Una simulació. La realitat política valenciana –deduïsc que també moltes altres– transcorre a lloms de narratives imaginades. Una espècie de format de televisió amb actors entre quatre parets que competixen donant per fet una condició elemental: els qui els voten, els estan mirant; els qui els voten, ho fan basant-se en el seu comportament dins de la casa.
Per això resulta indigerible quan un partit, el Partit d’Abascal, obliga els seus peons a retirar-se de la casa. “Un tir al peu”, se sent. “Perdran visibilitat”, es llig. Visibilitat? Quina visibilitat?
El vot de proximitat és el biaix principal amb què s’analitza la política pròxima. Però caldria preguntar-se fins a quin punt esta proximitat definix el vot. O més: fins a quin punt la llunyania a la proximitat és un factor essencial d’elecció política. El Partit d’Abascal sacrifica les seues persones de proximitat perquè no és en la proximitat on competix, sinó que ho fa contra ella.
Els politòlegs insistixen que qualsevol crida a les urnes conté una gran pregunta. Per tant, qui la condiciona porta metres d’avantatge. En els últims anys, més que una pregunta, el sentit del vot se circumscriu a la importància del lloc. És la derivada d’un període en què les costures territorials s’han modificat, en plenes dinàmiques globals i concentració de capital en les grans ciutats.
El vot, des del mapa. Quan el Botànic va eixir del seu jardí, després de les últimes autonòmiques, molts dels seus integrants explicaven el resultat per una campanya desvalencianitzada, on la decisió del vot se sostenia entre sanchistes i antisanchistes. Era una valoració raonable. La mala notícia, per als Partits de Proximitat, arriba quan atenen el percentatge de votants que els seguixen de prop. La simulació s’esvaïx quan la majoria de la ciutadania fa el seu vot per qüestions poc vinculades amb la realitat valenciana, i menys encara amb la realitat política pròpia.
El desencís és la millor arma per a qui pretén que es vote des de la llunyania, que no importen els assumptes pròxims. Posar València en el mapa (en el mapa polític) pareix l’única via per a que, sense simulacions, es vote pensant en pròxim. Encara que supose prendre decisions incòmodes: oposar-se a la conversa central, als superiors, tindre una agenda pròpia, anar a contracorrent de la narrativa de Madrid i de Barcelona. Perquè no hi ha vot des de la proximitat si la proximitat no és visible.
Foto: La Serra Gelada i l’illa de Benidorm des del sud © F. Bens
