipsi, li sobra en l’enginy de la seua premissa i en la pluja de realitat dels guions. El roadtrip en un cementeri reconvertit en plantació de marihuana és sublim i Raúl Cimas, en el paper d’un Noé conspiranoic, o Malena Alterio com a mare resignada a la infelicitat ens oferixen moments divertits. Com sol passar en la comèdia espanyola, l’efecte Torrente i el friquisme dels secundaris de vegades és obsolet i innecessari. Ara bé, hi ha un fet que compartix el protagonista amb el detectiu creat per Santiago Segura, i és l’amor del personatge principal per un equip de futbol, en este cas el Betis en compte de l’Atleti.

Llavors penses en personatges que siguen futbolers en la ficció, i t’adones que en són pocs comparats amb els aficionats reals al futbol. Perquè, sèries de ficció que versen sobre temes futbolers, n’hi ha diverses de molt recomanables, com The English Game de Netflix sobre els orígens del joc; Speravo de Morì Prima traduïda com Un capità en Filmin, sobre la retirada de Francesco Totti, o l’entranyable història de l’entrenador Ted Lasso en Apple TV. Em referisc més a Voiello en The Young Pope i el seu amor al Nàpols, als diversos madridistes de Los Serrano, als actors d’Estoy Vivo que són fans del Celta i del Rayo Vallecano o als també madridistes Mauricio Colmenero en Aída o Alfredo Landa en Lleno por favor. Són pocs, cal pensar molt per a trobar-ne, i quan estan s’obliden de la realitat perifèrica. Perquè el futbol a la ficció americana li queda més enllà de la frontera sud, i ací sembla que els equips de província som eixa frontera i els queden llunyans als protagonistes de les sèries estatals.

Tornem a la pregunta del titular: com passar la fi del món? La cosa es resumix canònicament en quatre opcions evidents paleses en En Fin. Living la vida loca que cantaria Ricky Martin; preparar-se el búnquer per a sobreviure; resignar-se a cuidar els teus majors o la gent que t’importa; i no fer res, deixar passar els dies com si la cosa no anara amb tu. Tria la teua aventura, el teu personatge trastocat i, si no arriba eixe moment fatal i sobrevius, enfronta’t al pes de la consciència i a les conseqüències dels teus fets. I a mi la consciència no em deixava dormir pensant sobre si havia de recomanar o no esta sèrie, per culpa d’algunes escenes mal acabades i d’unes altres de farciment trivial. Però hi ha una màxima a l’hora de ser seguidor d’un equip de futbol o d’una sèrie: si esperes la pròxima temporada amb il·lusió, tot i les derrotes, llavors és que el teu amor per l’escut és verdader.