Tot i els seriosos problemes de visió que patia des de la infància, agreujats a causa de l’embòlia que li havia paralitzat la part dreta del cos, Francesc Tàrrega podia apreciar com la llum tendra de les primeres hores del matí es filtrava pels cortinatges de batista blancs, que penjaven davant de la balconada del primer pis del número 234 del carrer València de l’Eixample de Barcelona, i dibuixava suaus llampecs de formes erràtiques sobre la superfície lluenta de la guitarra.
De manera instintiva, espentat per la necessitat de recuperar el plaer del contacte amb l’enyorat instrument, començà a fregar el palmell de la mà afectada amb un dels camals dels pantalons amb la intenció d’estimular les terminacions sensitives i, després d’uns minuts, agarrà la guitarra pel mànec, posà el peu a l’escambell, acoblà la cama a la corba de la caixa de ressonància i inclinà la guitarra una mica cap avant.
Un dolç benestar li recorregué el cos de dalt a baix tan bon punt notà que s’alliberava de la presó sense murs en què havia estat reclòs els darrers nou mesos. Ja quasi no arrossegava el peu en caminar, la mobilitat del muscle i del braç havia millorat de manera visible, pràcticament no tenia dolor i a penes quedava rastre de la rigidesa i els espasmes musculars que li impedien subjectar o pressionar qualsevol objecte.
Sabia que la manca d’activitat imposada suposava una forta pèrdua de la sensibilitat cutània, motiu pel qual, mentres passava les mans pel diapasó i les clavilles amb els ulls tancats, maldava perquè la pell tornara a experimentar les delitoses impressions que li despertava el contacte amb les cordes dures i tenses i la fusta envernissada.
Intentà recordar algun fragment de les nombroses transcripcions d’obres de Bach, Beethoven, Chopin o Schumann, que durant anys havia adaptat amb la finalitat de mostrar les possibilitats expressives d’un instrument tan poc valorat fins al moment. Tanmateix, la peça que li vingué als dits fou Llàgrima, un subtil preludi amerat de la infelicitat que provoquen el dolors de l’ànima, engendrat en una melancòlica estada a Londres.
El Cego de la Marina li ensenyà a tocar la guitarra
Encara li faltava per passar un xicotet calvari, però estava convençut que amb una disciplina fèrria prompte recuperaria l’extraordinària habilitat digital que l’havia convertit en un concertista llegendari. L’audàcia natural amb què practicava escales i arpegis, la manera de col·locar, polsar i fer lliscar els dits per les cordes, i, sobretot, la textura, el timbre, la delicadesa melòdica i aquella peculiar tessitura, similar a la veu humana, que era capaç d’aconseguir, no deixaven indiferent ningú.
Encara que al principi sentia la mà entumida, tan bon punt disposà l’índex i el menuell sobre els trasts i puntejà les cordes primera i quarta, deixant la segona a l’aire, els primers acords de Llàgrima li evocaren l’olor agra del tarquim que cobria el caixer de la sèquia de Vila-real on caigué als 6 anys d’edat a causa de la negligència de l’assistenta i la coentor constant de la infecció ocular derivada del contacte amb l’aigua corrompuda, que a punt estigué de produir-li una ceguesa total.
Tàrrega no pogué evitar somriure quan, de sobte, li vingueren al cap els trucs per a animar la generositat del públic de carrer que li ensenyà El Cego de la Marina, un guitarrista invident del Grau de Castelló a qui son pare havia demanat que l’alliçonara per tal de garantir-li un futur en cas que la pèrdua de visió fora absoluta. De seguida, atent al canvi ràpid que s’acostava, l’intèrpret es concentrà en l’execució de la peça i, ignorant les molèsties de les articulacions, desplaçà l’anul·lar pel diapasó i efectuà un lleu glissando, que li féu sentir nostàlgia de l’ambient íntim i calm que destil·laven les vetlades en què explorava fins a l’albada els límits expressius de l’instrument, envoltat d’amics i coneguts.
Cada vegada estava més segur que havia trobat la llargària justa de les ungles, tallades curtes per tal que no sobrepassaren les puntes dels dits; una aposta atrevida que atorgava una sonoritat més vellutada a les peces i que, sens dubte, Eugeni Ruiz, el seu excèntric professor de solfeig de l’adolescència, hauria aplaudit. L’imaginà assegut al piano, vestit amb l’etern jaqué negre, l’armilla blanca i la xalina de pigues roges i blaves enrotllada al coll, mentres marcava amb la dreta el compàs de tres per quatre i li indicava que s’aproximava el final: un acord en mi, amb la pulsió simultània de les cordes primera, tercera i quarta, que rematà amb la sexta a l’aire.
Quan acabà, la llum que es reflectia, juganera, sobre la tapa de la guitarra li recordà els espurnejos de la superfície de l’aigua que corria per la sèquia de l’Hort de Sant Miquel de Vila-real aquell dia llunyà de la tardor del 1858.
Foto: Francesc Tàrrega amb Vicent Pujol, Tonico Tello i Frederic Orellana. Casa d’en Pujol, València
