Fa uns dies m’aplegà un tuit que em feu cavil·lar: “Valencians, la narrativa és nostra, nostres són els noms, ni DANA ni hòsties. La Barrancà del Vint-i-quatre #Barrancà #Barrancà24”. Certament, els dos grans episodis d’inundacions a terres valencianes del segle XX són recordats amb noms valencians: la Riuà del 57 i la Pantanà de Tous del 82. Però ja el primer del segle XXI, que tingué lloc al Baix Segura fa cinc anys, va ser denominat la DANA del 2019, amb un acrònim provinent de la meteorologia que vol dir Depressió Aïllada en Nivells Alts i que és el nom que s’està aplicant majoritàriament als terribles fets del 29 d’octubre de 2024… Què passa? Que a partir d’ara tots els fenòmens d’inundació rebran el mateix nom genèric en qualsevol moment i en qualsevol lloc, sense possibilitat de diferenciació i d’identificació amb una llengua i un poble?
En este sentit, si bé les zones recentment danyades a la plana d’Utiel-Requena i la Ribera ho van ser per una riuada -la del Magre-, la resta de poblacions afectades, des de Xiva fins a Catarroja, ho han estat per una barrancada: la del barranc que en època contemporània s’ha dit de Poio i que històricament per als valencians ha sigut el barranc de Xiva, Torrent o Catarroja, segons avança des de la Foia de Bunyol a l’interior fins a l’Horta Sud en el litoral. Per tant, ¿quin millor nom per a estos tràgics fets que recordarem durant dècades que el de la Barrancà del 24? Un nom arrelat a la terra, a la història, al que ha passat i a moltíssima de la gent que s’ha vist afectada.
Una denominació pròpia per a uns fets propis, que és exactament el mateix que passa amb un altre dels noms que es vol usar per a fer memòria d’estos dies: el del Pont de la Solidaritat, en la ciutat de València. Ho comentava també un tuiter arran de la notícia que la passarel·la que va del barri de Sant Marcel·lí a la Torre i tota l’Horta Sud passarà a denominar-se així. En deia: “Seria més adequat Pont de la Germanor, que és una paraula molt més nostra. La Tercera Germania són els voluntaris valencians fent costat als pobles veïns”. Totalment d’acord. Solidaritat és una paraula ben bonica, però novament genèrica i sense cap arrelament al poble valencià, mentres que Germanor –en castellà, Hermandad o Fraternidad– evoca en la nostra llengua eixe “afecte i unió com de germans” que s’ha desplegat estos dies entre els valencians d’una part i l’altra de la passarel·la que salva el nou llit del Túria.
És, al remat, una qüestió vinculada al patrimoni del poble valencià, al conjunt de testimonis que formen l’herència cultural i el llegat històric de la societat valenciana, com també ho és, en este cas de manera material, el Palau de la Generalitat Valenciana. El vídeo que vaig pujar a xarxes sobre la vandalització de l’edifici es va fer viral i ha tingut més d’un milió de visualitzacions, cosa que van aprofitar centenars d’usuaris d’X per a llançar insults i dir coses com: “claro, claro, había que respetar la Bastilla”, “la revolución francesa sin guillotina, por favor”, “el historiador descubriendo la historia”, “ara tindrà més valor, com les Torres de Quart bombardejades”, “hay que superar el concepto academicista de patrimonio burgués”, “calia això i molt més”, “això es neteja, les morts no es recuperen”, “no cal dir-li a gent que ha vist morir els seus veïns com ha de canalitzar la ràbia”, “no se pueden valorar más las piedras que las vidas”, etc.
En primer lloc, si algú vol fer canvis revolucionaris que ens duguen més democràcia i més justícia social, que avise, però és que la cosa no anava d’això… Anava, en efecte, de canalitzar la ràbia i la protesta, i si bé uns ho vam fer mitjançant una manifestació massiva als carrers de València o deixant desenes de pancartes amb proclames punyents davant del Palau de la Generalitat, en un acte ben simbòlic, altres ho van fer pintant l’edifici amb esguits i mans de color marró i roig o escrivint en les façanes i portes, amb esprai, grafitis que deien coses com: MAZÓN A PRISIÓN; MAZÓN ASESINO; MAZÓN CRIMINAL; A PRISIÓN O AL PAREDÓN; o MAZÓN, EL ÚNICO CADÁVER DEBERÍA SER EL TUYO, CABRÓN… El mal és que el Palau de la Generalitat Valenciana no és de Carlos Mazón ni representa a Carlos Mazón: no és seu, no hi viu. És simplement el titular d’un govern conformat a través de la sobirania del poble valencià expressada en unes eleccions democràtiques; i és així ens agrade més o menys, i ho haja fet malament o encara pitjor en la gestió d’esta Barrancada del 2024.
El dilema pedres o persones és totalment fals, igual que, des d’un punt de vista patrimonial, és totalment errònia la idea que els monuments estan per a aguantar els danys de la història. La ràbia i el malestar s’han de canalitzar amb protestes, manifestacions, aücs, pintades i destrosses si cal, però intentant evitar sempre els danys al patrimoni col·lectiu. No estem en el segle XVI, ni en el XVIII, ni tan sols en el XX, i si afortunadament en la contemporaneïtat hem incorporat als nostres valors tota una sèrie de drets humans i llibertats cíviques –en una lluita que encara continua–, també ho hem fet en les darreres dècades –tot i que amb evidents mancances, com este episodi mostra– amb la idea de la preservació del patrimoni. El Palau de la Generalitat no és l’estàtua d’un negrer, no representa una sola persona, ni un govern, ni una classe social, ni un color polític. És un monument que implica tota la ciutadania valenciana, un gran edifici alçat en època medieval pel poder valencià i que actualment torna a representar eixe poder, el de tots, el del conjunt del poble valencià, preservant i impulsant la nostra identitat.
L’argument que subjau darrere de són quatre pedres, són quatre pintades o són els danys de la història és exactament el mateix que en qualsevol moment pot servir per a intentar destruir per complet eixe patrimoni i eixa identitat. Per tant: protestes legítimes, totes les que calguen; danys contra el patrimoni valencià, no, la veritat és que no en calen.
