El terme Terreta s’ha popularitzat d’allò més en els darrers anys, en el món de les xarxes socials i més enllà. Aspira a consolidar-se com a concepte integrador davall el pretés aspecte de malnom afectuós. No deixa de ser un diminutiu que, com tots, implícitament evoca l’àmbit familiar i domèstic, d’anar per casa. Una circumstància que de manera irremeiable el despulla de tota càrrega formal i seriosa, reduint al terreny de la frivolitat i la superficialitat qualsevol qüestió referida a la nostra terra, començant per un aspecte cabdal com és la seua denominació.
No soc cap amargat que s’obsessione amb coses que a la pràctica no tenen massa importància. Però les paraules, com les formes, importen i molt. L’anomenada agenda valenciana va plena de mancances, greuges comparatius i diverses assignatures pendents. I, en este context, fer ús d’una paraula buida de la pertinent força identitària actua com a element d’acceptació i normalització de la nostra històrica discriminació, alhora que funciona com a confirmació d’una absència de consciència col·lectiva que valida les pràctiques del nostre botxí.
Malauradament, les dades, fredes i contundents en matèria socioeconòmica, no fan sinó posar en relleu que seria tan urgent com necessari que començàrem a adoptar una postura molt més crítica i bel·ligerant. Som la quarta autonomia que més aporta al PIB de l’Estat. El sentit comú ens faria pensar que, en conseqüència, hauríem d’estar també entre els territoris més rics i pròspers. La trista realitat, però, assenyala que els valencians no és que no apareguem entre els primer llocs de les zones més acomodades, sinó que, ben al contrari, el PIB per càpita valencià es de 26.453€, un 14’6% inferior a la mitjana espanyola.
El fet que els valencians ens situem més a prop de la cua que de les posicions capdavanteres al rànquing de la renda per habitant, tot i ser dels que més aportem a la riquesa de l’Estat, hauria de ser motiu suficient per a estar mirant permanentment cap a una altra direcció, en lloc d’estar comprovant si a les paelles que fan a Madrid posen pollastre i conill.
Sempre he pensat que els valencians tenim del tot desenfocat el punt de mira amb què ens observem a nosaltres mateixos. La nostra autopercepció com a poble està marcada per un incomprensible autoodi i, per tant, no demanem més perquè hem interioritzat que tampoc no ho mereixem. També influïx, de manera determinant, la por malaltissa a pensar que en cas de demanar comptes a algú estaríem entrant en el terreny de la traïció cap a qui, paradoxalment, durant segles ens ha tractat amb vehemència colonitzadora.
València es la tercera ciutat de l’Estat i la que més creix hui en dia. El seu port és el quart amb més tràfic de la Unió Europea i el més gran d’Espanya i de la conca del Mediterrani occidental, amb una capacitat anual de més de huitanta milions de tones de càrrega. Açò no ens convertix en una potència exportadora, però són dades aclaparadores que molts conciutadans ignoren, entre altres coses, perquè tampoc sembla haver massa interés a creure’ns el nostre propi poder.
Des de la meua humil posició em negue rotundament a col·laborar amb el circ d’alguns youtubers i influencers. No em fan riure les seues gracietes, encara que les amaguen davall l’afectuosa Terreta. El nostre persistent infrafinançament sembla formar part dels temes assumits que s’accepten amb la resignació més típicament valenciana: el millor exemple a hores d’ara del nostre ancestral meninfotisme. Embolicats com estem amb la nostra pròpia denominació, no pense sentir-me interpel·lat amb un diminutiu ridícul i fava. No eixiran de les meues mans més pedres llançades contra el sostre del nostre propi País.
