Fa prop d’un any el futbol va viure un moment històric que, per descomptat, va passar desapercebut. El va protagonitzar un club situat en la perifèria simbòlica de LaLiga. El màxim accionista, en aquell moment, de l’Espanyol de Barcelona, Chen Yangsheng, va intervindre en la junta d’accionistes. Ho va fer a distància. Un fet poc noticiable si tenim en compte que cada vegada més clubs tenen els seus caps a molts quilòmetres de distància. La qüestió és que qui intervenia pareixia humà, però al mateix temps tot indicava que no ho era. Chen Yangsheng parlava, però ni les mans ni els ulls es movien durant minuts. Es va tractar de la primera representació amb IA d’un propietari d’un club de futbol a Espanya. Una propietat sintètica.

La constatació d’un temps nou: quan un aficionat vol tocar a la porta per a fiscalitzar la gestió del seu club no és només que no trobe ningú darrere, és que no hi ha ni porta.

En un gir del tot poètic, poc després el conglomerat empresarial del mateix Yangsheng, anomenat Rastar i cotitzat en la borsa de la ciutat xinesa de Shenzhen, anunciava que començava a desinvertir en futbol per a centrar-se en el desenvolupament de negocis relacionats amb la IA. Finalment, van vendre l’Espanyol fa unes poques setmanes. No a un grup empresarial barceloní, clar, sinó a un empresari dels Estats Units d’Amèrica, també propietari del Burnley anglés.

Per a qui crega que esta classe d’episodis no té res a vore amb el seu entorn pròxim, intentaré demostrar per què s’equivoquen. Als clubs de futbol –espill d’una societat per la seua capacitat d’arrelament transversal– se’ls està afonant el pis que xafaven. I, lluny de resultar-nos indiferent, hauria de servir d’avís gros sobre l’estat de les nostres sobiranies locals.

Sense resistència, en quasi totes les ciutats europees grans i mitjanes (a excepció de les alemanyes, amb una regulació pròpia, encara que amb presències influents com la de Red Bull), els clubs de futbol que durant un segle s’havien alimentat de l’energia local, i per tant entenien la seua governança a partir de la territorialitat, han abandonat els seus emplaçaments, per molt que en aparença continuen allí.

Quasi en bloc va passar a Anglaterra, i va continuar a França amb exemples contundents: l’Olympique de Marsella va passar a mans d’un magnat nord-americà, Frank McCourt; el Girondins de Bordeus va acabar en mans del fons GACP (també dels EUA) abans d’un tortuós descens als inferns; l’Olympique de Lió va ser venut a altres americans, l’Eagle Football Group, després de la llarga etapa de l’empresari local Aulas, ara favorit per a aconseguir l’alcaldia de la ciutat, potser com a recordatori dels bons temps en què el club estava en mans del seu entorn.

En la quarta ciutat d’Espanya, Saragossa, un grup d’inversors internacionals associats a l’Inter de Miami es va quedar amb el club després d’anys d’una gestió local negligent (els nous propietaris encara van empitjorar més les coses). Què dir del València CF, víctima del boom immobiliari, on es va col·locar un bròker de Singapur, Peter Lim, i que té el club en el moment més delicat de la seua història.

En tots els casos la deslocalització de les propietats ha anat de bracet amb tres fenòmens vinculats: 1) l’avidesa de fons i actors estrangers que aprofitaren un escenari de facilitat per a l’endeutament i caçaren a bon preu en el mercat; 2) la incapacitat de les elits locals per a competir en un escenari nou, frustrades en l’intent de conservar allò que sempre havia estat a les seues mans; 3) la concentració de capitals i ingressos al voltant de grans mastodonts del futbol que, com passa en la geografia de les ciutats, ha situat el llistó molt alt per a la classe mitjana, forçant-la a buscar finançament de risc (a França, l’entrada de Qatar en el PSG va dur els seus rivals habituals a necessitar ingressos al marge de la seua productivitat i, per tant, els va exposar com mai abans).

Ací la lliçó. La sobirania local es mostra incapaç de suportar l’exigència d’un orde amb competidors de qualsevol part. Esta debilitat l’aprofiten aquells que, sobrants de liquiditat o de capacitat de fer palanca, es donen un festí. En conseqüència, l’objectiu ja no és productiu com financer. L’èxit de les inversions no depén tant de la competitivitat de l’equip com de la seua capacitat per a generar avantatges en una possible compravenda. Per tant, allò que ocorre in situ no és rellevant. És indiferent si el joc és en Madrid o Miami. Allò que importa és el circulant entre un i l’altre. La ciutat sobra: visca el club sense ciutat!

Mentre li passa a l’equip de futbol més pròxim, també li ocorre a l’adjudicació de la nova infraestructura d’aigües, a la nova promoció de vivendes, al gran festival de música amb el nom del teu poble o al desenvolupament agrícola de la teua comarca. El futbol és un facilitador de canvi de primer orde i, a través de la seua activitat, estem normalitzant el fet que alguns dels principals conjunts socials de les nostres ciutats s’hagen quedat sense vincles societaris amb el seu territori. Una vida sense coordenades, una ciutat sense capacitat sobre si mateixa. El gran triomf per a qui necessita del “no lloc” per a extraure el valor dels llocs.

Si la llei de societats anònimes esportives de principis dels 90 a Espanya va buscar que els clubs passaren a ser econòmicament més responsables i, per tant, els va obligar a convertir-se en empreses (a l’Argentina Milei perseguix el mateix tres dècades després), el futbol necessita una nova llei que, davant l’era de la financiarització, assegure que els clubs (forces simbòliques per als seus territoris) puguen estar ancorats als seus llocs d’origen.

És futbol. I és la constatació que allò que està en joc és la gran disputa entre comunitats socials i trànsit financer. Els últims estan guanyant per golejada.