“Las provincias no son ya mas que unas colonias desgraciadas: envian al corazón su sangre, sus riquezas, su historia; la vida va de los estremos al centro: en cambio recibimos la Gaceta”, escrivia en 1845 l’historiador Vicent Boix, cronista de València i censor oficial. Camí de dos segles després, en 2012, l’expresident del govern espanyol José Mª Aznar es felicitava en les seues memòries per haver canviat “el signo político del Levante español”. I concretava: “el vínculo entre Madrid y Valencia generaría por razones de cercanía unas sinergias muy importantes en la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer en esta una posición propia, frente al acoso del expansionismo nacionalista radical de Cataluña y al propio nacionalismo dentro de Valencia”. Doncs mira, quasi.
Aznar tenia raó en part, perquè efectivament s’han generat sinèrgies, però no per a crear una posició pròpia, sinó tot al contrari: per a diluir encara més la dèbil posició política valenciana. A pesar del mapa autonòmic –concessió tardofranquista quan el vent els venia a la contra–, en democràcia s’ha produït un fenomen expansiu i intensiu, com és la centralització de l’Estat i el poder real concentrat en la seua capital oficial, Madrid, i exercit sobre la resta. Un fenomen que, en els últims anys, s’ha fet senzillament asfixiant, gràcies al triomf incontestable del model d’Estat de què parlava Aznar, i del qual han participat amb semblant idealisme el PSOE i no pocs sectors de les elits polítiques i socials valencianes.
Ara ja no només es tracta de l’ancestral succió de recursos humans i materials –cervells i impostos–, sinó també del quasi absolut control econòmic i físic d’un territori dominat per una megalòpolis on tot va i ve més ràpidament i intensament que mai, gràcies a la colonització de totes les perifèries. Hi han ajudat la milionària xarxa ferroviària d’AVE, la compra d’habitatges en la costa, el mapa mediàtic d’esquerra a dreta –inclosos Movistar i La Sexta, ho sent per alguns–… i sobretot un model econòmic basat des dels anys 60 en el turisme de platja, que condemna el Mediterrani a la massificació, la precarietat laboral i la castellanització definitiva.
El que no es diu és que això ha produït un canvi de marc mental que permet, posem per cas, que la senyora Díaz Ayuso propague barbaritats que en una altra època hagueren irritat fins i tot els més entusiastes espanyolistes valencians… sense que passe res. No passa res, senzillament, perquè el tsunami de què parlava pareix que ha diluït fins i tot el nostre tradicional anticentralisme, la prevenció tan raonable de la perifèria contra el no menys tradicional nacionalmadridisme. I és que ara Madrid, damunt, pareix que és guai. Entre altres raons perquè allà es genera la major part de la cultura mainstream, cada vegada més uniforme en tot l’Estat i més pareguda a una piscina en Miami. En els instituts, sense anar més lluny, ja hi ha més camisetes del Real Madrid que del València. És un indici.
Ha diluït alguna cosa més, clar. Hem arribat a un punt que Vicent Boix no podia preveure: la pràctica mort del que ell anomenava les regions, és a dir, la dissolució de la diversitat cultural i nacional en Espanya. Mentrestant, les joventuts de Compromís van a Madrid en l’AVE que hem pagat a fer-se fotos i pujar-les a Instagram. La descolonització, un altre dia.
Imatge: Vinyeta publicada en Pàtria Nova en motiu del primer Aplec del Puig, en 1915. El text al peu diu: “Ya no deu quedarli sanc”. “¿I a nosatros qué? Mentres ella’s calle”.
