L’altre dia vaig preguntar al meu alumnat de primer de Traducció quines matèries posarien en un pla d’estudis imaginari de Secundària. Em van dir moltes coses interessants: aprendre a treballar amb les mans, parlar en públic, cosir o cuinar. Em van dir assignatures relacionades amb les habilitats socials, els conflictes humans i la salut mental, amb l’economia domèstica o l’atenció als altres, menuts i grans. La impressió que em vaig emportar és que els jóvens necessiten aprendre com viure millor, així de simple i de complicat: ser capaços de gestionar les seues vides i d’administrar la seua pau i felicitat.
Es pot ensenyar això? O és més fàcil ensenyar any rere any el verb to be en present simple? Hi ha moltes coses a replantejar-se del sistema educatiu. Moltíssimes. Des dels horaris de les classes (començar a les 8 del matí, a qui beneficia més? Als professors que volen conciliar o als estudiants que arriben adormits a classe?) fins a la pròpia tècnica d’avaluació que apliquem: un examen on es vomiten continguts demostra que s’ha aprés alguna cosa? No, com tots ja sabem.
Amb la quantitat de reptes que tenim per davant els docents (la inclusió de la Intel·ligència Artificial el primer) resulta aberrant la gran preocupació de la Conselleria d’Educació actual: arraconar el valencià fins a esborrar-lo del mapa. Deixar en mans de les famílies si s’estudia en valencià o en castellà (realment: si seguim aprofundint en la castellanització actual o no) és tan absurd com deixar en les mans de les famílies si s’estudia matemàtiques o literatura, o si s’estudia Lorca o Agustín de Foxá. Per què no els preguntem si volen educació física o preferixen dedicar eixes hores a comprensió lectora? Jo vote sí. Altres voten no. Qui té la raó?
Imaginem una família on el pare és un ultra i la mare està dominada per ell. Ella pensa que està bé que el seu fill estudie valencià. Ell, per descomptat, no. Quin vot guanya? El vot captiu d’ella, on es reflectirà? Deixar triar les famílies és un despropòsit. El sistema educatiu no pertany als pares dels xiquets: pertany a la societat sencera. Tinga jo fills o no els tinga, m’afecta què estudien i com estudien: conviuré amb eixes persones al llarg de ma vida. Què tal si voten tots i no sols les famílies? Què tal si fugim de sectarismes rancis i confiem en els experts, en el cos docent i en l’alumnat? Quan la ultradreta trau a passejar la família se m’apreta la panxa: significa retallades, grisor i opressió.
