Fa pocs mesos es va publicar el llibre Madrid DF (Arpa, 2024), un assaig escrit per l’arquitecte i urbanista Fernando Caballero Mendizábal. És una obra important: servix de brúixola per al creixement de Madrid. Davant les aproximacions voluminoses que celebren, amb pompons però sense cartabó, la dinàmica d’aglomeració que concentra inversió i talent al voltant d’un sistema urbà rellevant com és el de Madrid, Fernando Caballero oferix una estratègia de país amb la qual aprofitar la bonança que, amb seu en eixa mateixa ciutat, es dona en bona part de les capitals més influents del món. Connectades entre si, amb circuits propis, moltes d’elles s’han emancipat dels seus propis Estats i han caigut en la temptació de creure’s per damunt dels seus territoris: Londres n’és el cas, i Madrid es troba en eixa cruïlla.
Tot i que Caballero Mendizábal mira el fenomen des del biaix madrileny –no cal enganyar-se, el mateix títol revela la intenció–, se li intuïx una certa por que el DF madrileny vullga definitivament subvertir la seua connexió amb la resta d’Espanya. El llibre ha estat ben acollit entre les elits d’un Madrid que situa en els 10 milions d’habitants el seu objectiu per a consolidar un poder incontestable, tal vegada pecant d’una mirada centrada en el quant i no tant en el com.
Una de les grans lliçons del fenomen Madrid DF, estés des de fa temps entre el pensament urbà, és el llarg avantatge que porta el sistema central respecte a l’altre gran sistema: el Mediterrani. Només hi ha un territori que haja obviat més que Madrid la potència de creixement de l’eix mediterrani. Són els seus mateixos integrants: de Catalunya a Múrcia, passant per València i les Illes Balears. Madrid partix d’una realitat i proposa una adaptació a ella. El Mediterrani li pareix alié a la seua realitat, atomitzat, sense capacitat per a traçar un mínim pensament propi. És un territori distanciat i desconnectat de la seua explosió demogràfica i econòmica.
Si el sistema Madrid, en una espècie de metropolització a gran escala, pren entorns com Segòvia, Toledo o Guadalajara com a part del seu contínuum –i fa bé: el seu creixement s’està drenat a través d’ells–, va contra tota lògica territorial no prendre la circulació mediterrània com una connexió de primer ordre europeu.
“Madrid creix i creix“, llegim. Sense tindre en compte una altra realitat: de 2024 a 2025, la província espanyola que més ha crescut en població ha sigut Castelló, i les tres províncies valencianes han sigut les que conjuntament més han accelerat (per damunt de l’1,5%); el conjunt geogràfic mediterrani tindrà, per al 2037, 16.620.000 habitants, segons la previsió de l’INE. Representarà el 31,36% de la població d’Espanya. El conjunt de la Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa i Castella i Lleó tindrà al voltant de 12.350.000 habitants, cosa que equivaldrà al 23,30% de la població total.
Basant-se en el PIB del 2023, el sistema mediterrani ha crescut amb una mitjana del 3,13% enfront del 2,77% del sistema central, amb un PIB total de 503.735 milions per a la suma mediterrània i 417.874 milions per a la suma entre Madrid i les Castelles.
És absurd i miop qüestionar les possibilitats de creixement de Madrid i l’impuls que oferix per al seu entorn, però no ho és menys no incloure en l’equació l’acceleració demogràfica i econòmica d’un Mediterrani que, sense una articulació estratègica digna, desaprofita les possibilitats de la seua conjunció. Les elits polítiques i empresarials avancen amb por a plantejar l’alternativa mediterrània, com si reclamar els seus vincles suposara crear recels a Madrid i a casa. Deixant de banda plantejaments territorials de suma zero, un Estat pot preparar el seu futur a partir de l’avanç de dos pols diferents i complementaris. O és que només en pot quedar un?
