En l’anotació corresponent al 19 d’abril de 2001 Rafael Chirbes consigna en el seu Diarios. A ratos perdidos 1 y 2 (Anagrama, 2021) “(Enric) Valor escriu una variant impecable de la llengua que hem parlat ací, en València, que hem parlat de veritat, en cases, carrers i mercats –encara que Valor ho faça com demanava Fuster, per a la renovació de la llengua, amb la gramàtica en la mà–. Manca d’eixes impostacions d’uns altres escriptors els personatges dels quals parlen en un idioma de laboratori: es parla com en un lloc inexistent situat entre Paiporta i Barcelona, a pesar que, segons l’argument, haja nascut en Gandia, en una barraca de Sollana o en el Cabanyal. (…) Valor trenca la diglòssia”.
La cita resumix la cruïlla essencial de la nostra literatura i la nostra consciència lingüística, particularment en l’etapa en què els lectors són captius i reben allò que emana de la superstició dels seus majors, que a la vegada l’heretaren dels tòtems-prometeus caçadors del foc original, que a la vegada la veren pintada en la paret de la caverna, quan tot era foscor.
Eixa etapa original s’ha de respectar. No hi havia un altre model a seguir i encara gràcies que es recuperara, sovint de forma heroica, per a la literatura i els usos de prestigi una llengua que a males penes havia sobreviscut en el codi escrit a anys i panys de maltractament, prohibició i persecució. Memòria i honor. Res a dir.
Però hui el valencià, amb molt de treball i superant a voltes cruels batalles internes, ha sigut capaç de bastir un univers referencial propi, sòlid, popular i de prestigi; cada vegada més hem deixat d’imitar a ningú per a enfortir un estàndard adequat a la nostra realitat social del nostre país i també a la tradició literària. I, així i tot, encara s’allarga, com un tic, l’afectació que fa que –posem per cas– autors de la Safor facen parlar en català oriental els seus personatges en ares d’una universalitat comercial i cultural que no deixa de ser el revers domèstic del dogma dels defensors de l’espanyol a tota ultrança.
Amb sort, es reserva una “valencianitat” residual als diàlegs per a després, ràpidament, com qui s’arregla la roba a manotades en eixir del bany, canviar de registre en tornar al narrador, que en la novel·la equival a la veu de Déu i la música de les esferes. L’efecte és doblement folkloritzant. Eixa concessió a mitges palesa encara més la diferència entre el que és digne i indigne, entre els materials nobles i rebutjables. Entre cànon i llicència.
Fa vora un quart de segle Rafael Chirbes se sorprenia en trobar en Enric Valor la seua pròpia llengua, despullada d’artificis. No com a medalla sociològica, sinó com a condició irrenunciable per a la veritat a què ha d’aspirar la literatura. Bé estaria que d’ací a altres vint-i-cinc anys ja no siga una troballa ressenyable, sinó una mostra de la normalitat construïda entre autors, lectors, acadèmics, poders polítics, editorials i docents.
