València imprescindible. Història, consells i rutes són tres llibres en un –en valencià, en castellà i en anglés– que són fruit d’un llarg procés que s’inicià fa quatre anys. Va ser en el 2021 quan la regidora de Cultura de l’anterior corporació, Gloria Tello, em va fer l’encàrrec de preparar una obra que havia de ser d’alguna manera la successora del que era –segons em van dir– el llibre més venut de l’oficina de publicacions municipals, que era València. Història de la ciutat. Passejades i recorreguts, publicat l’any 2007 per Alicia Palazón i Artur Ahuir.

En este sentit, és normal que fora el més venut perquè era una guia destinada als que visitaven la ciutat. I ara la idea era oferir un llibre semblant, però que fora una guia actualitzada i adequada als molts canvis que ha experimentat la ciutat de València en les darreres dos dècades. En conseqüència, ens vam posar a treballar, especialment al llarg del 2022, i després sobretot en el 2024, ja de la mà de l’actual regidoria de Cultura, encapçalada per José Luis Moreno, de manera que finalment, durant el 2025, ens hem dedicat al procés de traducció al castellà i a l’anglés, el disseny, la maquetació, la revisió, etc., sempre amb l’ajuda de Josep Carles Rubio Laínez, del Servici de Recursos Culturals i Publicacions de l’Ajuntament de València, al qual he d’agrair el suport constant.

Però no només a tots ells, sinó també als que han aportat el seu treball professional al llibre, sense el qual esta obra no tindria vida i no seria tan bonica com és. Això ha sigut possible, d’una banda, gràcies a les infografies de mapes i rutes que ha fet l’arquitecta i dissenyadora Virginia Lorente –que són xulíssimes i molt ben fetes–; d’una altra banda, gràcies a les fotografies d’Antonio Cortés i sobretot de Miguel Lorenzo, que va fer vora més d’un miler de fotos de la ciutat, de les quals n’hem seleccionat unes 150, que donen cos a la part gràfica del llibre; i, finalment, gràcies als dissenyadors i maquetadors Migue Martí, Alma García i Isabel Rubio, que han fet un treball de disseny, de colors, de tipografia i de plasmació visual del llibre que és una meravella.

Pel que fa al contingut de l’obra en si, el títol no enganya: València imprescindible. Història, rutes i consells, i eixes són les tres parts que es poden trobar en el llibre, com una guia no només per a conéixer la ciutat, sinó també per a disfrutar-la, passar-ho bé amb ella i, en definitiva, estimar-se-la i voler-la. No debades, diuen que no es pot estimar allò que no es coneix i eixe primer pas és precisament el que es tracta d’oferir ací, proporcionant les informacions bàsiques per a començar a conéixer la ciutat de València en el cas dels viatgers que la visiten per primera vegada, o també –i això és molt important– aprofundir més en ella en el cas dels que ja l’han vista o fins i tot dels que vivim en ella des de fa temps. És a dir, és una guia no només per als de fora, sinó també per als valencians, que a voltes vivim ací sense conéixer els racons, els barris, les meravelles, les curiositats i els perquès de la nostra pròpia ciutat.

En este sentit, cal dir que vaig tindre la immensa sort de fer el millor màster possible en el coneixement de la història i el patrimoni de la ciutat, que va ser col·laborar durant vora dos anys en el projecte de disseny i producció del Museu d’Història de València, el que està en el Depòsit d’Aigües, entre el 2001 i el 2003, quan a penes tenia poc més de 20 anys, de la mà de l’arqueòleg Javier Martí, actual director municipal de Museus i Monuments, i de la mà de persones que saben tant de la ciutat com Josep Vicent Boira o de la mà d’obres d’autors que es van estimar moltíssim València, com Francesc Almela i Vives o Manuel Sanchis Guarner. I he de dir que jo també me l’estime molt; he de reconéixer que tinc un veritable deliri i obsessió per la ciutat de València: entre el 2003 i el 2014 vaig viure fora –a Barcelona, a Sevilla, a Oxford–, però tenia ben clar que la meua missió, el meu goig i la meua felicitat en esta vida estaven a València.

