D’entre les moltes bondats que comporten ser pare d’un xiquet menut està la de, mitjançant la seua mirada ingènua i innocent, tornar a entrar encara que siga per uns breus moments al món dels somnis i la fantasia on tot allò que desitges pot fer-se realitat. Els xiquets no troben limitacions de cap tipus per a arribar a pensar que l’estat de les coses es pot canviar fàcilment si realment volen que passe. Afortunadament desconeixen l’existència de foscos interessos que impedixen que la realitat puga alterar-se gratuïtament.
Abans de l’estiu de l’any passat vaig assistir a la reunió de final de curs a l’escola del meu fill, la recorde perfectament i malauradament no crec que puga oblidar-la en molt de temps. Diferents pares van mostrar públicament a la cap d’estudis la seua disconformitat pel fet que els alumnes, segons ells, hagueren de rebre un percentatge tan alt d’hores en valencià. Principalment lamentaven que no es dedicaren més hores a fomentar l’ensenyament de la llengua anglesa. De manera que, amb la lògica que es fa servir hui en dia sovint de no tinc proves però tampoc dubtes, assenyalaven la llengua autòctona com la culpable del fet que els seus fills no alcançaren el nivell d’anglés que baix el seu punt de vista seria desitjable.
De tornada a casa caminava per l’eixample d’Arrancapins afectat per tot allò que acabava d’escoltar. Em bollia la sang i maleïa internament estos atacs brutals contra la nostra llengua que només és podien explicar des de la ignorància i l’odi dels que els perpetren. Si més no i de colp i repent el meu cap va fer un gir radical a la inèrcia que en aquell moment duien els meus pensaments. Influenciat pel esperit somniador i vitalista del meu fill de sobte vaig dir-me: I si fora certa esta premissa? I si veritablement el valencià fora una amenaça per a l’anglés. Aixina que, sense poder fer res per a evitar-ho, la meua ment va començar a endinsar-se a una nova i meravellosa realitat paral·lela que obeïa fidelment els meus anhels i desitjos.
Vaig poder visualitzar amb absoluta claredat un món on en el Parlament europeu el valencià no només no havia de demanar permís per a poder tindre dret a existir, sinó que era una llengua d’us diari per part de tos els eurodiputats i la mateixa presidenta el feia servir assíduament a infinitat d’actes públics. També vaig poder vore’n a mi mateix junts a alguns amics a les portes d’un cine mirant de triar la pel·lícula que volíem vore. Ens debatíem entre una comèdia francesa o una d’acció nord-americana, eres gèneres molt diferents però les dos tenien en comú que estaven doblades al valencià. En la vessant esportiva, sempre que l’entrenador del València, els jugadors o inclús algun representat de Meriton eixien a la sala de premsa de la Ciutat esportiva de Paterna per tal de donar explicacions ho feien en la nostra llengua.
A l’altra banda de l’Atlàntic el panorama lingüístic era el mateix. El president dels Estats Units d’Amèrica, tot i que era un fervent liberal, anuncià en el Congrés una sèrie de milionàries ajudes destinades a diferents sectors culturals amb la intenció que no es deixaren arrossegar pel tsunami del valencià i tornaren a produir i programar contingut en anglés. No debades, dia si i dia també el màxim mandatari de la primera potència econòmica amenaçava la resta del món amb la imposició de nous i desorbitats aranzels en un perfecte valencià, pronunciant en la nostra dolça llengua el percentatge que pujaria a cada país perquè ens quedara ben claret.
I, per descomptat, al conjunt de l’Estat espanyol el coneixement del valencià era generalitzat en totes i cadascuna de les autonomies, i de manera imparable cada dia pujava el nombre de parlants més enllà de les nostres fronteres. A Madrid tenien ben interioritzat el que suposava donar suport actiu a l’ús i difusió del valencià, entenent que es tractava d’un bé cultural de primer orde que els convertia en una rica i plural potència plurilingüe.
Cometem l’error de creure que el sentit de l’aprenentatge entre pares i fills és unidireccional, quan es tracta més bé d’una espècie d’avinguda amb doble sentit de circulació on ells aprenen de nosaltres i nosaltres d’ells. És per això que aquell dia, en arribar a casa després del meu oníric passeig, tot i que la indignació que m’havia provocat la reunió a l’escola seguia viva, en lloc de deixar-me emportar per l’ansietat i la ràbia vaig saber reconduir les meues emocions. La desnaturalització de la societat valenciana ha arribat fins a un punt tal que un sector ampli de ciutadans rebutgen els nostres elements propis i diferencials com la nostra llengua.
El meninfotisme ha esdevingut un corrent autodestructiu que, com una gota freda, amenaça amb fer desaparéixer tot el que trobe al seu pas. La nostra actitud ha de passar per, sense caure en les provocacions ni baixar el braços resignats, continuar amb ànim constructiu fent ús de la nostra llengua a tot arreu, al nostre entorn i fora d’ell, com quan ens adrecem a qui ens despatxa en qualsevol comerç. També passa per mirar sempre continguts audiovisuals en valencià, escoltar música en valencià i gaudir sempre que siga possible d’una bona peli o sèrie produïda o doblada en la nostra llengua. En definitiva, que el seu odi no ens lleve la son per les nits i que al sendemà, de bon matí, saludem la vida i el món amb un rotund Bon dia.
