En el seu popular podcast Hotel Jorge Juan, Javier Aznar fa una sèrie de preguntes als convidats en la secció “El cuestionario Proust”. Una d’elles és: Quina és la teua idea d’èxit?. Cada convidat dona la seua resposta, tractant de ser original i intens a parts iguals. Crec que una de les millors va ser la de l’actor Ricardo Darín, qui afirmava que l’èxit és poder anar a una llibreria i comprar el que et done la gana sense mirar el que val.

Mentres l’escoltava caminant pels caminals de la Marina amb els meus gossos, fantasiejava amb què contestaria si algun dia m’enfrontara a eixe test. I tinc clar que diria, encara que faria com si m’ho estiguera pensant i se m’ocorreguera en eixe moment (com fan tots), que la meua idea d’èxit és compartir la vida amb una llar de foc.

Els joves criptobros diran que l’èxit és tenir un Lambo i els més clàssics voldran un iot. Però tant uns com altres estaran d’acord amb mi que el cotxàs i el vaixell serien encara millors si, a més dels luxes que ja tenen de sèrie estigueren dotats d’una bona ximenera, veritat? No hi ha més preguntes, senyoria!

Es coneix que no soc l’únic que pensa així. El passat Nadal tornava a ser notícia que Chimenea en tu hogar era un dels tres continguts més vistos en Netflix: una pel·li d’una hora de duració en què no passa res més que branques que es cremen, crepiten i no calfen, però fan companyia. I mira, a la gent li apanya…

Vagen des d’ací els meus respectes a George Ford, l’americà que en el 2010 es va deixar 35.000 dòlars durant un any buscant la gravació perfecta i que, mira per on, ha aconseguit crear tot un gènere en el qual ara, a més, es posa música, efectes 3D o es recreen llars de foc de sèries  com Els Bridgerton o El joc del calamar. Per cert, no vos en perdeu el tràiler, amb molt més d’humor que qualsevol sèrie de mascles alfa:

La llar de foc és molt agraïda. En la vida i en el cinema. Des d’ella, els roíns han comprovat com funcionaven o fracassaven els seus plans de dominació del món mentres acariciaven un gatet. En el foc han parat cartes d’amor i desamor, fotos que contaven una vida passada que vols oblidar, confessions manuscrites de crims i diners provinents d’atracaments de mil i una pel·lícules. I també, al costat de les flames, hem vist tòrrides escenes d’una parella nueta però ben calenteta sobre la pell d’un animal ferotge amb el cap intacte, generalment un os blanc o un tigre de bengala.

Però poques voltes s’ha vist en la gran pantalla (o en les menudes, que ja té igual) que la llar de foc es faça servir per al que realment és útil: torrar unes carxofes i unes creïlles o unes xulles, per a quedar-se sopa mirant el Grand Prix o amenaçar els xiquets que juguen amb els troncs amb el recurs que acabaran pixant-se al llit.

De fet, imagine com de frustrant ha de ser passar-se anys i anys creant una sèrie, buscant finançament, venent-la a les plataformes, fent el càsting, rodant-la, muntant-la i promocionant-la per a que després et guanye un pla fix d’un muntonet de troncs cremant-se i crepitant durant una hora…Veig a eixe creador arribar encés en flames (mai millor dit) a la seua residència d’hivern, aparcar el cotxe derrapant de qualsevol manera, entrar pegant una portada, agafar els papers amb tota la seua obra i llançar-los al foc que, curiosament, ja estava encés sense que hi haguera ningú a casa, que això també passa només en les pel·lis!

I allà, en  un poblet americà, el nostre amic George està embovat mirant un aquari on els peixos van i venen, van i venen, van i venen, i, de sobte, una espurna pega un esclafit i diu: Foc you, ja tinc el meu nou èxit!