De fet, el que més m’agrada en el món –a banda de les paelles i els arrossos de ma mare– és passejar la ciutat de València i també la seua horta. Passejar-la i simplement observar-la: observar la seua gent, observar la seua vida, però observar també la seua forma, els seus carrers, els seus edificis, els seus monuments­… i, en relació amb això, m’agrada molt el concepte de patrimoni monumental que tenia l’arquitecte milanés Aldo Rossi, qui explicava que els monuments i el patrimoni, com una església o un palau, però també una alqueria, una fàbrica o un edifici diferent i recognoscible –com este Mercat en el qual estem hui ací–, són nuclis d’ancoratge que fan d’esquelet i d’estructura permanent de la ciutat. És a dir, són referències estables a través de les quals es construïx una personalitat urbana col·lectiva.

Posem el cas, per exemple, del Micalet, que ha sigut històricament la gran referència monumental de la ciutat durant més de mig mil·lenni i, de fet, durant el segle XIX i bona part del XX, quan algú se n’anava a viure a un altre lloc, d’Espanya o de l’estranger, i tornava a València, durant el camí tenia veritable obsessió per tornar a vore el Micalet de la Seu –d’això en tenim moltes referències–. Doncs el Micalet, com a edifici més alt i més simbòlic de la ciutat durant molt de temps, és una referència de València ­–per als que vivim ací i també per als de fora–, evoca València, explica València, explica que el Segle d’Or gòtic va ser el període de major esplendor de la ciutat, i no només tot això, sinó que ens unix als valencians en eixa referència, i ens connecta amb els valencians del segle XV, del segle XVI, del segle XVII, etc., que durant sis-cents anys hem estat veient el Micalet i fent la nostra vida emparats pel Micalet.

I això passa amb el Micalet i amb tants altres elements patrimonials que articulen la ciutat i l’horta de València, els quals, a més a més, els atorguen una personalitat determinada, una personalitat singular. Igual que les persones tenim una consciència i una personalitat concretes, que s’han format a través les decisions que hem anat prenent i les circumstàncies que ens han fet evolucionar, també les ciutats tenen una consciència i una personalitat formada, en part, per estos elements patrimonials i monumentals que estan a la vista de tots. I això és el que m’agrada de passejar València: vore-la per a conéixer-la més profundament i per a comprendre-la millor. En este sentit, tinc una obsessió per la ciutat pareguda a la que té l’escriptor Rafa Lahuerta, salvant les distàncies –perquè en el seu cas és una obsessió literària i pren una altra forma–, però em sent molt identificat amb ell, que, per exemple, en el seu últim llibre, La promesa dels divendres, diu:

No isc d’esta ciutat ni quan tinc vacacions. Estic lligat al cor de la seua intempèrie per un fil de neguit i obsessió. Travesse el riu per ponts diferents, això faig. Cada pont escenifica una vida, un projecte de novel·la, una conversa pendent. No em canse mai d’articular deliris i metafísiques, promeses frustrades on la ciutat parla i jo escolte. Eixa és la gran aventura que puc contar. Cada vegada que he d’eixir de València em sent desubicat. No és localisme. No és xovinisme. És pitjor encara: és dependència. Necessite esta llum, la presència de la mar amagada al final del camí, la lletjor inclassificable dels solars i les ruïnes, els barris de castic, el seu ritme compassat amb el meu baticor, la ferocitat del mes de maig, el bressol del carreró del Gegant: eixe passadís sagrat on tot va començar. Necessite donar sentit a la ciutat inacabada.

I d’esta obsessió, en el meu cas, com he dit, històrica i patrimonial, va nàixer també, fa uns anys, el projecte de La València Contada, amb la col·laboració del geògraf i comunicador Vicent Molins, d’una banda; del centre cultural La Rambleta, d’una altra banda; i finalment dels meus companys del Grup Harca, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache. La València Contada també va prendre forma de llibre, on féiem precisament això: passejar els principals barris de València i explicar-los històricament i patrimonialment. És a dir, passejar per ells alçant la mirada, entenent els seues edificis i espais, entenent per què són com són, donant-los valor i, en definitiva, disfrutant-los i estimant-los encara més amb tot eixe coneixement de causa.

