L’anècdota és coneguda en el sector: Festival de Venècia, 1955, la pel·lícula xinesa és elogiada, però confosa amb una producció soviètica. Ofesos, els animadors prenen una decisió que canviaria la història del mitjà: que les pel·lícules xineses havien de tindre un estil artístic propi. En este sentit, els historiadors del cinema mai no han pogut acabar de descobrir realment quina pel·lícula d’animació xinesa es projectà a Venècia aquell any, si és que n’hi hagué alguna, però se suposa que Perquè els corbs són negres va ser vista allà, i que fou confosa amb una pel·lícula de Soyuzmultfilm.
Fora cert o llegenda, a partir dels anys 60 i davall la guia del director Te Wei, l’estudi d’animació de Shanghai desenvolupa una sèrie de pel·lícules inspirades en tècniques pictòriques tradicionals xineses. Per exemple, Zhu Bajie menja meló d’alger està realitzada íntegrament amb retalls de paper. Però la joia de la corona vindria quan l’estudi inventa una tècnica única i revolucionària basada en la pintura tradicional xinesa amb tinta: l’animació amb rentat de tinta. L’estil nasqué amb la decisió de Te Wei d’inspirar-se en l’estil pictòric del mestre Qi Baishi: fons blancs, escenes de vida natural i traços senzills però precisos que aconsegueixen captar l’essència del que es representa.
El resultat fou Capgrossos buscant a sa mare (1960), la primera pel·lícula d’animació amb la nova tècnica. Un conte senzill sobre cullerots, que amagava una complexitat artística extrema, on cada fotograma era una obra pictòrica. Esta vegada fa guanyar premis a Locarno i Annecy, consagrant la tècnica com un tresor nacional, considerada pràcticament un secret d’Estat.
La van seguir altres obres mestres. Per exemple, Mu Di (1963), que és una poesia visual sense diàleg sobre un pastor i el seu búfal, acompanyada per la flauta de Lu Chunling. Després de la Revolució Cultural arribaren La campana del cervolet (1982), que narra la relació entre una xiqueta i un cérvol, plena de lirisme i melancolia. I, finalment, Sentiment de les muntanyes i rius (1988), considerada el cim de l’estil. Esta cinta muda sobre un músic i un xicon, medita sobre l’amistat i la transmissió del coneixement, on la imatge i la música de cítara creen una atmosfera única.
Tanmateix, la tècnica tingué un declivi irreversible. La Revolució Cultural en paralitzà la producció, i la transició xinesa cap a una economia de mercat en els anys 80 i 90 tallà el finançament públic. Així, quan les empreses estatals assumiren criteris de mercat, la costosa i lenta animació amb tinta deixà de ser viable, tot i que a partir del segle XXI n’apareixerien alguns exemples. En tot cas, com que a la Xina el copyright té una durada de 50 anys, algunes d’aquelles cintes ja estan en domini públic, i les podeu vore debades en línia o en els seus articles corresponents de Viquipèdia.
