La idiosincràsia d’un poble no és aliena a les complexes dinàmiques entre els seus ciutadans ni als seus episodis històrics. Tots els elements culturals, socials i polítics que han conformat la història valenciana no es poden menystindre si volem entendre què som hui en dia, com ens veuen des de fora, quins sectors socials veuen ara amb més simpatia la causa lingüística o nacional, o per què som com som. Això no es pot oblidar en cap cas i més si tenim en compte que molts investigadors –encara– confonen o volen confondre la realitat sociocultural que ells voldrien amb la realitat que realment ens envolta i ens ha envoltat, cosa que mai no hauria de ser raó per a deixar d’estudiar figures controvertides o incòmodes segons els paràmetres actuals de la filologia i la història.

Precisament, l’any passat es presentà a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València la tesi doctoral L’obra valenciana de Leopold Trénor Palavicino (1870-1937), un magnífic treball de Víctor Pastor. L’esdeveniment reafirmà l’orientació que, d’uns anys ençà, han emprés una bona part de les recerques sobre la història de la llengua i la literatura dels valencians presentades al Cap i Casal, redactades en clau valencianista. I és que els darrers vint anys investigadors com Rafa Roca, Josep Daniel Climent i ara el mateix Víctor Pastor han exhumat documentació interessantíssima relativa a la vida i obra de personatges nostrats que al llarg del temps havien estat oblidats, opacats o, directament i deliberadament, apartats de la historiografia.

En el cas de Leopold Trénor, pertanyent a una de les famílies més riques de la València de finals del segle XIX i començaments del XX, la inquietud per la llengua i la cultura pròpies dels valencians el feu implicar-se activament en institucions i organismes de la capital: col·laborà en la Joventut Catòlica de València, portà a terme una intensa activitat en el Centre Escolar i Mercantil dels Jesuïtes i també fou soci de Lo Rat Penat, entitat que va presidir des de 1908 fins a 1910, un moment en què les bases del valencianisme contemporani s’assentaven i el moviment començava a batre les ales amb més força. Durant la seua presidència de la societat d’amadors de les glòries del regne es van dur a terme importants esdeveniments, com l’Exposició Regional de 1909 –impulsada pel seu germà, Tomàs Trénor, primer Marqués del Túria–, i encara més avant, en l’any 1932, firmà les conegudes com a Normes de Castelló.

Establí la primera Escola d’Estudis Valencians, amb Roc Chabàs

Quant a la seua obra, és cert que la figura de Leopold Trénor és difícilment encasellable en un manual convencional de literatura contemporània. Amb la idea de regeneració d’Espanya feia reeixir els trets identitaris valencians des de postulats regionalistes a través d’una lírica expressiva però també persuasiva, canviant en el temps. Pastor, de fet, destaca en el seu estudi que, tot i l’immobilisme literari de les entitats de què era membre, experimentà una evolució estètica de la seua obra, alhora que les seues creacions contribuïren a vertebrar el moviment valencià d’arrel catòlica, el missatge del qual propagava des de l’Acadèmia Valencianista. Amb tot, si bé l’interés literari de les seues creacions se circumscrivia, sobretot, a la realitat dels entorns ratpenatistes i no estava exempta d’un marcat component folklòric i circumstancial, el fet que fora un dels pocs aristòcrates contemporanis valencians que van produir literatura en llengua pròpia fa encara més interessant la tasca que dugué a terme.

En este sentit, allò que és innegable és que el seu activisme (més o menys benestant) i l’interés per prestigiar el valencià en major o en menor mesura el convertiren en un digne deixeble dels autors de la Renaixença valenciana, com el mateix Teodor Llorente. El moviment cultural renaixencista continuà ressonant en la seua veu poètica. En paraules de Pastor, “aquell recurrent cant a la Pàtria, la Fe i l’Amor fou novament entonat sota el regionalisme proliferant com a solució regeneracionista a la crisi colonial espanyola”, amb una voluntat merament estètica, tal com havien practicat els seus autors de referència.

Fet i fet, és just i necessari rescatar aquell valencianisme oblidat o injustament invisibilitzat que, si bé pecà en molts moments d’apolític i carrincló, conté elements necessaris per a entendre el passat i el present del valencianisme i de la societat valenciana actual en general, com ho són alguns episodis, vindicacions i obres imprescindibles en què el mateix Leopold Trénor estigué implicat. Amb els seus encerts i errors, el ben cert és que el patrici valentí posà en pràctica, des d’una perspectiva regionalista, aquell amor al seu idioma i a la seua terra en molts àmbits i de manera activa i compromesa. Superà, de fet, la mera vindicació teòrica i romàntica dels seus coetanis, des de la seua faceta d’activista moderat –com dirien alguns–, que combinava amb la d’intel·lectual, escriptor, editor i bibliòfil. Una moderació necessària, però que a hores d’ara pareix impensable en alguns sectors socials que encara es resistixen al fet que el valencià tinga un ús social notable i puga esdevindre una llengua de cultura usada i prestigiada en qualsevol àmbit comunicatiu.