Cada estiu, les platges de la Safor i la Marina es convertixen en un mosaic humà i lingüístic. Valencians de l’Horta, de la Ribera, de l’Alcoià… tots baixen a la mar, i amb ells arriben les seues maneres de parlar. Prenen el bany en companyia d’estiuejants de Madrid, Albacete, Gran Bretanya o França. Un pot pourri que de dia es cou al sol i de nit es refresca gràcies a la brisa marina… o al ventilador que penja del trespol.
Per als malalts de llengua que estiuem entre eixes dos comarques, este és un moment de l’any interessantíssim. És el temps de sentir l’harmonia vocàlica, d’admirar-se de les melodies oliveres i pegolines i d’acabar gastant, sense ser-ne conscient, un vocabulari diferent del propi. Durant els dies d’estiu a la mar te preguntaran com el diuen (a tu) —o com es diuen— i serà el moment de rebre besadetes, d’agrair dient gracietes, de vore volar algun borumbot, de guipar un andragó enfilant-se per la paret de la terrassa mentres degustes un espencat, d’embeltir-te al sofà en acabant de dinar; també de recordar als menuts que, quan juguen, no han d’espitjar a ningú i han d’anar enlerta per a no esvirar-se quan entren en la piscina.
Segurament, les teues criatures no estan, com tu, a l’aguait per a empomar les maneres de dir diferents de la seua, però s’ameren igualment del parlar de la família i dels companyons de joc. Si tens sort, celebraràs que incorporen al seu valencià alguns dels vocables típics de la zona —encara que, en el teu fur intern, també voldràs que conserven els que tu li has transmés—. A més, és probable que perfeccionen el castellà: en una vesprada de platja jugant amb els nous amiguets madrilenys hauran consolidat paraules i frases que ja coneixien dels dibuixos animats que han vist en YouTube Kids. Mentres ells xapurregen eixa mixtura d’idiomes amb el cos empastrat d’arena, tu t’armes de paciència quan el papà de l’amiguet de Madrid et pregunta si el nom del teu fill és una “traducció” —del castellà, clar—. En definitiva, els qui es preocupaven perquè els teus xiquets s’ensenyen a parlar bé la llengua castellana poden estar ben tranquils: l’aprenentatge de l’idioma de Cervantes el tenen assegurat per l’entorn, però el de Martorell només el garantiu la família i tu, que refermaràs la convicció que parlar als fills en valencià és fer-los un gran regal. Per això és un colp punyent comprovar que algunes parelles d’estiuejants jóvens no transmeten als fills el seu bell valencià d’Alzira o d’Alcoi. No t’expliques el perquè, i acte seguit et venen al cap amics del Cap i Casal que fan l’esforç admirable de dirigir-se en valencià als seus menuts a pesar de no ser esta la seua llengua materna. Llavors penses que algú ha posat el món del revés.
Siga com siga, en estiu i durant tot l’any, alguns intentarem que el valencià faça camí en les noves generacions, en tota la seua varietat, des de la creença i el desig que cada paraula dita als fills és una llavor que germinarà. Feu el favor de sembrar.
Fotografia de portada: Desembocadura del riu Bullent en la mar d’Oliva, amb el Montgó al fons
