Com em van dir fa uns anys les integrants de les Hinds en una entrevista, l’art potser no siga imprescindible (que també és una cosa més que discutible), però sí queda clar que és irremeiable. No es pot llegir d’una altra manera una collita, la de la música popular valenciana en el 2024, que depara tota mena d’estímuls i reflectix una normalització creativa pràcticament plena, ja siga des del punt de vista estilístic com idiomàtic, tot i que la infraestructura estiga sotmesa a entrebancs i els altaveus mediàtics autòctons continuen sent quasi inaudibles, illetes menudes en mig d’un arxipèlag comunicatiu cada volta més precari: ens hem quedat, a més, sense Conselleria de Cultura com a tal, subsumida una altra vegada dins d’Educació –la deixadesa, la improvisació i la discontinuïtat són palmàries, paraula cosina de palmar–, i per si fora poc, va arribar la DANA per a relegar (encara més) els nostres creadors a una cosa que es pareix molt a la invisibilitat.
Així, la fira Trovam! ha hagut de retallar quasi la mitat del seu pressupost i celebrar una edició de pura resistència perquè les prioritats eren unes altres, i si qualsevol de vosaltres pega una ullada als resums del 2024 que els principals mitjans estatals han publicat amb les llistes dels millors discos de l’any només trobarà entre les seues pàgines, com a molt, dos o tres noms valencians, aproximadament un 2% del total de la millor música feta a Espanya… És a dir, fins i tot per davall del 5% (aproximat) que ha sigut habitual en els últims anys, i això que ja és segurament una infrarepresentació del que es fa entre el Sénia i el Segura dins del conjunt de l’Estat (els valencians en som el 10% de la població). I això per múltiples raons: davall l’eslògan que som terra de festivals i la lògica expectació per l’apertura del Roig Arena, rau una realitat molt més fosca, que no es pot defugir.
En tot cas, que ningú pense que l’any no ens ha deparat motius per a l’optimisme. Si eres dels qui t’agraden el pop clàssic amb aroma als 70, ahí ha estat Luis Prado amb el seu fantàstic segon disc en solitari. Si trobaves a faltar el tarannà festiu de Zoo (que s’acomiadaven indefinidament) o Aspencat, has tingut un nou treball de La Fúmiga per a consolar-te i tindre clar que aquella fornada (en certa manera auspiciada pel productor Mark Dasousa, un dels grans protagonistes del 2024 amb Nebulossa i la seua inesperada participació a Eurovisió) tindrà relleu generacional. Si t’agraden el pop i el folk més elegants quan es creuen amb el soul i la bossa nova, gaudiràs el disc conjunt de l’il·licità Nacho Casado amb el murcià Parade. Si sents debilitat pel folk pop vitalista a l’estil dels Violent Femmes o Hefner, quin gran regal et faràs amb el debut del trio Yo Somos.
Si eres fan del power pop, és obligat que escoltes Atlàntic i Star Trip. Si trobes a faltar l’escola del rock clàssic en castellà amb un plus d’electricitat, Los Radiadores poden ser una de les teues bandes. Si tens curiositat per saber com sona el folk valencià amb els ritmes electrònics, faries bé en no oblidar-te de l’insigne veterà que és Miquel Gil. Si t’agrada el folk pop psiquedèlic a l’estil de l’escola de Canterbury, cap millor representant trobaràs per a actualitzar aquella tradició que el saguntí Alberto Montero, apuntalant una heterodòxia que també és proverbial per a l’utielà Caballero Reynaldo (esta volta amb Irene Tiemersma).També la vis de cantautor –més folk, més pop, més country o fins i tot més rock– está ben coberta amb Andreu Valor, Petit Mal, Junior McKenzie o el singular nou disc de Pastore. I sense deixar-nos de banda La Habitación Roja, que afronten l’any del seu trenta aniversari amb un dels seus millors discos davall del braç.
Dins d’esta combinació de saviesa i joventut, de savoir faire i talents emergents, els terrenys del hip hop o el pop electrònic també estan salvaguardats. El valencià Hoke ha demostrat ser un dels millors rapers de l’Estat. El duo Palmer ha recollit amb absolut desvergonyiment l’herència neobakala dels Orxata Sound System. La Culpa han afegit més fusta a la foguera del post punk valencià. Ultralágrima (amb Nacho López, de Margarita Quebrada) han fusionat eixe ombrívol llenguatge amb l’electrònica; una electrònica que, combinada amb el pop en qualsevol format (synth pop, hyperpop) ens ha regalat grans resultats en mans de dones com Colomet, Xenia i Twin. En resum: qualsevol paladar ha tingut raons per a la satisfacció.
Fotografia de portada: Palmer (Xepo WS)
