De llegendes de burros pujats dalt del campanar del poble, la geografia valenciana va plena. Però el que van pujar dalt del Micalet en el segle XV no és cap llegenda, sinó que en tenim constància a ciència certa, gràcies a la denúncia que va posar qui llavors era el mestre d’obres i arquitecte major de la catedral de València, Francesc Baldomar, davant el jutge eclesiàstic corresponent el 17 d’abril de 1462. El document el va donar a conéixer Josep Sanchis Sivera en El Miguelete y sus campanas (1909) i posteriorment el va transcriure íntegrament Germán Andreu Chiva en Francesc Baldomar, maestro de obra de la Seo. Geometría e inspiración bíblica (2014), de manera que sabem que:
En Francesch Baldomar, mestre de la obra de la dita Seu, possà denunciació é clam davant vostra saviessa contra lo magnífich mossén Guillem de Vich, canonge esotscabiscol de la dita Seu, que com en dies passats, ell tingués un farató, alias somer [un burret], dins la casa de la present fàbrica ben tanquat é ben guardat, lo dit magnífich cabiscol, clandestine e ab gran companya de grans hòmens, ab lanternes vingueren e li romperen portes e barandats, e furtaren lo dit farató, e aquell prengueren, e ab molt treball muntaren lo dit farató alt al campanar, entre les campanes, en loch que may animal tal munta ni muntarà, com sia loch sagrat e molt privilegiat, del qual cas se seguiren grans scàndells, que los scolans que·l trovaren damunt, de gran spant no han cobrat encara color.
E lo dit en Baldomar, perquè no perdés lo farató, li convench devallar-lo ab càbries en l’ayre per les finestres del campanar, ab la cara tapada perquè de por no compixàs la gent que per veure açó s’era aplegada, que quasi tot lo poble stava scomogut, e molts menestrals ne perderen son jornal, e haguera valgut més que hagués feta ça fahena. En lo qual devallar del dit farató, lo dit en Baldomar feu gran despessa en haver mariners destres que·l devallaren, e ultra açó la col·lació que li convench fer al dits mariners e ajudants.
És a dir, que en efecte pujaren un burro dalt del campanar, tot i que no al terrat, com es diu a voltes, sinó a la sala de campanes, i després, davant la segura negativa de l’animal a baixar per les escales, l’hagueren de baixar amb un sistema de corretges, cordes i politges (ab càbries) uns mariners experts, davant la multitud que es congregava baix per a contemplar l’espectacle. Sens dubte, una imatge per a la història, que ha passat a l’imaginari col·lectiu, però ho ha fet d’una manera completament esbiaixada: com si fora una broma. I és que va ser el mateix Josep Sanchis Sivera, historiador i canonge de la catedral de València, qui va voler narrar-ho així per tal de no tacar la imatge del mateix capítol catedralici…
En este sentit, no només va publicar el llibre esmentat de 1909 amb pseudònim, Lázaro Floro, sinó que transcrigué el document censurat, sense donar el nom del canonge de la catedral Guillem de Vic, a qui acusava Baldomar, i ell mateix el va qualificar de “capítulo humorístico… que es muy curioso y pinta el carácter de los valencianos en aquella época“, apuntant fins i tot que “creemos que el autor de semejante trastada no era la persona denunciada, sino obra de los mismos trabajadores“. I així és com pràcticament sempre que es conta l’anècdota, siga de paraula, en pàgines web o en visites turístiques, es qualifica el fet de broma pesada… Però res més lluny de la realitat, com es comprova en llegir el document complet i en com va mostrar l’indicat l’indicat Germán Andreu Chiva en la seua obra de 2014.
De fet, Baldomar no només denuncià la pujada del burret, sinó que, a més a més, “moltes vegades amagadament és pixat en les carabacetes del vi dels dits obrers, e aquells, ab la set no cuydant, s’o han begut dels seus pixats, ben salats e cohents“, i que “en dies passats per lo dit magnifich cabiscol són stades preses les sues ulleres e aquelles li haja enverniçades e empastrades en una pocha de merda, e aprés, metent-les-se als ulls, tanta fonch lo coytor que li entrà en los ulls, que quasi ha perdut la meytat de la vista, en tant que per fer los encontiments dels portals e altres coses subtils de la dita obra, ja no y vega, la qual cosa redundarà en gran dany de la dita fàbrica e cossa pública“. Per tant, Baldomar també acusava al canonge Vich de ser el responsable que hagueren pixat en el vi dels seus obrers i que ell mateix el deixara quasi cego en haver-li empalustrat les ulleres amb merda. Evidentment, no era cap broma típica del “carácter de los valencianos“…
Era una clara enemistat que Chiva relaciona amb una possible connexió de Francesc Baldomar amb el món judeoconvers, però que altres historiadors del període atribuïxen a lluites de poder entorn del procés de construcció de la catedral entre el bisbat, llavors en mans d’Alfons i Roderic de Borja, que confiaven plenament en Baldomar, i el mateix capítol de canonges de la Seu. Siga com siga, podem dir a ciència certa que allò no va ser ni cap gracieta ni cap broma de mal gust, sinó que va ser un atac directe a l’arquitecte que llavors estava construint l’Arcada Nova que connectaria el temple amb el Micalet, que va incorporar el gran rossetó gòtic de la Porta dels Apòstols i que va dissenyar el segon cos del magnífic cimbori de la catedral.
Autoretrat de Francesc Baldomar en l’Arcada Nova de la catedral de València, segons la proposta de l’historiador de l’arquitectura Arturo Zaragozà