I si parle de tot este rerefons i de tota esta trajectòria personal és perquè són els que sustenten bona part d’este nou llibre, València imprescindible. No debades, la seua primera part es dedica a la llarguíssima història d’esta ciutat bimil·lenària i s’ha de dir que com més història, doncs més capes de profunditat i de patrimoni hi ha que deixen rastre i, per tant, que configuren la ciutat d’una manera o d’una altra. I vull destacar precisament això, que no hi ha moltes ciutats al món que hagen estat habitades de manera ininterrompuda durant més de dos mil anys, com València: n’hi ha uns quants centenars, però no és, ni de lluny, allò habitual i hem de ser-ne ben conscients: per ací, per este lloquet del món, han passat segurament desenes de milions de persones durant generacions i generacions, i també són milers i milers els edificis i els paisatges que s’han construït, destruït o reconstruït. I la combinació de tot això ha donat lloc a molts dels seus aspectes: l’emplaçament de la ciutat, el seu nom i el dels seus barris –cadascun amb un origen i un significat–, la importància canviant que ha tingut València en cada moment històric, les maneres de viure en ella i el moment i la forma de construcció de molts dels immobles que encara podem vore hui en dia.

Esta és la raó per la qual, ni que siga a través d’unes poques pàgines, convé conéixer els diferents substrats històrics que han anat conformant la València actual. I en el llibre es fa això explicant la història de la ciutat de manera molt sintètica i dividida en cinc etapes: en primer lloc “la fundació de Valentia i l’època romano-visigòtica”, entre el 138 abans de Crist i el 711; a continuació “la Balànsia islàmica i la construcció de l’horta, entre el 711 i el 1238”; després “la València cristiana medieval i el Segle d’Or”, és a dir, a partir de la conquesta de Jaume I en 1238 fins a l’any 1516; seguidament, “del Renaixement a la Il·lustració”, en els segles moderns, entre 1516 i 1808; i, finalment, un apartat dedicat a l’època contemporània, “entre la llibertat política, la gran expansió i la plena modernització”, de 1808 a 2025, tancant així esta primera part històrica, que està estretament relacionada i encarada a comprendre la segona part del llibre, dedicada a passejar els carrers i els monuments de València, a través de 8 rutes patrimonials que en general es poden fer en un dia.

En relació amb açò, cal dir que fins a 5 d’eixes 8 rutes es concentren en Ciutat Vella, que, evidentment, durant més del 90% de la història de València, fins al segle XX, ha sigut el seu nucli urbà. La primera d’estes rutes ens conduïx pel que considere que són els imprescindibles de Ciutat Vella, que, per tal que vos feu una idea, serien les Torres de Serrans, el Palau de Benicarló, el Palau de la Generalitat, l’Església de Sant Nicolau, la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, el Museu de l’Almoina, l’Almodí, la Catedral, el Micalet, l’Església de Santa Caterina, la Plaça Redona, la Llonja dels Mercaders, l’Església de Sant Joan del Mercat, el Mercat Central, l’Església de Sant Martí, el Palau del Marqués de Dos Aigües, el Col·legi del Patriarca, La Nau de la Universitat de València, la plaça de l’Ajuntament i, finalment, l’Estació del Nord. Quasi res, porta el paperet…

I he de dir que eixa ruta finalitza recomanant dos edificis més que no s’inclouen en ella, per estar més allunyats, però que considere que també són imprescindibles: les Torres de Quart i precisament el Mercat de Colom, on es presenta este llibre, que és la principal joia del modernisme valencià. I, després, les altres quatre rutes per Ciutat Vella són ja temàtiques: una per als amants de l’arqueologia, visitant monuments i espais de la València romana, visigòtica i islàmica; una altra dedicada exclusivament a la València medieval i del Segle d’Or; una altra sobre la València renaixentista, barroca i neoclàssica, és a dir, dels segles XVI al XVIII; i, en darrer lloc, una altra sobre la València de l’art contemporani i l’artesania, que recorre els principals museus artístics que hi ha en Ciutat Vella, combinant-ho amb els espais dedicats a l’artesania tradicional valenciana, bàsicament la ceràmica i la seda.

Això per una banda. I per una altra banda hi ha tres rutes que ja ixen clarament de Ciutat Vella. Una és la dedicada a l’arquitectura del segle XIX al XX, que es diu la València del modernisme al racionalisme, que una part sí que és en la zona de Ciutat Vella amb este tipus de construccions, com el Mercat Central, l’avinguda de l’Oest, la plaça de l’Ajuntament i el carrer la Pau, però una altra part és ja per l’Eixample noble, entre el carrer Colom i la Gran Via Marqués del Túria… Una altra ruta és la dedicada a la València del Cabanyal-Canyamelar, el Grau i la Marina, tot un món dins de la ciutat, amb la seua història i les seues característiques pròpies, i, finalment, hi ha una ruta que visita la Ciutat de les Arts i les Ciències i el Jardí del Túria. De fet, el que planteja és una visita o exclusivament a la Ciutat de les Arts i les Ciències, que dona per a tot un dia, o una part allí i una altra a través de l’antic llit del Túria, des de Montolivet fins a l’IVAM, en un sentit o en un altre, a peu o també en bici.

