Des de que te’n vas anar el passat 5 d’abril -Diumenge de Pasqua i el mateix dia que va morir Sant Vicent Ferrer fa sis-cents set anys-, tot el país et plora, Pep. Es fa difícil recordar en els darrers temps una adhesió col·lectiva tan gran i unànime, tan sentida, a una figura de la cultura valenciana. I és que, per damunt de tot, has sigut una persona vital, generosa, amable, divertida, alegre, bondadosa, donada als teus i als altres, unes qualitats a vegades molt difícils de trobar en estos cercles. És el primer que em va sorprendre quan et vam conéixer a l’estiu del 2014 per iniciativa teua, perquè volies conéixer qui eren aquells medievalistes llavors encara jóvens que havien escrit en un llibre divulgatiu, Fer harca. Històries medievals valencianes, un capítol sobre els orígens i la difusió de l’arròs a terres valencianes. Llavors et capficava una de les teues obres gastronòmiques cabdals: El llibre daurat. La història de la paella com mai no s’ha contat.

I allà que ens vas citar, a Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i a mi mateix, i també a l’escriptor i editor Toni Sabater, en la Drova, al cor de la Safor, en la teua muntanya màgica. I ens la vas ensenyar passejant per ella i explicant-nos la història i els noms dels llocs i de les coses. I el primer que em va cridar poderosament l’atenció van ser dos aspectes: d’una banda, que eres tot un heterodox, un persona amb un potent pensament propi, capaç d’eixir-se’n de la norma i de sorprendre, i, d’una altra banda, que eres realment un poeta, algú que es mirava la vida, la comprenia i la sentia completament vinculada a les emocions i la sensibilitat. Amb tota seguretat, no m’havia trobat mai amb una persona així… Vas ser el primer poeta, amb totes les lletres i amb tot el que això implica, que vaig conéixer i em va impactar.

A partir de llavors, cada any invariablement a l’agost, quedàvem per a parlar i menjar al voltant d’una paella saforenca al restaurant Puigmola, en una meravellosa tertúlia a la qual algun any s’afegiren Carles Fenollosa -a qui tan bé vas saber guiar sempre, i al qual vas donar nom per a la seua primera obra, Narcís o l’onanisme, I Premi Lletraferit de Novel·la-, Rafa Lahuerta i Josep Vicent Miralles, o Ricard Camarena, que passava per allí, pel seu poble natal. Hi vaig anar tots els anys, des del 2014 fins al passat 2025, perquè per a mi, passara el que passara i anara com anara la meua vida, era un dels millors dies de l’any: un dia de completa felicitat. Per la trobada estiuenca amb els amics i pel bon menjar, però, sobretot, pel goig de raonar amb una de les ments més lúcides que m’he trobat mai i que expressava les seues idees d’una manera fascinant i captivadora. L’únic any que no vam poder fer la trobada va ser el de l’estiu pandèmic del 2020, però, com també faríem en molts altres actes i circumstàncies, sí que ens vam vore aquell any i vam xarrar bona cosa: per exemple, en la gala de celebració dels III Premis Lletraferit organitzada per Llibres de la Drassana i Valencia Plaza, en què et vam concedir el II Premi Lletraferit de Cultura Valenciana.

I si en privat era una meravella escoltar-te, sempre que ho feies en públic l’emoció i l’admiració eren encara més intenses. Vas fer un discurs memorable entorn del fet que estàvem celebrant aquells premis en l’edifici Veles e vents de València. Sense aquells versos de l’immortal poeta Ausias March, “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar“, aquell edifici no es diria així, no existiria en la forma en què és, perquè sense la nostra tradició cultural no seríem el que som, no seríem res, i eixa és la importància d’una cultura pròpia i particular: que ens modela i que ens ajuda a la supervivència, una “super- vivència” no com a simple existència sinó com a “alta vivència”, en el sentit de viure intensament la vida, amb un sentit ple per a eixos camins dubtosos per la mar… Tot això vas dir i, com sempre, vam pensar -vaig pensar- que estàvem davant d’una persona extraordinària, d’aquelles que coneixes poques vegades en la vida.

Una persona extraordinària, un enorme poeta, un gran heterodox i un apassionat de la vida, a la manera valenciana i mediterrània. Perquè mira que vam parlar durant hores i hores i hores de tot això i de tot allò, de que bé ho passaríem viatjant per l’Atles marroquí resseguint les petjades de l’herència andalusina, dels teus dies a Nàpols, dels teus dies a la vora la mort, d’aquells fantàstics 70 que prompte canviaren de rumb, de la gastronomia, de l’arròs, de les hortes, de la política, de la vida, de l’amor, de la mort, de la poesia, de l’èxit del Noruega de Lahuerta -vas ser el primer que el va predir-, de Marifé, de les alegries i de les dificultats, de com vas conéixer a Joan Deusa, de la teua “xiqueta” Àngels Gregori o dels grans personatges històrics de la nostra cultura, com el mateix Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Teodor Llorente o els teus estimadíssims Galceran de Borja i, sobretot, Jaume Joan Falcó, a qui els dos admiràvem com una figura excepcional, novament un gran heterodox, amb el qual, en certa manera, ens identificàvem. De fet, l’última volta que et vaig vore va ser fa uns pocs mesos, quan vam anar a proposar-te si volies publicar amb Drassana eixa obra sobre Galceran i Falcó de la qual havíem parlat tant, i amb la qual ens ho havíem passat tant bé fent-ho!

Ens vas dir que de moment no, que t’havies proposat arribar als 80 anys i que continuaries retocant-la perquè a hores d’ara era el teu gran divertimento, i que podríem fer altres coses que també havíem parlat, com una nova antologia de poemes aràbigo-andalusins. Malauradament, no ha pogut ser cap d’eixes coses i cada volta que ho pense, que te n’has anat, que t’has mort, que ja no tornarem mai més a gaudir de la teua presència, de les teues paraules, de la teua veu, de la teua alegria i la teua passió, se’m fa una pena immensa fins al plor. Mai m’havia passat amb una persona que no fora del meu cercle íntim i, pel que hem vist estos dies, li ha passat a moltíssima gent: tot el país et plora, Pep, a tu, el gran poeta Josep Piera. Imagina’t com d’extraordinari vas ser. Ens deixes un buit enorme, però també un llegat enorme. Moltíssimes gràcies per tot, per la teua guia, per la teua companyia, per la teua eterna calidesa. El teu record sempre ens donarà forces per a continuar fent cultura valenciana, com tu volies, perquè, com vas dir en aquell memorable discurs: “Tenim un passat, tenim una història, tenim un present, tenim una vida i tenim dret a imaginar-nos el futur… I procurem arribar a un bon port, que és el que dona sentit ple a la vida“.

Fotografia de portada: Kike Taberner