He passat un parell de dies a l’Almadrava, la platja d’Els Poblets, un xicotet municipi de la Marina Alta situat entre els termes del Verger i Dénia. I, contra allò esperat en una localitat costanera amb un 60% de població censada de nacionalitat estrangera, he trobat certs brins d’esperança lingüística: cambrers que s’adrecen directament en valencià als clients, vitalitat de la llengua entre adults, jóvens i menuts, converses valencianoparlants ací i allà… Però, també, el problema de sempre. Bo, el de sempre no. El problema que ens assola als que parlem valencià des de fa uns pocs anys: xiquets que no parlen la seua llengua materna. Els pares se’ls adrecen en valencià i ells contesten sistemàticament i monolíticament en castellà.

I el cas té molla. La primera vegada que en vaig tindre notícia va ser fa una vintena d’anys: un pare d’Elx li parlava al seu fill en valencià i ell li contestava sempre en castellà, fins que en arribar a l’adolescència va començar a fer-ho en valencià –l’home va passar dies plorant fins a assimilar la bona nova–; en tot cas, pareixia tindre una certa lògica, ja que vivien en una gran ciutat notablement castellanitzada i la mare i la família materna eren castellanoparlants. Però és que en la darrera dècada els casos s’han multiplicat en mil i una formes diferents, fins i tot algunes aparentment inversemblants: des de mares de la Ribera, la Safor, la Marina o l’Horta Nord que, traslladades a la ciutat de València i amb una parella castellanoparlant, veuen com els seus fills i filles no diuen ni pruna en valencià fins a parelles valencianoparlants i valencianistes que a Castelló de la Plana, Alcoi o Dénia els passa el mateix, passant per casos extrems com el de xiquets de pobles de menys de dos mil habitants del Camp de Morvedre, el Comtat o la Safor que tenen exactament el mateix comportament. I quan passen els anys alguns finalment comencen a parlar valencià, però cada vegada són més els que no ho fan ni ho faran mai.

Com és açò possible? Aparentment podria ser perquè tal vegada el 90 o 95% dels inputs lingüístics que reben fora de la família són en castellà, a través de mitjans, vídeos i xarxes socials…, però eixos casos tan extrems en què tota la família és valencianoparlant i al carrer dels seus pobles es parla majoritàriament valencià són difícils d’explicar i de pair. Perquè en situacions contràries no passa ni ha passat mai el mateix: en les famílies valencianoparlants que viuen a Madrid, Sevilla o Santander, per posar un cas, els xiquets parlen valencià a casa, l’identifiquen com la llengua familiar. És allò lògic, normal i que ha succeït sempre; de fet, així s’han mantingut moltes minories lingüístiques durant segles. Però ens està passant, ara i  ací: milers de xiquets valencians, evidentment en la seua innocència i de manera inconscient, es neguen a usar la mateixa llengua en què els parlen els seus propis pares!

Quan a principis del 2023 el programa Zoom d’À Punt va elaborar un extens reportatge sobre “L’ús del valencià” i em van convidar a participar-hi, vaig insistir molt en el tema. En l’entrevista prèvia vaig remarcar i reiterar que era un fenomen completament inèdit en la nostra història i que representava, a més, un immens drama social i familiar del qual cap responsable públic en parlava, obviant el patiment de milers dels seus conciutadans. ¿Com se sent una mare o un pare que veu com els fills rebutgen la seua pròpia llengua de manera sistemàtica? ¿Com se sentirien els progenitors castellanoparlants si de sobte els seus fills els contestaren en valencià o en anglés i no s’atreviren a parlar castellà? Segur que seria un drama nacional, ràpidament els mitjans anirien plens d’informació sobre la qüestió i les institucions es mobilitzarien de forma massiva per a revertir el fenomen. Ací, en canvi, com si sentírem ploure…

Zoom, per exemple, va decidir no incloure les meues declaracions en el reportatge, que es dedicà, per contra, a fer un vergonyant llavat de cara de les desastroses polítiques lingüístiques del govern del Botànic, que reblà unes setmanes després el seu principal director, Rubén Trenzano, en afirmar que el valencià mostrava “una evolució òptima, una evolució que ens fa veure que anem pel bon camí… uns resultats òptims” (Òptim: 1.adj. Que és el millor possible, boníssim). La situació de la llengua valenciana, desgraciadament, va per un altre camí ben diferent: no és pèssima, però és greu i gens optimista, com mostra eixe fenomen totalment nou en la nostra història. Potser ja ha passat en altres llengües i els lingüistes ens diran si hi ha casos anàlegs documentats o que fins i tot s’hagen pogut revertir in extremis –ho dubte, en tot cas–, però a mi em pareix un fenomen pràcticament incomprensible, extremadament dolorós i que comporta un evident cant del cigne.

Potser quan el valencià haja desaparegut del nostre país algú en parlarà i fins i tot explicarà –ja tard, com sempre– aquell estrany cas dels xiquets valencians que mai parlaven valencià.

Fotografia: Pintada a Beniarrés (Abril de 2014 – Joanbanjo)