Però, evidentment, més enllà d’eixes rutes hi ha moltíssima més València per conéixer, descobrir i viure. I per això precisament hi ha una tercera part en el llibre de consells i altres aportacions que tracten de radiografiar i explicar el conjunt de la ciutat. En primer lloc, hi ha un apartat per a una primera visita d’un o dos dies, combinant algunes de les rutes que he explicat amb algunes coses típiques, com, per exemple, visitar l’Albufera. Però també hi ha un altre apartat que parla dels barris amb més història i amb més vida pròpia, com Russafa, Benimaclet, Campanar, Patraix o Arrancapins, explicant les seues característiques i el seu principal patrimoni urbà, i altres apartats que són temàtics. Per exemple, hi ha un dedicat als principals parcs i jardins, on s’arrepleguen fins a una vintena, i també, clar, s’inclouen els dos principals pulmons verds que envolten València i que la singularitzen entre totes les ciutats del món: l’Horta, per una banda, eixa herència islàmica i medieval, i eixa altra meravella que és el Parc Natural de l’Albufera, per una altra banda.

Igualment, també hi ha un apartat dedicat als principals museus i centres culturals de la ciutat, fins a una quarantena, ordenats en museus i centres d’art i pensament contemporani; museus d’art clàssic i història de les arts; museus d’història; museus de ciència i història natural; museus temàtics; museus biogràfics i, finalment, museus de festes. En este sentit, una altra de les particularitats de la nostra ciutat i de la gent de València és eixa: la intensa relació i l’intens goig amb què vivim les festes, però no només les Falles, com moltes vegades es pensa, sinó tot un calendari festiu, que ací s’arreplega mes a mes, de gener a desembre, començant per Sant Antoni i Sant Vicent Màrtir, continuant pels Carnestoltes –que actualment són molt importants en diversos barris–, les Falles, la Setmana Santa marinera, Pasqua i Sant Vicent, la Mare de Déu dels Desemparats, el Corpus Christi, la Nit de Sant Joan, la Gran Fira de València, les Corregudes de Joies, el 9 d’Octubre i els Moros i Cristians, i tot el cicle nadalenc fins a Reixos.

Som, per tant, una ciutat de festa i això té el seu reflex en el llibre, que s’acaba amb dos apartats més: un dedicat a racons amagats o inesperats, que se n’ixen de la norma, o que no tenen la seua cabuda en altres parts del llibre, siga, per exemple, el Trinquet de Pelayo, el Chinatown de València, el barri de Natzaret, el Cementeri General, els mercadets ambulants o alguns edificis particulars i sorprenents. I el llibre finalitza amb un dels lemes relacionats amb la ciutat que he fet meu, que és València no s’acaba mai, en este cas en el sentit que li dona Julio Bustamante en la seua cançó homònima, que diu “València no s’acaba mai, arriba fins a Altea i Elx, del carrer de Cavallers a la platja del Pinet…” –que està a Santa Pola–. I, per tant, este últim apartat inclou fins a 16 excursions que es poden fer en un dia o en un cap de setmana a altres zones del nostre país, siga Morella i Peníscola, o Alacant i Elx, o altres localitats i comarques més pròximes, com Sagunt, Gandia, Xàtiva, Alcoi, la Serrania, la Ribera, la Marina Alta, etc.

En definitiva, com dic en la introducció, este és un llibre que vol ser l’inici d’una gran amistat: l’amistat entre la ciutat de València i els que la visiten. I també vol ser un llibre que consolide l’amor entre la ciutat de València i els que l’habitem i la vivim. Per a mi eixe amor ja està més que consolidat, és infinit i la seua flama és inextingible. Espere que València imprescindible també contribuïsca a ampliar i refermar eixe amor entre els que llegiu el llibre.

Parlament de presentació del llibre ‘València imprescindible. Història, consells i rutes’, el 3 de desembre de 2025 en el Mercat de Colom de València