Els aficionats de tota la vida ja ho saben, però la immensa majoria dels mortals encara no en tenen constància: la gran partida de pilota valenciana del segle XIX tingué lloc a Benifaió, just en el límit entre la Ribera Alta, la Ribera Baixa i l’Horta de València, el 18 de desembre de 1849. Ho va donar a conéixer el cronista Francesc Almela i Vives en el seu clàssic Juego de pelota en Valencia (Sociedad Valenciana Fomento del Turismo, 1960), en el qual va recuperar una notícia publicada en el Diario Mercantil de Valencia.

L’article no tenia desperdici… En concret, en primer lloc explicava que: “Días pasados se efectuó en el pueblo de Benifayó de Espioca una de esas famosas partidas de pelota que forman época en los pueblos de nuestro antiguo reino, por el empeño que se muestra en ellas y la fama de los jugadores. Sabidas son las antiguas contiendas en este juego entre los dos territorios en que divide el Júcar el Reino de Valencia, Frecuentemente los jugadores de la derecha iban al terreno contrario a mostrar el brío de sus brazos en las calles y trinquetes, recibiendo en cambio iguales visitas de sus contrarios, ya con adversa, ya con próspera fortuna”.

Era 1849 i l’antic Regne de València, abolit institucionalment el 1707 i esquarterat provincialment en una data llavors molt recent, 1833, mantenia el seu imaginari col·lectiu secular: en realitat, la principal frontera mental intravalenciana la marcava la línia de l’antiga governació regnícola, enllà Xúquer i dellà Xúquer. Però, en qualsevol cas, la notícia de mitjan segle XIX continuava explicant el succeït: “Benifayó estaba inundado por más de cuatro mil almas de la Ribera, Valle de Albaida y de esta ciudad [de Valencia]. Los jugadores eran los brazos de hierro de todo el reino. El honor de la derecha del Júcar lo sostenían Micalet (de Ribarroja), Gregorio (el Paler de Torrente) y José (de Benimamet) conocido por Caragol; el de la izquierda lo mantenían Roque Soler (de Penàguila), Salvador Cremades (de Bellreguart) e Higinio Verdú, vulgarmente el Zagal de Petrel”.

És a dir, pilotaris del Camp de Túria, l’Horta i el Cap i Casal s’enfrontaven a altres de la Safor, l’Alcoià i el Vinalopó, els braços de ferro del regne, que es jugaven 10 duros per cada tanto de diferència. Els darrers, els de les Comarques Centrals Valencianes, dominaren la partida i “llegaron a ganar [por] veinte y cuatro tantos a sus contrarios”, però, com que al començament el de Penàguila, Roc Soler, es va tòrcer el peu “al medio de la calle”, hagueren de finalitzar la partida abruptament per lesió, quan els seus guanyaven per només sis tantos (i es van endur, en conseqüència, 60 duros). No obstant això, la cosa no va acabar ací, sinó que “concluida la batalla campal, empezaron las guerrillas o las partidas improvisadas” durant dos dies més: a la vesprada jugaren el bellreguardí Cremades i el Sagal de Petrer contra els germans Palers de Torrent, guanyant els primers, mentre que al sendemà es venjaren els segons i, més avant, jugaren novament Cremades, un d’Alcoi i Barro de Montaverner contra els Palers i Isidre d’Alboraia, guanyant una partida cadascun…

En definitiva, “tal ha sido en resumen la función de que hablarán por mucho tiempo nuestros labradores. De una parte y de otra se han visto jugadores admirables, sobresaliendo, entre todos los héroes de la fiesta, el Zagal (de Petrel), que a los 19 años de edad mostraba un brío y destreza admirables. Concluiremos con una observación. Por espacio de tres días se han visto juntas más de cuatro mil personas, agitadas en una pequeña población para presenciar un espectáculo inocente al par que interesante; cada jugada maestra, cada pelota lanzada, con brío, era saludada con estrepitosa gritería; ni una herida, ni el menor desorden, solo aplausos a los diestros y entusiasmo por los fuertes brazos. Hemos visto con placer, no solo que la afición a este noble juego se mantiene viva, sino también que la autoridad lo protege con la fuerza pública”.

Malauradament, 175 anys després d’aquella gran partida de Benifaió no podem dir el mateix: ni la pilota valenciana és capaç de reunir milers de persones en un sol acte ni les autoritats la protegixen de cap manera veritablement especial, siguen els progressistes o els conservadors qui ens governen… Un joc tel·lúric i espectacular, que ve del fons de la nostra història i que té totes les potencialitats del món per a modernitzar-se dins de la nostra societat, encara és bandejat, ignorat o menysvalorat, de manera inexplicable, per uns i altres quan governen. Però els qui juguen i mantenen la pilota valenciana contra vent i marea continuen sent els braços de ferro de tot el regne. Molt!

Fotografia: Partida de pilota a Saix, al Vinalopó, en l’any 1900 (Arxiu del Museu de la Pilota del Genovés)