Era un diumenge de vesprada, d’eixos en què, quan estàs vivint fora (i per molt bé que estigues), trobes a faltar ta casa, la teua llar. Navegant per l’extens catàleg de Filmin, de sobte et creues amb L’àvia i el foraster, una pel·lícula en valencià del 2024 dirigida pel pegolí Sergi Miralles amb guió del mateix Miralles, Mila Luengo i María Mínguez. Has sentit parlar sobre ella i decidixes que és el moment de vore-la; reflexionant, també arribes a la conclusió que madurar és adonar-te que cada llibre, cada pel·lícula i cada persona té un moment adequat per a tu en la vida.

Després de fugir del Pakistan per la complicada situació social i econòmica que travessa el país, Samir (Kandarp Mehta) arriba al fictici poble valencià d’Alcalà de la Serra, buscant un futur millor per a la seua filla. Samir regenta una fruiteria en el poble, que és coneguda amb el malnom de la fruiteria del moro, encara que en el passat feu de sastre al seu país. Tot i que Samir ha abandonat l’ofici del passat, té un somni: fer-li un vestit exòtic i acolorit a la seua fila perquè isca en les festes del poble. Però no té màquina de cosir.

En el seu periple per a fer el vestit, Samir es troba amb Teresa (Neus Agulló) –la iaia d’Enric (Carles Francino)–, la costurera del poble, i amb la seua màquina de cosir (que necessita per poder acabar a temps la peça). Entre ells naix una amistat i un lligam molt especial que Enric, el seu net, descobrix quan torna al poble en plena crisi existencial. I és que Enric treballa a Manchester, on ha conegut una dona alemanya amb qui està a punt de tindre un fill guiri. Açò el fa reflexionar sobre el fet que després serà difícil tornar a viure al lloc que considera sa casa. El retrobament amb la família, els amics i la seua exparella Eva (Maria Maroto) ompliran a Enric de pors, l’escabussaran en la nostàlgia i li faran plantejar-se tornar al poble per a sempre.

Des del moment en què torna a Alcalà de la Serra, Enric comença un viatge pel passat i els records, en el qual s’enfrontarà (amb l’ajuda de Samir) a una gran pregunta: com mantindre la identitat quan u s’arrela lluny de casa? I Samir, que ha hagut d’abandonar la seua terra ferida, resol molt bé la qüestió quan li diu: “Ella siempre será mi hija estemos donde estemos: nuestra cultura y nuestros valores los llevamos aquí dentro”.

Però alhora Samir haurà d’enfrontar-se també al racisme que l’acompanya des de l’arribada al poble. Serà llavors quan Enric s’encarregue de recordar a altres els anys en què hagueren de fugir a França a guanyar-se les garrofes durant els durs temps del franquisme. I la filla de Samir també deixarà els intolerants en el seu lloc (en un perfecte valencià, per cert): “Una vegada vaig escoltar dir a mon pare que s’ha d’estimar la terra que dona de menjar als teus fills. Alcalà no només m’ha donat de menjar, sinó que també m’ha donat educació, salut, amistat i molt d’amor. És per això que vull ser la reina de les festes (…) per a poder tornar-li al poble tota l’estima que m’ha donat”.

La pel·lícula, en definitiva, planteja el contrast d’allò valencià entre una visió des de dins i una altra des de fora, una perspectiva molt útil per a fer una introspecció i (re)pensar-nos com a poble. Ara més que mai, els valencians necessitem productes culturals capaços d’anar més enllà del tòpic i del folklore, que qüestionen i que ens conviden a la reflexió. Perquè la identitat està en constant canvi i en cap moment pot ser aliena al moment històric pel qual està travessada, més encara en este món globalitzat. Al remat, com deia Borges, “nadie es la Patria, pero todos lo somos”. No serem capaços de fer milionàries produccions amb costosos efectes especials, però dubte que a Hollywood siguen capaços de fer xicotetes pel·lícules amb tanta passió i tanta ànima com L’àvia i el foraster. Tant de bo en férem més.